Tots havien callat (Antonia García)

Hi va haver un temps que en els pobles petits tothom es coneixia, els veïns s'ajudaven, es tenien afecte, però també s'odiaven fraternalment. L'amistat, com la malvolença, podien ser molt fortes. Ho sé perquè vaig néixer en un poble i encara recordo les baralles salvatges entre parents i entre amics de l'ànima. Però després me'n vaig anar. I ara, després de molts anys, en les meves visites esporàdiques m'he de fer explicar qui és l'un i on viu l'altre. Sóc una mica foraster al meu poble.

            Aprofitant les vacances estiuenques, vaig passar uns quants dies a la vella casa pairal. La mare fa anys que és morta. El pare va perdent la memòria. Sort que els oncles, que viuen a prop, tot sovint li fan companyia. Vaig estar content: encara sap que sóc el seu fill i que em dic Francesc.

            Un matí vaig anar a la barberia a tallar-me els cabells. El barber, un home xerraire que no sap estar callat ni un moment, va acabar d'enllestir un client i se'n va acomiadar: “Adéu, Ramon!”, li va dir. L'altre li va donar uns copets a l'esquena: “Fins aviat, Nasi!”. I de seguida em va fer seure mentre em donava una explicació que jo no havia demanat: “Aquest xicot, en Ramon, sempre ve a la mateixa hora en punt. És una persona molt organitzada, aquest mig parent teu”. Jo vaig objectar, sorprès: “Bé, algun cop l'he vist pel poble però no m'és pas parent, que jo sàpiga”. Llavors el barber va quedar en suspens per un instant, la pinta en una mà i les tisores en l'altra. Va ser un moment molt curt però me'n vaig adonar. L'home va reaccionar, va canviar de conversa de seguida preguntant-me, com si res: “Què, deixem una mica de patilla?”.

            Mentre tornava cap a casa anava pensant en el comentari del barber. Vaig preguntar al pare: “Pare, quants parents tenim, aquí al poble?” A poc a poc, tot dubtant, em va anar dient uns quants noms que jo ja sabia. Cansat per l'esforç mental, em va dir que ho preguntés a sa germana, la tia Remei, que tenia més bona memòria.

            A la tarda, quan la tia Remei i l'oncle Jaume van venir a casa una estona, com tenien per costum, m'ho vaig fer venir bé i vaig encetar el tema. La meva tia em va recitar tota una lletania de noms de parents, amb abundosos detalls de tota mena. M'ho vaig empassar estoicament, esperant que sortís un Ramon. Però no fou així. “No hi ha ningú més, tia Mei?” “Ningú més, Francesc. Encara et semblen pocs? I per què ho vols saber, tot això?”. Em va semblar notar un punt de prevenció en el seu to de veu. “Oh, per curiositat! Així, si no m'he descomptat, entre fills, néts, cosins, padrins i de tot, som vint-i-vuit de família, només aquí al poble! Déu n'hi do!”.

            Però jo no en tenia prou. No estava segur que la tia Mei m'ho hagués explicat tot. Així que vaig fer les meves indagacions, fins i tot vaig anar a consultar l'arxiu parroquial. Allí vaig trobar que al llibre de casaments faltaven dues pàgines. Algú les devia haver arrencades però l'actual rector no en sabia res. Vaig decidir anar a trobar aquell Ramon a casa seva mateix. Li vaig dir el motiu de la meva visita. I ja que el barber, involuntàriament, havia comès la indiscreció, ell va decidir explicar-me tota la història.

            Va començar parlant-me dels avis. El germà de la meva àvia, que es deia Joan, s'havia casat amb la Maria de can Moreu. Però la Maria va morir i en Joan, passats uns mesos, es va tornar a casar amb la Tina, una noia soltera que ja havia tingut una filla, no se sabia amb qui. Això, en aquella època, per a alguna gent del poble i sobretot per a la meva família, es veu que va ser motiu de crítica i d'escàndol. Tant va ser el rebuig contra en Joan, la Tina i la seva filla Laia, que els avis no van voler parlar amb ells mai més, ni volgueren saber-ne res de res, com si no existissin. Fins i tot van decidir silenciar aquella història als descendents.

            En Joan i la Tina no van tenir fills. La Laia duia els cognoms de sa mare. Aquestes dues circumstàncies van anar de perles per amagar els fets als més joves, els de la generació dels meus pares, que només saberen que l'oncle Joan no es feia amb la resta de la família, que havia quedat viudo i no havia tingut fills. Ni una paraula sobre el segon casament i l'existència de la Laia. I l'altra generació, la meva, vam continuar en la ignorància. La Laia s'havia casat i havia tingut dos fills, un d'ells era en Ramon, que és si fa no fa de la meva edat. Ells sí que ho sabien tot, però també havien callat per desig exprés de la Tina. I mai no es va saber qui havia estat el pare de la Laia.

            Als pobles petits, ja se sap, també hi ha de tot. Hi ha qui sap guardar un secret i qui no. Al meu poble, ningú no havia badat boca durant molts anys. Però aquell estiu, en Nasi, el barber, amb aquelles paraules i aquell instant de quietud sobtada, em proporcionà l'indici que em dugué a descobrir un secret que només ho era per a una part de la meva família.

No ho sabia (Carme Marquès)

Sorgí de la manera més casual.

Aquell estiu varem decidir d’anar a passar uns dies a la masia dels avis. Feia molt de temps que no hi anàvem. D’ençà la mort de l’àvia ocorreguda ja feia dos anys. L’àvia va sobreviure a l’avi set anys.

Els masovers, els de tota la vida, un matrimoni ja gran, tenien cura de la masia i de que rutllessin les feines de l’horta, treballs que feien dos homes llogats, veïns del proper poblet de l’Espluga.

Sabien de la nostra arribada i tot estava ordenat, apunt de fer servir.

Després de deixar les maletes a les nostres habitacions, la masovera ens va lliurar les claus; també les de les golfes i d’altres dependències que mai es feien servir: com la pallissa i les antigues quadres, les quals ja no tenien cap ús des que feia anys havia desaparegut el bestiar.

El temps de sobte va canviar. Plovia a tot hora, sortir al camp representava tornar xop de cap a peus. Les hores dins de casa s’eternitzaven. Les busques del rellotge cançoneres, semblava que no es movien gens. A la fi, varem decidir explorar totes les habitacions a consciència obrint i tancant armaris i calaixeres, mirant totes les escletxes que semblessin sospitoses de contenir qualssevol secret.

El meu home i jo, ens ho varem plantejar com si d’un safari es tractés. Previstos de barret, màscares contra la pols i una potent llanterna, ens varem endinsar a la recerca d’una aventura la conseqüència de la qual ignoràvem a on ens podria endur.

Aquell dia després d’esmorzar, ens acomiadàvem de la Roseta, la masovera, fins l’hora de dinar.

Per fer via, començarem per la pallissa. Amb un cop d’ull tinguérem prou. Allí feia temps que l’havien buidat, petites restes de palla i herbes seques testimoniaven el que fora en altres temps magatzem de farratge pel bestiar. Al marxar, varem descobrir una petita porteta arran de terra. Encuriosits, no  dubtarem, obrint-la forcejant, ja que oposava resistència. Ens ajupirem, i arrossegant-nos, ens introduirem en una petita cambra il·luminada per una claraboia que una pedregada havia esberlat i els ocells aprofitaven per colgar-se. Tot era cobert de plomes i caques de colom. Una petita capsa metàl·lica ens cridà l’atenció, estava mig rovellada, ens va costar molt obrir-la. Dins hi havia una gran clau de ferro forjat i un document o cèdula, datada l’any 1.493. Era un certificat de propietat d’una mansió a la ciutat de Terol a nom d’una dona anomenada Raquel Benarroch.

―I això!...Què vol dir?

―El que sembla. Segons aquest document l’àvia Raquel era descendent dels antics sefardites que van poblar aquestes terres. Així, doncs ets descendent d’ells.

―Sempre m’ha cridat l’atenció els teus ulls de mirada encisadora i la cabellera d’intens color negra. Ai, Raquel qui t’ho  havia de dir que tenies possessions a Terol. Ai, la meva petita jueva sefardita...

D’aquesta manera vaig descobrir el secret familiar que l’àvia Raquel mai em va descobrir.

Què se’n va fer (Pilar Zabala)

Com si fos un lladre furtiu faig girar la clau dins el pany procurant de no fer gaire soroll perquè no vull alertar de la meva presència els veïns del replà, no tinc ganes de donar explicacions, prou que ho he fet aquests últims dies.

            El cor em batega accelerat quan, desprès de titubejar uns instants, em decideixo a traspassar el llindar de la porta. A dins, la foscor ho cobreix tot, guardant per a ella tots els sentiments i totes les intimitats que es van amagar dins la part més fonda de tots els racons.

            No en tinc prou amb obrir els llums, necessito que la claror del matí es faci present en totes les habitacions i és per això que avanço ràpidament cap al balcó i pujo la persiana fins a dalt de tot. També obro de bat a bat totes les finestres perquè s’esvaeixi la fortor pesant que ha impregnat amb olor de resclosit tot el que hi ha dins d’aquest pis.

            Un silenci cautelós acompanya les meves passes per tota la casa i curiosament, jo que sóc tan poruga, em sento prou segura i tranquil·la, tot i que reconec que encara persisteix en mi una certa recança perquè el que avui he vingut a fer aquí no és precisament una visita de compliment.

            Sóc una intrusa que ve a furgar dins la reservada intimitat d’una persona estimada. Malgrat això començo a fer una ullada dins la seva habitació, on un abric, un parell de jaquetes, algunes bruses i un reguitzell de vestits de diferents èpoques pengen ara desmanegats i mig confosos dins l’armari, fent costat a uns quants jerseis de llana curosament plegats en un dels prestatges. Llençols, tovalloles, mantes i vànoves conviuen repartits entre la resta d’estanteries, mentre que les camises de dormir i la roba interior comparteixen un mateix espai dins un calaix més gran. Damunt la tauleta de nit un plateret de porcellana acull un anell, un rellotge, unes arracades, una cadeneta amb una medalla i un collaret de fantasia. A dins, i sota un paper descolorit que sembla intentar protegir la fusta, descobreixo la fotografia d’un jove i atractiu soldat que mira somrient a la càmera, i que jo no aconsegueixo identificar.

            En els dos primers calaixos d’un vell escriptori es barregen caòticament un munt de fulls informatius, garanties caducades, receptes mèdiques, un contracte de lloguer del pis i una bona pila de rebuts.

            Sóc a punt de donar per acabada la meva inspecció quan de sobte, al fons de l’últim calaix, un embolcall lligat amb un cordonet esgrogueït apareix amagat darrere una caixa de cartó que és plena de fotografies de familiars i d'amigues. Un cop obert el paquet m'adono que guardava una sèrie de cartes dirigides totes a la meva tieta.  Sóc conscient que no tinc cap dret a tafanejar una correspondència que ella va preservar tan ben amagada, però tot i així estic decidida a fer-ho i, per tranquil·litzar la veu de la meva consciència, em dic que segurament no es tracta de res important.

            Em frena una mica comprovar que totes les cartes duen la firma d’una mateixa persona, un home que es diu Enric. Em limito a llegir entre línies alguns pocs fragments i amb això ja en tinc prou per adonar-me que es tracta d’una fluida correspondència dins un període de guerra entre un soldat i el que es coneix com una “madrina de guerra”. Aquesta descoberta m’ha dut a tenir coneixement d’una vivència de la meva tia que jo desconeixia completament. Ella, que va confiar-me molts dels sentiments i situacions que van dirigir la seva vida, mai no em va parlar d’aquest fet.

            I jo ara em faig les preguntes següents: Què se’n va fer, d’aquell xicot? Les expressions que feia servir en les seves cartes semblen correspondre a una persona prou seriosa i no hi ha dubte que el seu interès per la meva tieta va anar creixent en la mateixa mesura que es reafirmava la seva correspondència. Va arribar a sentir ella, realment, el mateix interès envers ell? O va ser només una mostra de generositat i bona disposició cap a un soldat que estava combatent al front? Van tenir l’oportunitat de conèixer-se personalment? Què va motivar que no se seguissin escrivint? Potser ell va morir a la guerra?  És, aquest jove, el mateix que es mostra somrient a la fotografia amagada dins la tauleta de nit?

            Són moltes les preguntes que acudeixen a la meva ment i que han quedat sense resposta. Em sap greu haver de reconèixer que mai no arribaré a descobrir el desenllaç ni quin va ser el motiu que va fer acabar la relació que un dia llunyà es va iniciar entre un soldat, des del front de guerra, i la meva tieta. Ella es va endur cap al més enllà aquest secret que guardava gravat dins el més profund del seu cor.

Confidències (Anna Collado)

ID 12657613 ©Cameron Miles| Dreamstime.com

—No puc creure el que em dius... No pot ser!

La noia de trets orientals que diu això és jove, no arriba a la trentena. És prima, molt prima, alta i no té gaire pit, però té unes corbes ben definides. Duu els cabells llargs i llisos, despentinats, lligats precàriament amb una pinça del mateix color de la cabellera: negre. Porta roba còmode i ampla, com d’estar per casa: uns pantalons de xandall gris i un jersei gruixut de coll alt i de color negre. Com que té el coll llarg i prim, el coll alt del jersei no li queda ajustat. Seu a la vora de la taula en una cadira que li ve baldera i mentre pronuncia aquests mots ha anat pujant simultàniament les mans fins al rostre i s’ha tapat la boca fort, com si volgués taponar una canonada per evitar que en ragi l’aigua.

A l’altre costat de la taula, hi seu un home de mitjana edat i aspecte desmanegat. També té trets orientals. Porta barba de quatre dies i els cabells, ni curts ni llargs, gruixuts i aspres, enfilen cap al cel desafiant la gravetat. Vesteix camisa blanca amb una ratlleta fina de color blau cel i uns pantalons de llana foscos. La jaqueta, encara freda del carrer, penja del respatller com si l’hagués deixat caure del pis de dalt fent punteria. La màniga dreta arrossega pel terra, mentre que l’esquerra ha quedat de l’inrevés i reposa sota l’abric entortolligada al respatller de la cadira.

A la sala hi ha poca llum tot i que les cortines estan descorregudes. Això és en part, perquè al carrer ja és gairebé fosc i, en part, perquè la finestra dóna a un pati de llums envoltat d’edificis. Una bombeta de no més de 60 W penja d’un fil elèctric del sostre, un pèl descentrada amb relació a la ubicació de la taula. Per aquest motiu la noia queda més il·luminada que l’home. Aquest diu:

—Em sap greu, porto molts anys mirant de trobar el millor moment per dir-t’ho. Però finalment m’he convençut que mai no arribarà aquest “millor moment”...

La noia deixa de tapar-se la boca i ara oculta tot el rostre  darrere les mans. L’home s’aixeca i camina arrossegant els peus fins al costat de la noia. Allarga la mà lentament fins a imprimir una lleugera pressió sobre l’espatlla de la noia.

—Deixa’m! —diu la noia enretirant-se de sobte per deslliurar-se del contacte de l’home.

Seguidament, s’aixeca d’una revolada i corre fins a una de les habitacions. L’home es queda palplantat al costat de la cadira buida on seia la noia fins ara. Just abans d’entrar a l’habitació, la noia es deté i mirant cap a l’home diu:

—Recull les teves coses i vés-te’n ara mateix. No et vull veure mai més.

—Però... —comença a dir l’home.

Sense ni tan sols mirar-lo, la noia entra a l’habitació i tanca la porta de forma sorollosa al seu darrere.

Una dona sense secrets (M. Jesús Mandianes)

Sempre amagada darrere les cortines de la seva finestra, coneixia la vida de tots els veïns, no hi havia ningú sense misèries per amagar. Només ella, l’Enriqueta Pujol, podia anar pel carrer amb el front ben alt, sense por que aquelles bruixes poguessin obrir la boqueta per dir ni un “ai” ni un “ui”, perquè no tenien res a dir. Era una tomba i la seva casa un castell.

La seva llar es podia comparar al niu de l'àguila que passa el dia controlant les anades i vingudes de les seves víctimes, esperant descobrir qualsevol feblesa per caure'ls a sobre. Per la nit es transformava en una mena d'òliba amb els ulls adaptats per veure dins la foscor. Coneixia les identitats exactes de qualsevol silueta, sabia de qui eren les petjades vacil·lants que arribaven a casa a les dues de la matinada i els talons d'agulla que s'ocultaven dins els porxos intentant que ningú endevinés què feia per poder arribar a fi de mes.

—Si jo parlés, Jaume, tremolarien fins i tot les pedres —deia a la figura que la mirava amb ulls inexpressius des del seu balancí.

»Mira la parella de la cantonada: ella és la filla de Donya Pura, la dona del mestre... si sabés el que fa la seva filla amb el Pere, li baixarien els fums de cop... Quina poca vergonya!

»Apa! Quina borratxera porta aquesta nit el Joan! Fins aquí arriba la pudor d’Anís del Mono! És fastigós! Encara s'estamparà contra el terra... El que jo et digui, quina trompada! Mare de Déu, la creu que li ha caigut a sobre a la pobre Maria!

»Vaja, el soroll d'aquests sabates de saló només poden ser de la Lola, a les dues de la matinada sola pel carrer. Bé, això de sola és un dir, aquesta perduda portarà al darrera mitja dotzena de mascles en zel. No sé el què li veuran... Millor dit: què no li veuran perquè aquesta meuca va mig despullada.

»Això, tu dissimula i fes com si no sabessis de què va. Porc, depravat, bordegàs, pervertit. Et pensaves que mai me n'assabentaria... Gastant els nostres diners amb aquesta mala p... Que deu em perdoni, ja no sé ni el que dic, ni el que faig. Si l'agafo li arrenco aquesta cabellera pèl-roja de cabaretera. Tu ja saps aquest caràcter impulsiu que tinc, qui me la fa me la paga!

»Oh, estimat! T’ha caigut la pupil·la i se t’ha despenjat l’orella! No pateixis que poso fil a l’agulla i te'ls cuso en un tres i no res! Com vas riure quan vaig fer el curs de taxidermista, mira si ens ha anat bé. Tu seguiràs sempre al meu costat, contemplant el carrer des de la finestra, com un malalt que no vol que ningú el molesti, fidel fins que la meva mort ens separi.

»Shhh... Silenci... Ningú no sabrà mai el  nostre secret!

Aquells llibres (Núria Soler)

Quan entro al despatx se’m fa un buit a l’estómac, l’avi ja no hi és i aquest espai ha perdut l’encant.

Era un lloc mig prohibit. Només hi podia entrar si ell hi era i jo alguna vegada havia fet trampa però, mai no he aconseguit saber com, ell sempre se n’adonava i em deia: - Què, xiqueta, hi has trobat res de nou? Em quedava sempre ben astorada. Com podia...?

El que més m’atreia era la lleixa plena de llibres ben alienats per ordre alfabètic d’autors però, entremig, hi havia muntanyetes, algunes en equilibri precari, d’exemplars en completa disbauxa. Aquests canviaven de posició d’un dia a l’altre.

Des de ben petita em permetia agafar i fullejar qualsevol dels que estaven ben endreçats, els altres, els de les muntanyetes, eren intocables. M’ha costat molts anys entendre el perquè.

Algun cop, el pare o la mare el reptaven quan veien el llibre que jo fullejava:- Pare, això encara no és per la nena! Ell, invariablement, responia:- No hi ha cap llibre que faci mal a ningú i prohibir només esperona.

Ara, aquí, sola davant aquestes muntanyetes que no va tenir temps d’endreçar o d’amagar em demano si m’és lícit escodrinyar-los. M’hi acosto amb prevenció, alguna cosa em diu que l’avi em mira, amb aquell posat adust que només emprava quan el desobeïa. Tot i això la curiositat és més forta que el record. Allargo la mà, el primer llibre és prim, té poques pàgines. L’obro i el que hi veig m’astora. Només hi ha fotografies, totes de l’avi. Quan era nen amb la mare, en un grup d’escolars, en una taula amb un mapa d’Espanya darrere seu, vestit amb pantalons llargs amb un missal a les mans, amb toga d’advocat i birret...

Em sorprenc a mi mateixa en descobrir que l’avi havia estat nen i jove i...aquesta em deixa esglaiada...no pot ser, ell amb uniforme de falangista i amb galons. No m’ho puc creure!

Les mans em tremolen, remeno tots aquells altres llibres: discursos d’en José Antonio, proclames d’espanyolitat, donant la mà a en Franco i fotos, arengues en castellà amb la seva firma. D’una estrebada llenço tots aquells llibres per terra, no puc cridar, els ulls no tenen llàgrimes, em quedo enravenada davant tot aquell merder i unes mans m’agafen fort les espatlles. Són  les del meu pare, m’abracen i amb un fil de veu em diu: a ell no li hagués agradat que te n’assabentessis, sempre se’n va penedir quan es va adonar de tot el mal que havien fet. De jove es va deixar portar per una idea equivocada i després...després el mal ja estava fet. Es passava el dia regirant tota aquesta púrria i demanant-se com havia pogut deixar-se entabanar. Però no pateixis, ell no fer la guerra, no va matar ningú.

No m’ho puc treure del cap; no, no va fer la guerra però va formar part d’aquells, aquells...no trobo la paraula per definir-los. Em queden moltes preguntes per fer però tinc por, por que les respostes em facin mal.