Se’m fa llarga l’espera desitjant que arribi l’hora, mentre passo l’estona
menjant convulsivament i amagant-me de l’odi que la meva presència desperta
entre els amos de les terres per les que m’arrossego, on sense poder evitar-ho
deixo un rastre abominable de destrucció, forma part de la meva naturalesa.
Per sobreviure necessito acumular tota l’energia
possible, solament així podré afrontar les mutacions indispensables per
transformar-me en l’ésser perfecte, capaç de fer oblidar a tothom la devastació
que he provocat.
En aquestes dues últimes setmanes he triplicat la
mida del cos, convertint-me en un enemic temible, la meva voracitat suposa un
greu perill per la subsistència d’altres especies. Els humans han posat preu al
meu cap, protegits amb mascaretes antigàs carreguen a l’esquena bombones de
sofre. Tracten de liquidar-me fumigant sense pietat els llocs on la petjada de
la desolació denuncia el pas del seu pitjor malson. L’aire enverinat em comença
a afectar els òrgans vitals, ara l’assetjament se’n fa insuportable, necessito
trobar un lloc segur on ocultar-me, el cau d’una serp em serveix d’amagatall,
cap home gosarà apropar-s’hi.
Recobreixo les incomptables ferides amb metres de
benes, fent-les girar al meu voltant fins a completar el procés de momificació.
Després em tanco a la meva càpsula reduint l’activitat vital a l’indispensable
acte de respirar, així espero el moment oportú per reactivar el meu organisme.
Sí, se’m fa llarga l’espera anhelant que arribi l’instant
més important de la meva vida. Mentrestant, passo l’estona somiant amb la
transformació que em donarà tots els atributs de la reialesa:
Al cap, recobert per fines escates d’or, brillaran
els safirs dels meus ulls; sobre el tòrax una armadura d’ambre; l’abdomen serà
una maragda delicadament tallada, d’on sortiran les majestuoses ales revestides
de diminuts brillants, desplegades al voltant del cos seran el símbol de la
reina Atles.
El soroll de la càpsula en trencar-se, em fa
despertar del deliri. La llarga espera ha finalitzat. Seguint les instruccions
transmeses al llarg de moltes generacions, surto poc a poc de la cabina. L’esforç
i la falta d’aliment em deixen exhausta, necessito descansar i recuperar la
flexibilitat perduda després de tant de temps d’inactivitat.
No puc dissimular la inquietud quan arriba el
moment de comprovar el resultat del complicat procés. Impacient per descobrir
la meva nova aparença, inicio el primer vol sobre les aigües del llac, estenent
les ales amb cautela. Sense poder dominar l’emoció en mirar la bella imatge
reflectida a la superfície cristal·lina, enlairant-me, ballo enfront dels ulls
dels humans que somriuen esbalaïts admirant l’harmonia dels colors, el disseny
del dibuix, la simetria perfecta de la meva forma, sense tan sols sospitar que jo sóc el monstre que volien destruir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada