Nit de pau (M. Jesús Mandianes)

Va passar una Nit de Nadal, quan sota el cel estrellat de Palestina, entre filats i murs de formigó, dos soldats israelians protegits en una garita blindada lamentaven la seva sort:

—Vint-i-quatre de desembre i nosaltres armats fins a les dents, de guàrdia en aquest lloc fronterer, vigilant els palestins. Que no se’ls ocorri de tirar pedres contra els nius de metralladores! Joan, el servei militar obligatori és una putada i nosaltres som un parell de pringats!

—Justa la fusta Daniel! Quan recordo que a Espanya només existeix en la memòria dels vells nostàlgics, m'agafa una mala llet ... Digue’m si és normal que per complir l'únic somni del pare: viure a la seva estimada pàtria com un bon jueu, m’haig d'empassar jo dos anys de mili tant si vull com si no! A sobre, com diria la mare, aquesta nit “Fai un frio do carallo”!

—Calla i escolta Joan ¿No sents el trot d'un cavall que s’apropa?

—Si els prismàtics no m'enganyen, més que un cavall és un ruc que carrega una dona embarassada i un home barbut que porta les regnes. Venen directes cap al lloc fronterer.

—Aquests "bojos" ens donaran la nit. Alt !, Qui hi ha? Aixequeu les mans i no us mogueu, us estem apuntant amb un Tavor.

—Daniel, però que no veus que són una parella inofensiva i van desarmats?

—Una parella Joan? Tu sempre a la lluna. Són un parell de terroristes disfressats. Cal interrogar-los i registrar-los tal i com mana el reglament.

Dit i fet, un per cada banda van agafar de les aixelles l'home i després de posar-lo contra la paret el van registrar de dalt a baix, i van revisar una per una les pobres pertinences que portava a sobre. Quan van comprovar els documents, Daniel amb la por reflectida a la cara li va preguntar:

—Molt bé Josep, explica'm ben clar, perquè jo ho entengui, què feu aquí a aquestes hores de la nit i cap a on aneu?

—Miri senyor, la meva estimada esposa Maria, està embarassada i vol tenir el nen a Betlem, on viu la seva mare.

En aquest moment van escoltar laments demanant ajuda, les mirades dels tres homes es van dirigir cap a la jove, que s’abraçava el ventre amb gest de dolor. Joan, contagiat de la paranoia d’en Daniel, la va encanonar i va cridar:

—Alerta! Aquesta panxa és un parany, pot amagar un cinturó explosiu sota la túnica.

No va tenir temps de dir res més. La clatellada clavada per una mà coneguda el va deixar sense paraules, mentre la veu de la seva mare, els va sermonejar com si fossin dos nens:

—Joan Rabí Cunqueiro, vinc a portar-vos sopar calent i us trobo apuntant amb el fusell una noia a punt de parir! És això el que jo t'he ensenyat? Daniel, has oblidat que ta mare es diu Fàtima i el seu cognom de soltera és Abdallah (Serventa de Ala)? Deixeu anar les armes ara mateix i ajudeu-me a baixar-la de l’ ase!

La bronca materna i els laments de la partera van fer que les llums de les cases frontereres s'encenguessin una rere l'altra. Palestines i jueves, oblidant vells odis, es van acostar, sense por, per auxiliar Maria.

La jove va donar a llum com totes les dones, aguantant el dolor i empenyent amb força, fins que va infantar un preciós nen. Les dones, de sobte agermanades al seu voltant, li van fer costat amb carícies i cançons, intercanviant receptes secretes i compartint dolços. Mentrestant, el nadó entre els braços de la seva mare dormia tranquil, sense saber que havia obrat el seu primer miracle.

Des del cel, camuflat entre les estrelles, un satèl·lit espia propietat dels "senyors de la guerra", transmetia les imatges de l'estrany succés. Alarmats, van acordar que des d'aquell dia vigilarien de prop el petit pacifista, un subversiu que, en néixer, ja havia posat en perill el seu negoci.

Jocs de llums i ombres (M. Jesús Mandianes)

Sota la somorta il·luminació dels focus grocs, un inquietant joc de llums i ombres distorsiona la imatge de Júlia, per transformar-la en una "autòmata", a penes animada pel moviment de la mà que condueix cap a la boca, de llavis vermell passió, una minúscula tassa de cafè, mentre les parpelles pintades de blau s'acluquen suaument.

Adormida per la calor del radiador sent que el temps s'atura contagiat per la seva quietud, el seu món es contrau fins a quedar reduït a la superfície rodona i plana de la taula de marbre, illa deshabitada, on l'únic horitzó és una cadira buida, metàfora de la solitud que l'envolta des que Peter li va dir adéu.

D'esquena a la vidriera del bar imagina la pròpia silueta retallada entre la penombra del capvespre, que camina sola enmig de la gent. El temor a enfrontar-se a aquesta realitat la manté immòbil, ni tan sols la fruitera plena de temptadores fruites aconsegueix excitar la seva curiositat, i oblida la por a la foscor.

La seva fràgil feminitat amagada dins d'un abric verd, fa ressaltar la brillantor de les mitges de vidre ajustades a la harmoniosa anatomia de les cames encreuades. Sota l'ala d'un barret ataronjat amaga el rostre de bellesa melancòlica, intenta dissimular les emocions amb una espessa capa de maquillatge; darrere de la màscara batega el desig de fugir i començar una vida nova, lluny d'aquell lloc.

Fins que un dia els seus ulls van recuperar la capacitat d'il·luminar la obscuritat, llavors va decidir trencar el vidre d'aquella peixera per tornar a sortir al carrer sense tenir pànic d’ asfixiar-se, ni de descobrir-se les cicatrius. El món va tornar a expandir-se a través de la seva mirada resplendent, tant intensa que semblava que de sobte havia entès el misteri de tots els sentiments humans.

Quan es va adonar que totes les ferides d'amor es curaven amb l'anestèsia de l'oblit, va somiar amb un desert de sorra per enterrar-hi la imatge o desar-la a les golfes de la memòria, i després de l'oblit una tempesta de pluja freda per esborrar els records d’allò que havia viscut.

Otoño en la ciudad (M Jesús Mandianes)

Progresión geométrica

de diagonales líquidas,

frágiles agujas de cristal

rotas sobre la superficie

de un bosque de hormigón.

Simetría cóncava

de paraguas oscuros,

improvisados tambores

marcando el plácido ritmo

de las gotas de lluvia.

Sombras irisadas del asfalto,

 charcos de ondas efímeras,

refugio último, éter acuoso

para las hojas muertas

de los árboles ciudad.

Sus ramas combadas

por ráfagas de viento

son brazos fantasmales,

ilusión óptica bajo la luz

triste y pálida de noviembre.

Paisaje urbano desdibujado

entre la neblina borrosa,

surcada por pájaros de metal,

tachonada de antenas parabólicas,

 y torres de telecomunicaciones.

Pregoneros de la realidad virtual

anuncian desde plasmas hipnóticos,

oráculos en las “casas inteligentes”,

que a los pueblos y montes olvidados

ha regresado la estación de terciopelo.

El gran riu de la vida (M Jesús Mandianes)

Clareja a Rashid, tranquil poblet situat a la vora del "gran riu de la vida", solquen les seves aigües fràgils barques de papir des d'on els pescadors llancen les xarxes i esperen el moment de recollir-les carregades de peixos. Al cel encara brilla Siri que anuncia que la gran inundació és a punt de produir-se. Tots els veïns han pregat al poderós Déu Appi, demanant que el Nil es desbordi i negui les assedegades terres d'Egipte perquè hi creixin collites abundants.

Benafrit, des del terrat de casa seva, contempla com el Sol treu el cap darrere del delta i en cobreix les aigües amb milers d'espurnes. Ascendeix lentament i il·lumina la silueta del far i, a poc a poc, s'eleva fins que els raigs arriben a la vila blanca. Al lluny, s'albira Alexandria, la ciutat on els palaus de marbre es reflecteixen sobre la Mediterrània, però la seva imaginació infantil la condueix riu amunt, per tractar de descobrir el secret que ni els savis sacerdots, ni els valents exploradors, ni tan sols el diví faraó havien aconseguit esbrinar mai: on es trobava la font inesgotable d'aigua que donava vida al seu poble?

De sobte veu una garsa real que planeja sobre el Nil, n’admira la blancor de les ales esteses sobre el cel blau, el majestuós vol, el plomall sobre el cap que forma una corona on sembla posar-se el disc solar; llavors, els seus llavis formulen un desig:

—Oh divina Bennu, senyora del matí! Si tingués les teves ales orientaria el meu vol cap a la font primordial per descobrir l'origen del gran riu. Provaria d'entendre per què cada any es desborda i converteix l'àrid desert en aquestes terres fèrtils que regalen al meu poble: dàtils, figues i raïms abundosos.

L'ocell gira els ulls daurats cap a la nena i tot aletejant amb suavitat s'atura al seu costat i li diu:

—No puc donar-te les meves ales, però si no tens por et conduiré al lloc on Isis plora sense descans la mort d’Osiris, el seu germà i espòs. Les seves llàgrimes miraculoses són l'origen de la font que busques.

Benafrit sense dubtar-ho puja sobre el llom de l'au i conduïdes per una lleugera brisa segueixen la llera del riu cap al sud. Travessen les terres de sorra rogenca on tan sols hi viuen escorpins i serps, vigilen les maniobres dels cocodrils, sempre a l'aguait d'alguna presa. Sobrevolen els hipopòtams que es banyen en fang fins que el riu es torna invisible sota la verdor d'uns boscos que la nena mai no havia somiat que existissin.

Eren a Etiòpia, fins prop dels núvols arribava l'estrèpit de l'aigua al caure cap a un precipici sense fons; havien arribat a les cataractes Tis Abay. La garsa descendeix a poc a poc, traspassa la cortina d'aigua fumejant i, a l'altra banda, es troba la deessa desconsolada a punt de pujar a la barca que l’ha de conduir a través del riu a la recerca del seu estimat.

Isis allarga la mà i acaricia l'ocell, mentre Benafrit agenollada a terra no gosa aixecar la mirada i tremolant escolta el to imperatiu de la seva veu:

—Tu vindràs amb mi en aquest trist viatge.

Quan estava a punt de pujar a la barca va escoltar a la mare cridant-la:

—Petita somiadora, desperta si no vols perdre't la festa de la “gran inundació”.

La nena es frega els ulls desconcertada, després oblida el plor de la poderosa Deessa, corre a la recerca de l'escriba que regala als nens caramels de mel i que els explica històries meravelloses. Aquesta tarda mentre el riu de la vida inundi els camps, els relatarà les aventures de l'astut Ulisses.

De deu en deu (M. Jesús Mandianes)

Ara que la meva vida arriba a la seva fi, malgrat el temps passat, encara recordo la casa bressol on vaig néixer al mateix temps que un munt de germans bessons, tant idèntics que semblava impossible trobar-nos cap diferència. Tot i ser gairebé els més menuts, els nostres creadors van tenir cura fins i tot dels petits detalls: Ens van empolainar amb dibuixos vermellosos, a la cara ens van posar una banda daurada i van escriure ben clar el nostre nom, finalment el pare va estampar la seva signatura en cadascun i va dir amb veu emocionada:

—Teniu una missió d'especial importància: Fer feliços els éssers humans, vosaltres sou la fantasia que es repeteix en tots els seus somnis, l’obscur objecte de desig —Després, ens va enviar a voltar pel món passant de mà en mà.

El primer que em va rebre va ser un avi que em va convertir en un regal per al seu nét, acompanyat d'una recomanació:

—Jordi, guarda'l a la teva guardiola i aprèn a estalviar, de deu en deu, potser un dia tindràs diners per complir algú dels teus somnis.

El nen quan va veure'm tant maco fins i tot em va fer un petó i amb els ulls brillants va dir:

—Iaio, el ficaré al meu porquet i de deu en deu s’anirà engreixant fins que digui: “Ja n'hi ha prou, no puc més, treu-me de la panxa tots aquests diners!”

Però les seves bones intencions no van durar gaire, poc desprès em va canviar per un vídeo joc de segona mà. El meu nou propietari em va ficar a la butxaca dels pantalons de qualsevol manera i es va posar a córrer, cames ajudeu-me, quan va veure aparèixer els mossos.

El noi venia objectes robats, els diners mal guanyats els canviava per uns grams de cocaïna. Així va ser com vaig arribar a les mans d'un perillós delinqüent. Els seus ulls resplendien d'avarícia quan somrient em va dir:

—Amiguet, de deu en deu, tu em faràs milionari!

Jo no entenia res. M'havien creat per fer feliços els homes, no per alimentar els seus vicis ni la seva ambició. Començava a pensar que m'havien enganyat.

De cop, el mafiós em va empresonar enmig d'una màquina que després de prémer el botó “on” va iniciar el procés de reproducció. El meu cos es va multiplicar sense treva, fins que els colors de la cara se’m van anar esvaint. Només llavors va desconnectar aquella estranya andròmina i, tot somrient i amb un cigarret entre els llavis, va dir:

—Ja no em serveixes per res.

Després d’ encendre un llumí em va calar foc. Aquell miserable no sabia que la meva petita ànima havia tornat, feia estona, a la seva casa bressol.

Un robot multi funció (M. Jesús Mandianes)

La meva mare és un robot! Sí, Jaume, t'ho pots ben creure. Jo feia temps que ho sospitava però ahir al vespre en vaig tenir la confirmació. Després de sopar i rentar-me les dents, em va dir:

—Carles, a dormir, que demà t'has d'aixecar d'hora!

Imagina't!  A les nou de la nit al llit, com si fos un nen petit, no s'adona que ja tinc cinc anys! És clar que jo no puc anar a fer nones tan d'hora, així que vaig decidir parar l'orella per sentir què es coïa darrere la paret. Mai no endevinaries que van sentir aquestes orelletes. La mare deia al pare:

—La meva bateria està al límit, he de desconnectar per recarregar les piles, abans que aquest motor deixi de funcionar.

Què et sembla? Però el pitjor va ser la resposta del pare, que li va dir:

—Marxa aquest cap de setmana, aprofita per alliberar la sobrecàrrega d'energia negativa que portes a sobre, jo em faré càrrec dels nens.

Oi que ara comprens com poden fer tantes coses alhora? Anar a treballar, cuinar, planxar, ajudar-nos a fer els deures... Segur que li han instal·lat al cervell un programa multi funció. I quan li agafa per posar-se tendra, ens mira amb els ulls brillants com si fossin raigs làser, sembla com si se li estiguessin fonent els circuits!

Mira, Carles, jo fa temps que me n'havia adonat, però com que sempre em dieu que sóc un setciències, i fins i tot de vegades m’heu donat un clatellot quan aixeco la mà a classe, no he dit res... Bé, com que ets el meu amic et perdono i ara mateix t’ explicaré un secret:

Una vegada estava  mig adormit quan ella va entrar a la meva habitació per acotxar-me i fer-me un petó de bona nit. Jo tenia els ulls aclucats i vaig veure com es transformava en una gallineta mecànica.

—Apa, noi aquesta si que és bona. Vols dir que no ha estat un somni?

No Carles, no. Ens han ben enganyat a tots, fins ara que hem descobert la veritat vertadera: Les nostres mares són robots!

Rambla avall (M. Jesús Mandianes)

Des de fa molts anys, quan de bon matí surt al carrer, el seu primer somriure el dedica als ocells de papiroflèxia que decoren el passeig del Clot, semblen ingenus guardians dels jocs infantils, refugi de records feliços. Fidels a la seva missió, custodien dia i nit els somnis de tots els idealistes que van lluitar per la utopia d’un món més just.

Creua el carrer buscant el passeig de les Acàcies, les seves branques s'enllacen formant una volta per on es filtren els primers raigs de Sol desafiant el calendari, obstinat en dir que són a la tardor. Murs d'heura s'aixequen al costat esquerre provant d'ocultar les atrotinades cases de la postguerra. Al fons, el parc envoltat per les arcades dels vells tallers de la RENFE, les pedres nues revestides d’enfiladisses s'han transformat en romàntiques cascades, al costat hi han crescut pins, xiprers i salzes, els mira i veu una foto en blanc i negre plena d'absències.

Desvia la mirada cap a la torre de l'Ajuntament, just quan el rellotge marca les nou en punt, i baixa pel carrer dels Municipis fins a la plaça Valentí Almirall, deixant-se sorprendre, una vegada més, per l'elegància de la façana de la Casa de la Vila, d'on entren i surten funcionaris i veïns tant capficats amb els tràmits burocràtics, els papers per omplir, les multes i tributs per pagar, que no s'adonen de la seva bellesa. Des de l'Escola Casas li arriba el so de riures i jocs infantils, els rep com la dosi d'optimisme necessària per continuar el camí, que va fer tantes vegades acompanyada d'un munt de nens i mares, tota la llargada de la rambla del Poblenou fins arribar al mar.

Creuaven la Gran Via en formació militar armats amb pilotes, cubs, pales i flotadors, sempre vigilats per la gegantina Torre de les Aigües, ciclop de mil ulls que no els deixaria passar cap malifeta. La cara de la dona s’il·lumina en evocar la ingenuïtat dels nens. Oblida la seva soledat i esclata en una rialla que reprimeix en adonar-se de les mirades iròniques que li dediquen els vianants que passen al seu costat.

Enrogeix de vergonya i fuig del crítics desconeguts fins a arribar a la Diagonal, on el recorregut silenciós i lleuger d'un tramvia de disseny l'obliga a frenar la marxa. Amb el cap cot, penedint-se de la ridícula distracció, es troba de cara a la Rambla. Del seu passat industrial no en queda ja res, les antigues fàbriques han estat reconvertides en noves universitats i les xemeneies de maons en relíquies d'un món desaparegut.

En el seu lloc es multipliquen hotels i terrasses, on en aquella hora del matí els turistes despreocupats esmorzen mentre parlen en tots els idiomes de la terra. Rossos corpulents aixequen gerres de cervesa, nipons d'ulls ametllats disparen les seves càmeres convulsivament, les veus dels italians s'aixequen per damunt de les altres i festegen la “dolce vita”, mentre la dona passa davant d'ells i es fa quasi invisible.

En arribar al carrer Pere IV aprofita el semàfor vermell per tractar de descobrir el misteri de l'edifici futurista que sembla penjat del cel amb una clara amenaça a les pobres casetes brutes de fum i sutge que s’aferren a terra esperant la sentència d'enderroc. Darrera de l'escultura del Doctor Trueta una mà pidolaire unida a un cos dolorosament deformat li demana almoina, la dona obre el moneder per donar-li uns cèntims, mentre prova de dissimular l’esgarrifança que li produeix la seva presència.

Sense voler pensar, es distreu contemplant el passeig vorejat de plàtans i palmeres on els jubilats surten a passejar i sortegen les presses dels oficinistes i les carreres dels corredors de fons. Aspira la barreja d'olors que exhalen bars i botiges de tota mena esteses al llarg de la rambla: la pudor d'oli de la xurreria, l'olor de ranci del col·legi de monges, les fragàncies intenses de les perfumeries, la fortor de la corrupció de totes les sucursals bancàries desplegades als costats del passeig... i molt a prop de la seva cara, la pudor de vi barat del Pepito, el borratxo del barri.

—Ja no la veig amb tota aquella canalla —li diu apropant-se a la dona tot trontollant.

—S`han fet grans i ja no volen saber res de les mares, i tu Pepito encara segueixes “mamant”? Mira que el fetge qualsevol dia et petarà.

—A mi ja no m'importa res, bec per oblidar.

El Pepito fa temps que ha oblidat què volia oblidar, la dona arrufa el front i prova de calcular quant fa que el coneix i en recorda les borratxeres diàries. Una vegada el van descobrir abraçat a un arbre i li deia:

—Agafat fort amic que encara cauràs.

Els nens van esclafir en rialles col·lectives reprimides pel gest seriós de les mares, que veien com l'home s’apropava i balbucejava:

—Marrecs, vosaltres encara no sabeu el que és tenir mal d'amors.

Segueix el que ja és una vella tradició, s'acosta fins a l'administració de loteria, encara que mai no li ha tocat res, cada setmana juga dos euros a la Bonoloto, i en surt somiant que aquella combinació de números la farà milionària i per fi s’acomplirà el seu somni de viatjar arreu del món.

Una rotonda trenca la línia recta del passeig, al seu voltant el casino “l'Aliança”, i l'orxateria “El tio Che”, que havia estat parada obligatòria dels nens en les seves excursions fins a la platja: llets merengades, orxates, gelats, tot era bo i formava part de l'aventura.

Al mig, recolzat en un artístic fanal s'havia fet gran el Virgili interpretant cançons de Serrat i de Sabina acompanyat de la guitarra, la seva veu cantava:

—Al lugar donde has sido feliz no deberías tratar de volver...

Després de deixar unes monedes a l'estoig, la dona segueix rambla avall, fins a arribar als llampants apartaments turístics on es trobava la desapareguda botiga dels pescadors, a l'altre costat encara sobreviu el restaurant “la Mar Bella”, llegeix la data d'obertura: el 1860, i li sembla mentida que hagi pogut resistir.

Quan es troba a l'alçada dels vells habitatges militars, torna a reflexionar sobre la lletjor dels set blocs, les portes i finestres tan estretes són la metàfora d'una època obscura on la foscor i la tristesa envoltava la vida de la gent. A l'altra banda del mur del cementiri s'oculten “les pobres sepultures dels pobres i les riques sepultures dels rics”

Mira endavant i contempla la Barcelona Olímpica, entre pins i eucaliptus s'escolta la remor tranquil·la del Mediterrani, el camí guarnit d'obeliscs de ferro la porta cap a la platja on alguns solitaris passegen la seva melangia. Es treu les sabates, baixa a la sorra i s'uneix a la gent, una estela d'espurnes brillants assenyala un camí nou cap l'horitzó i la remor de les onades sembla dir-li:

Al lloc on has estat feliç no hauries de tractar de tornar...

El rei de la màgia (M. Jesús Mandianes)

Abra, kadabra... aquestes eren les paraules màgiques amb què l’Andreu creava l'encanteri per fer callar tota aquella canalla sorollosa. De cop, es feia el silenci a la gran carpa del circ i des de la penombra es podien veure els ulls dels nens com espurnes brillants, i les boquetes obertes amb expressió embadalida contemplaven com l'il·lusionista treia, ara un conillet blanc del barret, ara un pom de flors de la màniga del frac, que regalava a la nena més bufona de la primera fila.

Murmuris d'admiració sortien de les goles infantils quan feia levitar a l’ajudanta, fins i tot a vegades la tallava per la meitat amb una serra, per després la recomponia mentre pronunciava un estrany sortilegi:

—Vince In Bono Malum!

L'espectacle acabava amb una gran ovació quan el màgic Andreu amb la seva vareta provocava una tempesta de caramels, llavors obrint la capa vermella sortia volant, envoltat de coloms blancs i un “Ooh!” col·lectiu dels nens.

Però l'alegria i els somriures s'esfumaven quan es quedava sol al camerino, la màgia no li servia per pagar les factures que s'acumulaven sobre la taula, ni per mantenir el circ i la gent que hi treballava.

Quan l'alcalde de la Ciutat li va dir que no tenia diners per pagar els seus serveis, enfurismat va fer l’última funció i, en arribar el número final, va convidar un grupet de nens a pujar a l'escenari, els va cobrir amb la capa vermella i, amb veu de tro, va pronunciar aquest encanteri:

—Porta’ns a la foscor... —I vet aquí que el mag i els nens van desaparèixer, i la tristesa es va escampar per tota la ciutat.

—On som? —van preguntar els nens inquiets, quan van veure aquell paisatge desolat, solcat de rius de foc.

A l’Andreu, en veure'ls tant atemorits, li va faltar temps per penedir-se... Amb la seva màgia havia posat en perill els més innocents. De cop i volta, d’entre els arbres morts va sortir un personatge estrany, mig home, mig animal que, assenyalant un punt lluminós a l'horitzó, els va dir:

—Aneu cap a la llum si voleu trobar la sortida.

Llavors, se’n va anar saltant entre les roques com les cabres salvatges. Tots plegats van iniciar el camí cap al punt assenyalat, era una ruta ben marcada per on segurament havien transitat moltes altres persones. Però la inquietud del màgic anava creixent:

—Massa fàcil —pensava.

Quan ja es veia la silueta fosca d'on sortia una encegadora claror blanca, de cop ho va comprendre i esverat els va dir:

—No feu ni un passa més, això que veieu és el “no ser”.

—Cap on anirem?

En voler donar la volta van veure que el camí desapareixia devorat per un gran forat negre. Llavors, va demanar als nens que s'agafessin de la mà i, implorant força per vèncer la por, va pronunciar un nou encanteri:

—Ex umbra in solem (des de les ombres a la llum).

Junts es van llançar a l’abisme per tornar a la realitat on una nova llum d’esperança els esperava a tots. El circ del Màgic Andreu havia estat declarat espectacle d'interès cultural i el seu cost sufragat amb una generosa subvenció per la Conselleria de Cultura... Això... ara sí que us heu adonat que estic explicant un conte. Oi que si?

Una dona sense secrets (M. Jesús Mandianes)

Sempre amagada darrere les cortines de la seva finestra, coneixia la vida de tots els veïns, no hi havia ningú sense misèries per amagar. Només ella, l’Enriqueta Pujol, podia anar pel carrer amb el front ben alt, sense por que aquelles bruixes poguessin obrir la boqueta per dir ni un “ai” ni un “ui”, perquè no tenien res a dir. Era una tomba i la seva casa un castell.

La seva llar es podia comparar al niu de l'àguila que passa el dia controlant les anades i vingudes de les seves víctimes, esperant descobrir qualsevol feblesa per caure'ls a sobre. Per la nit es transformava en una mena d'òliba amb els ulls adaptats per veure dins la foscor. Coneixia les identitats exactes de qualsevol silueta, sabia de qui eren les petjades vacil·lants que arribaven a casa a les dues de la matinada i els talons d'agulla que s'ocultaven dins els porxos intentant que ningú endevinés què feia per poder arribar a fi de mes.

—Si jo parlés, Jaume, tremolarien fins i tot les pedres —deia a la figura que la mirava amb ulls inexpressius des del seu balancí.

»Mira la parella de la cantonada: ella és la filla de Donya Pura, la dona del mestre... si sabés el que fa la seva filla amb el Pere, li baixarien els fums de cop... Quina poca vergonya!

»Apa! Quina borratxera porta aquesta nit el Joan! Fins aquí arriba la pudor d’Anís del Mono! És fastigós! Encara s'estamparà contra el terra... El que jo et digui, quina trompada! Mare de Déu, la creu que li ha caigut a sobre a la pobre Maria!

»Vaja, el soroll d'aquests sabates de saló només poden ser de la Lola, a les dues de la matinada sola pel carrer. Bé, això de sola és un dir, aquesta perduda portarà al darrera mitja dotzena de mascles en zel. No sé el què li veuran... Millor dit: què no li veuran perquè aquesta meuca va mig despullada.

»Això, tu dissimula i fes com si no sabessis de què va. Porc, depravat, bordegàs, pervertit. Et pensaves que mai me n'assabentaria... Gastant els nostres diners amb aquesta mala p... Que deu em perdoni, ja no sé ni el que dic, ni el que faig. Si l'agafo li arrenco aquesta cabellera pèl-roja de cabaretera. Tu ja saps aquest caràcter impulsiu que tinc, qui me la fa me la paga!

»Oh, estimat! T’ha caigut la pupil·la i se t’ha despenjat l’orella! No pateixis que poso fil a l’agulla i te'ls cuso en un tres i no res! Com vas riure quan vaig fer el curs de taxidermista, mira si ens ha anat bé. Tu seguiràs sempre al meu costat, contemplant el carrer des de la finestra, com un malalt que no vol que ningú el molesti, fidel fins que la meva mort ens separi.

»Shhh... Silenci... Ningú no sabrà mai el  nostre secret!

La criatura (M. Jesús Mandianes)

Se’m fa llarga l’espera desitjant que arribi l’hora, mentre passo l’estona menjant convulsivament i amagant-me de l’odi que la meva presència desperta entre els amos de les terres per les que m’arrossego, on sense poder evitar-ho deixo un rastre abominable de destrucció, forma part de la meva naturalesa.

Per sobreviure necessito acumular tota l’energia possible, solament així podré afrontar les mutacions indispensables per transformar-me en l’ésser perfecte, capaç de fer oblidar a tothom la devastació que he provocat.

En aquestes dues últimes setmanes he triplicat la mida del cos, convertint-me en un enemic temible, la meva voracitat suposa un greu perill per la subsistència d’altres especies. Els humans han posat preu al meu cap, protegits amb mascaretes antigàs carreguen a l’esquena bombones de sofre. Tracten de liquidar-me fumigant sense pietat els llocs on la petjada de la desolació denuncia el pas del seu pitjor malson. L’aire enverinat em comença a afectar els òrgans vitals, ara l’assetjament se’n fa insuportable, necessito trobar un lloc segur on ocultar-me, el cau d’una serp em serveix d’amagatall, cap home gosarà apropar-s’hi.

Recobreixo les incomptables ferides amb metres de benes, fent-les girar al meu voltant fins a completar el procés de momificació. Després em tanco a la meva càpsula reduint l’activitat vital a l’indispensable acte de respirar, així espero el moment oportú per reactivar el meu organisme.

Sí, se’m fa llarga l’espera anhelant que arribi l’instant més important de la meva vida. Mentrestant, passo l’estona somiant amb la transformació que em donarà tots els atributs de la reialesa:

Al cap, recobert per fines escates d’or, brillaran els safirs dels meus ulls; sobre el tòrax una armadura d’ambre; l’abdomen serà una maragda delicadament tallada, d’on sortiran les majestuoses ales revestides de diminuts brillants, desplegades al voltant del cos seran el símbol de la reina Atles.

El soroll de la càpsula en trencar-se, em fa despertar del deliri. La llarga espera ha finalitzat. Seguint les instruccions transmeses al llarg de moltes generacions, surto poc a poc de la cabina. L’esforç i la falta d’aliment em deixen exhausta, necessito descansar i recuperar la flexibilitat perduda després de tant de temps d’inactivitat.

No puc dissimular la inquietud quan arriba el moment de comprovar el resultat del complicat procés. Impacient per descobrir la meva nova aparença, inicio el primer vol sobre les aigües del llac, estenent les ales amb cautela. Sense poder dominar l’emoció en mirar la bella imatge reflectida a la superfície cristal·lina, enlairant-me, ballo enfront dels ulls dels humans que somriuen esbalaïts admirant l’harmonia dels colors, el disseny del dibuix, la simetria perfecta de la meva forma, sense tan sols sospitar que jo sóc el monstre que volien destruir.

La porta de la felicitat (M. Jesús Mandianes)

Avui, m’agradaria explicar-vos un secret. Fa molt de temps, just quan acabava de fer divuit anys, vaig descobrir la porta de la felicitat. Tot i que segurament no em creureu, és veritat: la porta existeix. Jo la vaig tocar, de fet vaig estar a punt de traspassar-la, però em va faltar decisió i he passat la resta de la meva vida somiant arribar a l’altre costat.

Va ser una tarda d’estiu, quan havia anat a passejar per la platja acompanyada pel meu xicot. Una suau brisa ens despentinava els cabells, els nostres peus descalços es deixaven acaronar per l’aigua, jugant amb el seu constant vaivé; la joia ens omplia els cors d’esperança.

Van decidir pujar fins al penya-segat que s’aixecava sobre el mar, seguint el camí que ascendia ondulant entre joncs i cactus. En arribar a dalt vam descobrir, envoltada de pins, una cabanya. La seva porta ajustada ens va invitar a entrar. En Joan, decidit, agafant-me la mà, en va convidar a seguir-lo, però jo, atemorida, em vaig quedar allà plantada, mirant-la amb ansietat i sense atrevir-me a donar el pas.

Llavors, vaig sentir que em deia:

—Vine, a dins trobaràs petons i carícies! Els teus dubtes i les teves pors es transformaran en valentia i decisió ferma. Aquí trobaràs la confiança que et falta per anar per la vida amb seguretat.

Però els perjudicis, la idea d’honestedat i pecat, estaven tan incrustats al meu cervell que em van impedir avançar. L’estiu va acabar i mai més no vaig tornar a veure el Joan. Des de llavors he somiat moltes vagades amb la porta, imaginant que per fi arribava al jardí ocult darrera d’aquella barrera de fusta i claus, on com per encanteri, s’esfumaven, equivocacions, dolors i penes. Tornava a tenir divuit anys i el cor ple d’alegria juvenil.

Fa algun temps vaig tornar al poble mariner decidida a recórrer el mateix camí que havíem fet molts anys enrere. A dalt seguia estant la cabanya, però la porta era ben tancada, estava plena d’empremtes de mans tan porugues com les meves. També la van empènyer, però tampoc no es van atrevir a creuar-la. Van perdre la seva ocasió de trobar la felicitat, no hi haurà per elles una segona oportunitat. Passarem la resta de la nostra vida somiant que un dia trobarem el coratge necessari per arribar a l’altre costat. Potser repetint en silenci els versos que algú, una vegada, ens va dedicar: “Et recordaré sempre, no per la bellesa del teu cos despullat, sinó per l’empremta dels teus passos sobre la sorra de la meva platja.” 

Mi último amante (M. Jesús Mandianes)

Cuando me lo presentaron pensé que era uno de tantos, seguramente detrás de aquella imagen exterior cuidada hasta el mínimo detalle, se escondía una historia vulgar llena de lugares comunes. Mi sexto sentido me decía que era soporífero, sinceramente solo mirarle me provocaba unas inmensas ganas de bostezar. A pesar de todo trataba de prestarle atención, simulando  interés mientras hacia un esfuerzo agotador por entender lo que decía.

Dominada por el escepticismo pensaba que no tendría nada nuevo para contarme. Como en otras ocasiones nuestros diálogos estarían llenos de silencios que no sabríamos como llenar, seguramente sería incapaz de sorprenderme con ninguna idea original y acabaría invadiéndome la sospecha de que, una vez más, estaba perdiendo el tiempo. A partir de entonces si casualmente me lo encontraba le dedicaba apenas unos minutos, despidiéndome con una sonrisa de compromiso, que él aceptaba con resignación y paciencia.

No sé cómo sucedió, pero poco a poco me dejé seducir por el encanto de sus palabras, su lenguaje sencillo pero lleno de sabiduría logró convertirlo en mi compañero inseparable. Íbamos juntos a todas partes: Me acompañaba por las mañanas en el trayecto del autobús, en el trabajo aprovechábamos la media hora del desayuno para estar juntos, por la tarde abrazados nos acercábamos a merendar a cualquier terraza. Por supuesto me acostaba cada noche con él, nuestra relación había llegado al clímax, no podíamos vivir el uno sin el otro.

El idilio acabó una tarde de abril, cuando volví a experimentar la sensación de que ya no tenía nada más que decirme, nuestra historia en común había llegado a su última página, el desenlace se acercaba acompañado de una cierta melancolía. Le dije adiós asegurándole que había aprendido mucho a su lado, jurándole que su recuerdo permanecería siempre en mi memoria.

Después, vestida de primavera me fui a las Ramblas en busca de una nueva aventura, me recibió Sant Jordi montado en su caballo tratando de campear la crisis vendiendo sus besos a cambio de unos céntimos, a su lado un drac domesticado había perdido la furia de antaño y sus débiles rugidos no asustaban ni a los niños. En frente una Marilyn travestida, con gesto provocativo cubría su falsa feminidad intentando dominar el vaporoso vestido que una y otra vez levantaba una artificial ráfaga de viento.

Eran actores secundarios eclipsados por la magia de los libros, auténticos protagonista del día, desplegados a lo largo del paseo sugerían a los paseantes historias fascinantes. Atrás quedaba ya olvidado mi penúltimo romance, ilusionada de nuevo estaba dispuesta a dejarme seducir por todos: Espriu, Caterina, Rodoreda, Neruda, Machado, Mistral, Octavio Paz…

Roberta (M. Jesús Mandianes)

Acompañada por el monótono traqueteo de las ruedas de mi maleta camino distraída por el vestíbulo de la Estación de Francia, seducida por el encanto romántico de las bóvedas iluminadas con una tenue luz amarilla, las vidrieras policromadas y los mármoles que recubren las paredes, convirtiéndolo en un escenario evocador de otros tiempos.

Un altavoz anunciando la inminente salida del “nocturno Barcelona-Paris” me devuelve a la realidad. Corro hacia el andén siguiendo a los pasajeros rezagados, el revisor con gesto impaciente nos pide los billetes, advirtiéndonos que el tren está a punto de partir. Cuando por fin me acomodo en la butaca, al descorrer la cortinilla veo a una mujer mulata que trotando se acerca al tren con el billete en la mano. Resoplando aborda al revisor, ahora olvidando la obligatoria cortesía le recrimina el retraso. No puedo oír la conversación, pero veo la expresión de súplica de ella y la mueca despectiva de él; al darse cuenta de que los viajeros lo observamos, la deja subir.

Avanza por el pasillo secándose el sudor con un pañuelo de papel y arrastrando un maletín multicolor. Viste una túnica blanca que resalta el color de su piel canela, el pelo azabache recogido en un moño enmarca el rostro de pómulos altos, labios carnosos y ojos negros. La calidez de la voz y el aspecto físico revelan el origen cubano de la joven. Sonriendo me pide permiso para sentarse frente a mí:

—Madame, ¿Me da usted su permiso?

—Faltaría más, no tienes necesidad de pedirlo.

Después de colocarse unos auriculares, siguiendo con la cabeza el ritmo de la música, parece olvidarse de todo.

Sin duda se trata de una emigrante con un contrato temporal para trabajar en algún hotel de Paris. Me la imagino limpiando habitaciones al ritmo de la música de sus cascos, siguiendo el compás del son cubano con los pies y las caderas, sin darse cuenta de que la gobernanta la observa dispuesta a recriminarla, exigiéndole seriedad y disciplina:

—Mademoiselle, está usted trabajando en un gran hotel de Francia, no en un “chiringuito cubano”.

—¿Qué le voy haser patrona? Si llevo el son caribeño en la sangre.

—S’il vous plait ¡Que falta de profesionalidad!

Tal vez va a trabajar a la mansión de una aristócrata francesa que le coloca el uniforme de mucama con delantalito blanco y cofia.

No sabe la rancia duquesa que su hijo se enamorará locamente de ella y querrá convertirla en su esposa.

—Mére, tengo que hablar contigo. Me quiero casar

—¡Oh querido, ya era hora! ¿Quién es la afortunada? ¿La conozco?

—Oui, es Roberta, la chica de servicio.

—Oooh, me da un soponcio. ¡Qué disgusto!

El tren avanza en medio de la noche adormeciendo a los pasajeros con su suave balanceo, cierro los ojos y sueño que camino por el malecón de la Habana bajo un Sol tropical, el calor me obliga a buscar un restaurante donde refrescarme, se acerca una camarera y me pregunta:

—¿Le apetece una piña colada madame?

Al levantar los ojos la veo a “ella” cantando y bailando con una bandeja en la mano.

El inesperado repiqueteo de las gotas de lluvia en la ventanilla consigue despertarme a tiempo de escuchar a una azafata informando que el convoy está a punto de llegar a Paris. El Elipsos hace su entrada en la estación lentamente, como si quisiera retener a los pasajeros, que aferrados a su equipaje esperan ansiosos el momento de abandonarlo. Resignado abre las puertas para permitirnos descender ordenadamente; aun desubicados recorremos el andén buscando la salida que desemboca en un deteriorado vestíbulo.

Descubro que Austerlitz es un vaivén de viajeros que pululan por la estación animados por la armonía del piano, donde un joven interpreta “Para Elisa”. Sus dedos alargados acarician las teclas desgranando los delicados acordes de la composición de Beethoven.

Asombrada veo como mi compañera de viaje sonriendo se acerca al “maestro” y le pide permiso para sentarse al piano, las manos se deslizan por el teclado en una declaración de amor acompañada de su voz lánguida, aterciopelada, llena de sensualidad. La garganta se le quiebra entre agudos rotos por melódicos quejidos, consiguiendo detener un instante el camino de los viajeros y los trenes, hechizados por la voz: Cantando como si conociera sus vidas, mirando a través de ellos como si los traspasara.

Un altavoz anuncia la salida del cercanías con destino Versalles, Roberta finalizando la balada se aleja ligera en busca de su tren. Pasa por delante de mí guiñándome el ojo. Parece decirme: Madame tengo mi propia historia, muy distinta de la que tú has inventado.

Diario de un corredor de Maratón (M. Jesús Mandianes)

5 de abril de 1896:

Por fin he entregado los últimos barriles de agua en la taberna “Ágoras”.   Ares, después pagarme, invita a los parroquianos a una ronda, descorchando una botella de ouzo que guarda para las grandes ocasiones, va llenando los vasos uno a uno con gesto serio. Después levanta el suyo y mirándome, dice: Spiridon tu destino es convertirte en el nuevo héroe de Grecia ¡No nos falles! Vaciamos los vasos en silencio y los rompemos contra el suelo, luego nos fundimos en un abrazo emocionado.

6 de abril:

A las  cinco de la mañana me despierta el coronel Papadiamantopoulos, para dirigir mi entrenamiento. Desayuno: Yogur, pan blanco y huevos. Me comunica que a partir de hoy  me dedicaré únicamente a entrenar para la Maratón, él pagará mis gastos.  En posición de firmes solo se me ocurre decir: ¡A sus órdenes señor!, cualquier otro comentario sería una temeridad que podía llevarme al calabozo.

7 de abril:

Hoy he repetido por última vez el recorrido de Maratón a Atenas, he regresado al pueblo en un carro del ejército. Tengo los pies desollados y un dolor intenso en las rodillas,  no importa el sufrimiento, mi misión es llegar el primero. El coronel en el camino de regreso me  alecciona diciendo que en mis piernas está depositada la confianza de todos los griegos, tengo la obligación de  restaurar el orgullo tantas veces pisoteado de nuestra patria.

8 de abril:

Después de un ligero almuerzo me dirijo a la Iglesia de San Juan Bautista, me espera el diacono para confesar y comulgar. Hincado de rodillas recibo su bendición en nombre del santo patriarca. Su corpachón me envuelve en un apretujón asfixiante mientras susurra: ¡Dios está contigo!

9 de abril:

Un nudo en el estómago me impide comer. Toda Grecia está pendiente de mí. Si fracaso solo me quedan dos opciones: Huir como los cobardes o suicidarme como los desesperados.

10 de abril:

A las dos de la tarde, bajo un calor sofocante,  los diecisiete corredores esperamos impacientes el pistoletazo de salida. A nuestro alrededor se apiñan curiosos, policías a caballo y carromatos para el equipo médico. Un estampido seco anuncia el comienzo de la carrera, por delante cuarenta kilómetros hasta el Estadio Olímpico.

Mis rivales derrochan toda su energía en los primeros kilómetros, no desespero tratando de alcanzarlos. Cubierto con el polvo de sus zapatillas sigo dosificando mis fuerzas, sin reducir ni acelerar el ritmo de la marcha, siempre  hacia adelante.

El sudor empapa nuestras camisetas, los calcetines se tiñen de sangre,  se desmaya uno de mis rivales,  pero no puedo pararme. La consigna es seguir corriendo hasta la meta pase lo que pase. Alguien me entrega una botella de agua y bebo desesperadamente sin dejar de correr, mientras el competidor americano se sienta al borde del camino haciendo la señal de abandono. Poco después los quejidos indescifrables del húngaro me hacen virar la cabeza, veo como contrae la pierna con gesto de dolor. Ahora solo quedan en la maratón atletas griegos.

La cabeza me arde, los rayos de Sol caen directamente sobre mis ojos cegándolos. No sé cuántas horas llevo corriendo. Escucho un cañonazo y el rugir de miles de voces fundidas en una sola. Las sombras del estadio olímpico son un alivio para mi cuerpo destrozado, avanzo solo, desorientado, sintiendo  el corazón a punto de estallar. Me abrazan conduciéndome en volandas ante la presencia del rey, le escucho decir: Eres el nuevo adalid de Grecia, pídeme lo que quieras.

Sin pensarlo mucho, digo: Señor quiero un carro con un burro para transportar los barriles de agua y  de paso poder volver al pueblo, porque hoy ya no puedo dar un paso más.

La cena de aniversario (M. Jesús Mandianes)

Les comunicamos que dentro de un cuarto de hora el Corte Ingles cerrará sus puertas… Lola escuchó el mensaje con un suspiro de alivio. Tenía quince minutos para recoger el pedido que había encargado en la pescadería, suponía casi la mitad de su sueldo, pero aquella noche quería celebrar el segundo aniversario de boda con una cena romántica para dos.

Con los tobillos hinchados, después de pasar todo el día de pie, abandonó los grandes almacenes confundida entre los clientes que esperaban hasta el último momento para hacer sus compras. De camino al metro pensaba: Cuando me toque la primitiva, lo primero que haré, será decirle al jefe que se meta el miserable salario de dependienta por donde le quepa.

Mientras tanto solo esperaba encontrar un asiento libre para poder leer tranquila de regreso a casa. Su rapidez de reflejos y dos bruscos empujones lograron situarla en el único sitio libre del vagón. Después de colocar la caja de marisco sobre las piernas, sacó del bolso “Los pájaros de Bangkok”, era una apasionada de la novela negra y Montalbán su autor de culto.

Cuando por fin traspasó la puerta de su hogar le faltó tiempo para cambiar los zapatos por unas cómodas pantuflas. Tras dejar la apetitosa carga encima de la encimera llenó una olla con agua; mientras arrancaba el hervor, se dirigió al saloncito y dispuso sobre la mesa el mantel de hilo regalo de la abuela, después distribuyó la vajilla cuidadosamente, adornándola con un candelabro de dos velas, satisfecha del resultado dejó el salón en penumbra disponiéndose a preparar la cena.

Limpió y troceó las zanahorias, el apio y la cebolla, echándolas en el perol, después añadió una hoja de laurel, dos ramitas de tomillo fresco y un vasito de vino blanco. Solo faltaba el ingrediente principal: Las langostas.

Abrió con aprensión el recipiente que contenía dos enormes ejemplares; aunque eso de arrojar un animal vivo dentro de una cacerola con agua hirviendo le daba repelús, ya era tarde para sensiblerías. Al alargar las manos para “proceder a la ejecución” sintió el doloroso pellizco de unas tenazas estrujándole un dedo. Uno de los crustáceos había conseguido cortar las gomas que sujetaban sus pinzas esgrimiéndolas amenazante.

Emitiendo inquietantes chillidos logró escalar el encierro de poliespan, correteando atolondrado a través del mármol, de pronto tomando impulso, dio un salto cayendo frente a la desconcertada joven. Aterrada vio cómo se lanzaba sobre sus pies intentando atacarla, pero no estaba dispuesta a quedarse sin la suculenta cena. Armada con una escoba inició la cacería de la langosta rebelde, que corriendo a través del pasillo desapareció sin dejar rastro.

Lola, después de recorrer a gatas el minúsculo piso sin localizarla, dándose por vencida, decidió cocinar a la “compañera cobarde”, acompañándola con una guarnición de hortalizas. Aferrando el caparazón de la víctima con unas pinzas metálicas, se disponía a arrojarla al puchero, cuando sintió que la atacaban por la espalda, oprimiéndole el cuello hasta la asfixia con dos cortantes tenazas.

Poco después llegó Jaume, entró de puntillas en la cocina intentando sorprender a su mujer con un ramo de flores. La encontró tirada en el suelo, tenía la garganta desgarrada por terribles heridas, el rostro cianótico dibujaba la expresión del terror sufrido en sus últimos segundos de vida. Mientras en una gran marmita se cocían “Los pájaros de Bangkok” en medio de un caldo de verduras.

Mentiras y verdades (M Jesús Mandianes)

La humanidad a lo largo de los siglos ha logrado progresar a pesar de que las civilizaciones surgidas en distintas épocas de la historia han sentado las bases de su estructura social en grandes mentiras.

Hubo un tiempo en que los hombres no entendían los fenómenos atmosféricos y mitificaban las fuerzas de la naturaleza convirtiéndolas en deidades a las que no dudaban en ofrecerles sacrificios humanos para aplacar su ira o lograr sus favores.

La Biblia desmitificó los fenómenos naturales poniéndolos al servicio del hombre, creado por Dios a su imagen y semejanza. Un Dios único al que pertenecían el cielo, la tierra y todo cuanto en ellos se contiene. Solo a él debían adorar y servir si no querían sentir el peso de su cólera infinita.

Tuvieron que llegar los filósofos griegos para separar el mito (lo que no puede probarse), del logos (la verdad fruto de la experiencia y del análisis), en definitiva la realidad palpable.

Las invasiones bárbaras destruyeron la cultura greco-romana hundiendo a Europa en un largo periodo de oscuridad cultural, la Edad Media impuso la fe ciega por encima de la razón. Grandes errores se establecieron como dogmas indiscutibles: Una tierra plana sostenida por cuatro columnas era el centro del sistema solar.

Oponerse a esta teoría era enfrentarse a la Inquisición que no dudaba en torturar y mandar a la hoguera a todos los que osaban poner en duda las mentiras impuestas como verdad incontestable. Solo Averroes, en el siglo XII, desde Al-Ándalus, logró imponer la filosofía aristotélica como referencia científica a la hora de describir la realidad (la verdad).

Pasaron los siglos y las mentiras sostuvieron el despotismo y los privilegios de las monarquías absolutas alegando que eran de origen divino. Llevaron a generaciones de jóvenes a perder su vida en los campos de batalla luchando por una bandera tras la cual se ocultaban solo intereses económicos. Justificaron el genocidio de pueblos y razas. Modificaron la historia haciendo aparecer como héroes libertadores a los que traicionaron la voluntad del pueblo conduciéndolo a guerras fratricidas. Se utilizan ahora para destruir impunemente el estado social y de derecho.

Pienso luego existo (Descartes). Esa debe de ser nuestra única verdad. Somos seres humanos capaces de reflexionar sobre el mundo que nos rodea, sobre el universo que nos envuelve. Estamos capacitados para analizar la información que nos llega a diario a través de los distintos medios de comunicación desechando las mentiras utilizadas con el único objeto de manipularnos.

Intuyo que la última gran falacia es establecer como única diferencia con los primates el gen miR-94. Asumo como verdad absoluta que estamos dotados de un “alma” que nos hace sentir respeto por nosotros mismos y los que nos rodean. Nos dota de creatividad e inteligencia para dar una respuesta racional a las dos grandes preguntas que han inquietado siempre al ser humano: ¿De dónde venimos? ¿Hacia dónde vamos?

Mirall (M. Jesús Mandianes)

Mirall argentat de l’àvia absent

oblidat al bagul dels seus records.

Finestra de cristall i roses lluents

Miratge dels reialmes màgics,

princeses, cavallers i dracs.

Mirall de la joventut feliç,

dels llavis pintats de vermell.

Els ulls, flames crepitants,

il·luminant nobles ideals.

Mirall fosc dels somnis trencats,

perduts al laberint de la memòria.

Reflex de les primeres arrugues,

còmplice cruel del temps fugisser.

Mirall de l’esperança retrobada,

dins la mirada neta dels fills,

a la mà estesa dels amics sincers,

als raigs del sol escalfant la meva tardor.

¡Si Valle Inclán levantara la cabeza! (M. Jesús Mandianes)

Por allí viene apoyado en su bastón, caminando erguido, seguro de sí mismo, parece un viejo guerrero dispuesto a pelearse con cualquiera por defender sus ideales. Se protege del frío con un poncho mejicano y un sombrero encasquetado hasta las orejas. Su delgadez, acentuada por larguísimas barbas de chivo, junto a los peculiares lentes, a través de los que contempla la realidad deformándola hasta el esperpento; lo han convertido en uno de los iconos que adorna el paisaje urbano de Madrid.

Me saluda alargando la mano ortopédica:

—¡Buenos días rapaza!

—Buenos y fríos, Don Ramón. Que alegría encontrarle por aquí. ¡Está Usted como siempre!

Es lo que tiene no creer en nada y estar mal enterrado “na terra das meigas”. De vez en cuando me salto la dictadura de la muerte para darme una vuelta por “la corte de los milagros”

Cuando entramos en el café Gijón no puede evitar una mirada nostálgica:

—De la generación del 98 no queda ni uno… aquí ya no se organizan tertulias.

—¡Es que ha pasado más de un siglo Don Ramón! ¡En nuestra sociedad no queda tiempo para veladas literarias, ni para conversaciones de ningún tipo. ¡La bohemia ha desaparecido!

Un camarero nos sirve dos expresos con una gotita de aguardiente, acompañados de una bandeja con la cuenta, donde deposito tres euros ante el asombro del dramaturgo:

—¡Y luego!… este dinero no lo reconozco.

—Son Euros, la moneda que ha desbancado a la peseta. ¡Es que ahora formamos parte del Mercado Común! una organización de países europeos que tiene un sistema monetario único. Don Ramón tres euros son quinientas pesetas.

—¡Pero tu toleas! ¡Quinientas pesetas no las gano yo en un año! ¿Cómo puede tolerar este robo el presidente de la república?

—De republica nada, esto es una monarquía constitucional, el rey de todos los españoles es Juan Carlos de Borbón.

Valle Inclán se levanta de la silla indignado dando grandes voces y gesticulando:

—Con lo que nos costó echar a la tatarabuela ninfómana y a Alfonso XIII, que dilapidó el dinero de los españoles comprando coches de lujo, yates, rifles último modelo y amantes a cargo del presupuesto nacional.

—¡Siéntese y baje la voz!, que acaban de aprobar la nueva “Ley de Seguridad ciudadana”. Por insultar a las autoridades o manifestarse en frente del Congreso nos pueden poner una multa o mandarnos a la cárcel.

—Pero ¿Cómo es posible que os dejéis avasallar así?

—Mire, cuando usted nos dejó estalló la Guerra Civil, después de tres años de lucha fratricida, en el país se impuso una dictadura dirigida por el general Franco. A su muerte le sucedió el rey Borbón que ha resultado ser un digno sucesor de sus antepasados, tiene los mismos vicios.

—Así que el generalito se salió con la suya… Pero el PSOE y los Partidos Republícanos ¿No hicieron nada?

—Se marcharon al exilio, a su regreso al PSOE le faltó tiempo, para renunciar al Marxismo y olvidarse de Pablo Iglesias. Ahora con seis millones de parados y el país en banca rota, se dedican a sacar los trapos sucios unos contra otros. Desde la familia real pasando por todos los partidos, tanto de derechas como de izquierdas, incluidos los sindicatos, tienen causas pendientes por adueñarse del dinero público. ¡Se repiten las historias del “Ruedo Ibérico” que usted también describió!

—¡País de insensatos! Prefiero regresar al sueño eterno que ser testigo de la miseria que os rodea.

Levantándose airado se despidió alzando levemente el sombrero, mientras murmuraba entre dientes ¡Pobre España!

El príncipe (M. Jesús Mandianes)

Las pupilas aceradas centelleaban frente al  espejo, intentando descubrir entre las sombras  los rasgos de su cara, la esbeltez de la figura, el porte distinguido que había sabido mantener a lo largo de los siglos.

Pero el cristal se empeñaba en reflejar el borrón de una silueta sin definir, dominada por la mirada despiadada de un depredador acostumbrado a matar para sobrevivir.

Le bastó un solo golpe para quebrar la superficie transparente, convirtiéndola en un puzzle de múltiples facetas,  que cayeron sobre el suelo, transformándolo en una alfombra de astillas   relucientes  crujiendo bajo el peso de sus pies,  descargando la desesperación acumulada en una vida inacabable.

Impotente repasaba con sus manos las facciones, intentando conservar su identidad antes de que la memoria se sumergiera en una laguna de olvido. Recordaba que había sido el  juglar más solicitado por las damas de la corte del rey Arturo. Valiente caballero cruzado, luchando en Jerusalén contra los infieles. Temerario aventurero atravesando los Capados hacia la misteriosa Transilvania, dispuesto a probar su valor luchando contra  fuerzas oscuras… nunca tuvo claro si aquella última batalla acabo en una victoria o en la más terrible derrota.

A partir de entonces se convirtió en un  príncipe de corazón frío como el hielo, incapaz de sentir amor ni piedad por nadie. Su vida era una sucesión de días hundido en un letargo cercano a la muerte, del que solo despertaba al llegar la noche, transformado en cazador nocturno aprendió a mimetizarse de acuerdo a las circunstancias de cada época: Mano derecha de Stalin, carcelero en un campo de concentración y ahora disc-jockey en una discoteca de moda.

Era tan fácil cazar a sus presas que ya no sentía ninguna emoción.  Acercándose al cuerpo inerte de Sara se estremeció al recordar que hacía solo unas horas había jurado que lo seguiría  hasta la muerte. Hastiado de tanta sangre desvió la mirada hacia el horizonte, descubriendo que comenzaba a amanecer.

Con gesto decidido dirigió los ojos al Sol, emulando a Ícaro, se elevó ascendiendo por encima de las nubes entre aullidos de dolor al sentir  los rayos quemándolo lentamente.  Después le invadió una calma  que no sentía desde hacía mucho tiempo, mientras el cuerpo se fundía convertido en una nube de polvo cayendo sobre el cadáver de su última víctima.