Va passar una Nit de Nadal, quan sota el cel estrellat de Palestina, entre
filats i murs de formigó, dos soldats israelians protegits en una garita
blindada lamentaven la seva sort:
—Vint-i-quatre de desembre i nosaltres armats
fins a les dents, de guàrdia en aquest lloc fronterer, vigilant els palestins.
Que no se’ls ocorri de tirar pedres contra els nius de metralladores! Joan, el
servei militar obligatori és una putada i nosaltres som un parell de pringats!
—Justa la fusta Daniel! Quan recordo que a
Espanya només existeix en la memòria dels vells nostàlgics, m'agafa una mala
llet ... Digue’m si és normal que per complir l'únic somni del pare: viure a la
seva estimada pàtria com un bon jueu, m’haig d'empassar jo dos anys de mili
tant si vull com si no! A sobre, com diria la mare, aquesta nit “Fai un frio do
carallo”!
—Calla i escolta Joan ¿No sents el trot
d'un cavall que s’apropa?
—Si els prismàtics no m'enganyen, més que
un cavall és un ruc que carrega una dona embarassada i un home barbut que porta
les regnes. Venen directes cap al lloc fronterer.
—Aquests "bojos" ens donaran la
nit. Alt !, Qui hi ha? Aixequeu les mans i no us mogueu, us estem apuntant amb
un Tavor.
—Una parella Joan? Tu sempre a la lluna.
Són un parell de terroristes disfressats. Cal interrogar-los i registrar-los
tal i com mana el reglament.
Dit i fet, un per cada banda van agafar de
les aixelles l'home i després de posar-lo contra la paret el van registrar de
dalt a baix, i van revisar una per una les pobres pertinences que portava a
sobre. Quan van comprovar els documents, Daniel amb la por reflectida a la cara
li va preguntar:
—Molt bé Josep, explica'm ben clar, perquè
jo ho entengui, què feu aquí a aquestes hores de la nit i cap a on aneu?
—Miri senyor, la meva estimada esposa
Maria, està embarassada i vol tenir el nen a Betlem, on viu la seva mare.
En aquest moment van escoltar laments
demanant ajuda, les mirades dels tres homes es van dirigir cap a la jove, que
s’abraçava el ventre amb gest de dolor. Joan, contagiat de la paranoia d’en Daniel,
la va encanonar i va cridar:
No va tenir temps de dir res més. La
clatellada clavada per una mà coneguda el va deixar sense paraules, mentre la
veu de la seva mare, els va sermonejar com si fossin dos nens:
—Joan Rabí Cunqueiro, vinc a portar-vos
sopar calent i us trobo apuntant amb el fusell una noia a punt de parir! És
això el que jo t'he ensenyat? Daniel, has oblidat que ta mare es diu Fàtima i
el seu cognom de soltera és Abdallah (Serventa de Ala)? Deixeu anar les armes
ara mateix i ajudeu-me a baixar-la de l’ ase!
La bronca materna i els laments de la partera
van fer que les llums de les cases frontereres s'encenguessin una rere l'altra.
Palestines i jueves, oblidant vells odis, es van acostar, sense por, per
auxiliar Maria.
La jove va donar a llum com totes les
dones, aguantant el dolor i empenyent amb força, fins que va infantar un
preciós nen. Les dones, de sobte agermanades al seu voltant, li van fer costat
amb carícies i cançons, intercanviant receptes secretes i compartint dolços.
Mentrestant, el nadó entre els braços de la seva mare dormia tranquil, sense
saber que havia obrat el seu primer miracle.
Des del cel, camuflat entre les estrelles,
un satèl·lit espia propietat dels "senyors de la guerra", transmetia
les imatges de l'estrany succés. Alarmats, van acordar que des d'aquell dia
vigilarien de prop el petit pacifista, un subversiu que, en néixer, ja havia
posat en perill el seu negoci.
He arribat aquí per casualitat. Quin conte més bonic!
ResponElimina