Cinc hores (Isabel Bonet)

 A la Maria li agradava aprendre. Se li despertava l’interès per temes nous i diversos i el cap li treballava sempre per ampliar coneixements. També estudiava llengües estrangeres. Deia que els sons vocàlics d’un idioma tenen de certa manera influència en la manera de ser i de pensar, aspecte que no sabem si algú ho ha investigat.

En aquella època estudiava anglès i tenia el projecte d’anar a Londres l’any següent a treballar i a practicar-lo, cosa completament lògica si tenim en compte que volia avançar. El quart curs se’l va preparar molt bé perquè la prova final era important. Es tractava d’un examen llarg i dens que incloïa la comprensió oral, escrita, diàleg i saber resumir textos. Era per això que la Maria llegia força llibres i veia pel·lícules en versió original.

El curs va passar i va arribar el gran dia. La prova tenia una durada de cinc hores...

Aquell matí, la Maria va agafar l’autobús amb temps suficient, però el trànsit estava més embolicat que de costum. Tot i així va arribar a temps, i amb els nervis a flor de pell va entrar a l’aula que li corresponia, una aula gran on els alumnes estaven disposats amb molt espai entre els uns i els altres. Allà la sonoritat no era prou bona. Aquesta era una dificultat addicional per entendre les paraules del dictat, per exemple, o les explicacions addicionals dels examinadors.

Les dues primeres hores s’havien escolat ràpidament i van deixar pas a un descans de trenta minuts per continuar després amb la part oral. Va ser aleshores quan la Maria tot parlant i mirant al seu voltant va descobrir un professor jove i anglès enmig dels alumnes. A la Maria li va picar la curiositat, es va acostar al grup i s’hi va afegir. Estaven tots molt animats mentre comentaven l’examen, però també explicaven les seves aficions, els seus projectes. Reien, parlaven tots alhora, s’emocionaven.

El descans es va exhaurir i tots es van encaminar cap a les aules...

Finalment, un cop acabada l’última prova, la Maria va entregar l’examen i va sortir per tornar a casa. Sorpresa! Allà a fora l’estava esperant el professor anglès que abans parlava amb els alumnes. I el que va resultar sorprenent va ser que no era professor, sinó alumne, i de nom Joan...

L’any següent la Maria va deixar a un costat la idea d’anar a Anglaterra. Les seves prioritats s’havien capgirat per un temps... Finalment hi va anar amb el Joan, la seva parella, que un dia va conèixer en un examen de cinc hores.