Mona de Pasqua (Àngels Segú)

Doncs bé, la mona de Pasqua és una tradició ben viva que acumula segles d’història i que ha anat evolucionant al llarg del temps. Segons l’antropòleg Josep Fornés, l’origen i el sentit d’aquesta celebració posa en relleu la importància del padrí com a figura protectora, i garant en cas necessari de la supervivència del fillol, en una època en què la medicina, poc evolucionada, era gairebé   inexistent.

   Tenim algunes referències d’aquesta menja des del segle XV, però l’origen de la paraula no és clar, “mona “ tant podria venir de l'àrab, com del llatí o del grec; però en qualsevol cas es referia a una ofrena o regal. De totes maneres, no era ni de bon tros com la coneixem ara, era una rosca com de brioix ensucrat, amb ous durs, el nombre dels quals venia determinat per l’edat de l’infant, un per cada any. El ritual de la mona era com de renovació del compromís del padrí, per això ho solia ser l’avi o l'oncle. En alguns indrets de la nostra geografia acostumen a dir padrins als avis.

La mona tradicional amb ous durs, els pastissers l’anomenen “cristina”. Fins que no va arribar la xocolata d’Amèrica i a mesura que va anar evolucionant el procés de fabricació dels pastissers, no es va introduir. Sembla que qui ho va fer va ser, als voltants de l’any 1930, el pastisser anomenat Lluís Santapau. D'aleshores ençà, alguns pastissers han arribat a fer autèntiques obres d’art i ens han delectat amb els seus aparadors amb aquestes obres magistrals.

Tot o gairebé tot, té el seu temps, i aquells aparadors plens d’enginy amb aquelles obres d’art s’han esvaït. Ara són plens de figures fetes amb motlles que sembla que se’ls passin l’un a l’altre. Jo, encara d’alguna manera enyoro la mona que el padrí de la meva germana li duia cada any, una rosca amb ous durs i algun que altre plomall, i tant a ella com a mi se'ns feia estrany que li digués mona, havent vist, embadalides, aquells espectaculars aparadors amb monumentals figures de xocolata exposades amb gran mestria.

Ara sé que aquella era l’autèntica mona, i com que, a més, era feta per les mans d’aquell home que, com els avantpassats, seguia la tradició i amb el seu posat senzill ens feia ballar el vals amb tanta o més mestria que aquells pastissers que amb els mitjans que tenien al seu abast i molta destresa, havien aconseguit que una tradició ancestral hagués arribat als nostres dies.

 De la Pasqua Florida o del Dilluns de Pasqua o dia de la mona, digueu-li com vulgueu, hem fet d’aquest dia una exuberància, hi ha qui en rep moltes i d’altres que no en reben cap, però què hi farem, això és la societat de consum, perquè algunes mones ni tan sols són un pastís, sinó les  figures de xocolata molt monumentals, però totes fetes amb motlles, quasi totes iguals, d'algun personatge televisiu o esportiu, molt ben embolcallades, amb més o menys mestria segons la categoria del pastisser. Evidentment, els nens i les nenes la reben amb molta il·lusió i per tant, això ja és important. El que n’acaben fent després, això ja són figues d’un altre paner...