El mirall (Montserrat Fortuny)

El teu mirall té un secret

reflectint la teva imatge;

no et farà mai cap retret,

no hi veuràs mai cap miratge.

Et farà veure que ets gran,

que per a tu passa el temps,

els cabells van blanquejant,

que el teu cutis no és tan ferm.

Però la teva expressió

tant si és humil o és altiva,

no variarà la impressió,

sempre et reflectirà ben viva.

Dóna gràcies al mirall,

que  sempre amb tu és honrat,

mira’t bé amunt i avall,

ja no ets com has estat.

El mirall (Elisabet Prades)

Et miro mirall trencat

En cada bocí un secret

On les màscares del temps

Esdevenen papallones

Et miro mirall ferit

I la boira es multiplica

Vessada per l’alba nua

Per l’horitzó del camí

Et  miro mirall absent

En la tardor del present

Curull de records i absències

En la fredor del no res

Mirall              mirall que tremoles

Colpit pel sospir del vent

Calfreds de passats fugits

Fosos en mig del camí

Mirall en tu reflectides

Totes les pells que he desat

Entre tardors d’enyorances

I primaveres glaçades

Mirall              amb el pas del temps

Empresonat i vençut

Engolit per les onades

D’un mar que mai no has volgut

Mirall  Corre   Vola  Atrapa

Besa les flors que volen al vent

Brodades per la nit blanca

Perquè llueixin al cel

Trencat                        Ferit

Absent                                    Tremolós

Repunteja de mil somnis

L’alba freda del demà.

Malenconia (Antònia García)

En les aigües de l'estany

hi ha el reflex de les arbredes,

del cel blau, dels núvols blancs,

també el reflex de les penes.

Amb un mig somriure als llavis

a l'estany t'has acostat.

El vent jugava a empaitar

els núvols del teu esguard.

T'has mirat en el mirall

d'onades que el vent aixeca;

a dins has vist els teus ulls

i la teva imatge entera.

Però no ets tu, que la tristor

no hi ha mirall que l'ensenyi,

ni tant sols l'aigua del llac,

per molt que la imatge et prengui.

Aquest rostre no és el teu,

és de la desconeguda

que viu molt endins de tu

i al damunt de l'aigua sura.

Has posat les mans a l'aigua,

has fet cercles amb les ones,

has enfonsat les tristeses

dins l'estany, com fulles mortes.

El mirall que tu has trencat,

a poc a poc recupera

el reflex dels verds desmais,

el dibuix de la pesquera...

-   -   -         

T'has allunyat del mirall

de les tristors amagades

per la riba de l'estany,

tota vorejada d'arbres.

Mirall (M. Jesús Mandianes)

Mirall argentat de l’àvia absent

oblidat al bagul dels seus records.

Finestra de cristall i roses lluents

Miratge dels reialmes màgics,

princeses, cavallers i dracs.

Mirall de la joventut feliç,

dels llavis pintats de vermell.

Els ulls, flames crepitants,

il·luminant nobles ideals.

Mirall fosc dels somnis trencats,

perduts al laberint de la memòria.

Reflex de les primeres arrugues,

còmplice cruel del temps fugisser.

Mirall de l’esperança retrobada,

dins la mirada neta dels fills,

a la mà estesa dels amics sincers,

als raigs del sol escalfant la meva tardor.

El mirall (Francesc Blasco)

Quan surt el sol al matí,

i reflexes el meu cos,

ja puc respirar tranquil,

veig que encara hi som tots dos.

El mirall té aquest poder

de donar tranquil·litat,

quan et trobes tu mateix

 mirant de l’altre costat.

T’ho dirà el teu altre jo,

quan et miris al mirall

per veure millor la cara,

sense perdre cap detall. 

El mirall (Núria Soler)

El meu mirall no em coneix,

cansat de veure’m cada dia

pensa que sap els meus secrets.

Em reflecteix l’aparença.

És misteri o sentiment,

 sóc la dona que hi veig,

o potser no m’hi sé veure?

Tot i això sé que el sondejo,

n’espero el veredicte.

No, així no, sento que crida,

i, és clar, té raó, sort d’ell.

Quan m’adono del desastre

li somric, li agraeixo

la incompresa coneixença.

Em guarda el sentiment

misteri i  poesia.

Vell confident silenciós

que de dia i nit em mira.

Intimitat preservada,

recer de joia i  neguit

fet de silenci. M’observa.