dilluns, 16 de juny de 2014

La criatura (M. Jesús Mandianes)

Se’m fa llarga l’espera desitjant que arribi l’hora, mentre passo l’estona menjant convulsivament i amagant-me de l’odi que la meva presència desperta entre els amos de les terres per les que m’arrossego, on sense poder evitar-ho deixo un rastre abominable de destrucció, forma part de la meva naturalesa.
Per sobreviure necessito acumular tota l’energia possible, solament així podré afrontar les mutacions indispensables per transformar-me en l’ésser perfecte, capaç de fer oblidar a tothom la devastació que he provocat.
En aquestes dues últimes setmanes he triplicat la mida del cos, convertint-me en un enemic temible, la meva voracitat suposa un greu perill per la subsistència d’altres especies. Els humans han posat preu al meu cap, protegits amb mascaretes antigàs carreguen a l’esquena bombones de sofre. Tracten de liquidar-me fumigant sense pietat els llocs on la petjada de la desolació denuncia el pas del seu pitjor malson. L’aire enverinat em comença a afectar els òrgans vitals, ara l’assetjament se’n fa insuportable, necessito trobar un lloc segur on ocultar-me, el cau d’una serp em serveix d’amagatall, cap home gosarà apropar-s’hi.
Recobreixo les incomptables ferides amb metres de benes, fent-les girar al meu voltant fins a completar el procés de momificació. Després em tanco a la meva càpsula reduint l’activitat vital a l’indispensable acte de respirar, així espero el moment oportú per reactivar el meu organisme.
Sí, se’m fa llarga l’espera anhelant que arribi l’instant més important de la meva vida. Mentrestant, passo l’estona somiant amb la transformació que em donarà tots els atributs de la reialesa:
Al cap, recobert per fines escates d’or, brillaran els safirs dels meus ulls; sobre el tòrax una armadura d’ambre; l’abdomen serà una maragda delicadament tallada, d’on sortiran les majestuoses ales revestides de diminuts brillants, desplegades al voltant del cos seran el símbol de la reina Atles.
El soroll de la càpsula en trencar-se, em fa despertar del deliri. La llarga espera ha finalitzat. Seguint les instruccions transmeses al llarg de moltes generacions, surto poc a poc de la cabina. L’esforç i la falta d’aliment em deixen exhausta, necessito descansar i recuperar la flexibilitat perduda després de tant de temps d’inactivitat.
No puc dissimular la inquietud quan arriba el moment de comprovar el resultat del complicat procés. Impacient per descobrir la meva nova aparença, inicio el primer vol sobre les aigües del llac, estenent les ales amb cautela. Sense poder dominar l’emoció en mirar la bella imatge reflectida a la superfície cristal·lina, enlairant-me, ballo enfront dels ulls dels humans que somriuen esbalaïts admirant l’harmonia dels colors, el disseny del dibuix, la simetria perfecta de la meva forma, sense tan sols sospitar que jo sóc el monstre que volien destruir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada