Josep Roig (Anna Collado)

ID 29585877 © Viorel Dudau | Dreamstime.com

—Josep, vols fer el favor de calmar-te?

—No puc, no puc calmar-me! Que no ho entens?

No, no ho entenia, no entenia com el meu marit podia haver perdut la xaveta d’aquella manera.

—I si m’arriba alguna carta important i, per error, el carter la posa a la seva bústia? Qui em garanteix que aquell cabró no se la quedarà, eh? Qui? El senyor Correosytelégrafos? Qui?

L’hagués matat. Quan es posava així no hi havia manera de fer-lo entrar en raó. Però haig d’admetre que part de raó tenia... Tot havia començat un matí de dissabte en què el vestíbul de l’escala va quedar envaït de mobles i caixes. Teníem nou veí. Es tractava d’un home sol que s’instal·lava al 2n 3a. El dimecres a mig matí, la bústia d’aquest pis lluïa un nou rètol: Josep Roig. Quina casualitat! Val a dir que no es tracta d’un nom poc comú, però qui havia de pensar-se que l’atzar se saltaria totes les regles de la probabilitat i faria que un altre Josep Roig (el primer era el meu marit) s’instal·lés a la nostra escala.

Quan el meu marit ho va veure van començar els problemes:

—Josep Roig!

—Ai, mira, es diu com tu—vaig dir jo, innocent i amb un somriure als llavis, sense saber el que em venia a sobre.

—No sé què és el que et fa tanta gràcia!

—Què vols dir? Em sembla una bonica casualitat.

—Doncs jo trobo que de bonica no té res! Què passarà quan el carter em porti una carta? Les probabilitats que s’equivoqui de bústia són altes! I si es tracta d’una carta important, què? Què passarà, eh? Digues!

—Josep, estimat, crec que estàs traient les coses de mare. Pots arribar a un acord amb aquest home i intercanviar-vos les cartes en el cas que es cometi alguna errada per part del carter.

—No funcionarà. Que no veus que amb aquest cabró no hi ha res a fer?

—Però, per què li dius cabró a aquest bon home? Si amb prou feines t’has creuat amb ell enmig d’un vestíbul ple de mobles i caixes!

—Et creus que no ho ha vist que jo em dic igual que ell? Què li hauria costat posar el segon cognom al rètol? Això hauria reduït les possibilitats d’error, però no! Ell ha posat només el primer cognom per fotre.

—Estimat, però no te n’adones que el problema el teniu tots dos? No creus que si se n’hagués adonat no ho hauria esmenat abans? A més, sempre podem canviar el nostre rètol...

—Ni parlar-ne! Jo vaig arribar primer! És ell qui ho ha de canviar! Em sentirà!

—Però, estimat...

—Prou! Deixa’m tranquil! Haig de pensar la manera de revenjar-me d’aquesta injúria!

No us explico més, només us diré que ha passat mig any i que el meu marit ha perdut la meitat del seu cabell i s’ha aprimat 20 kg. He provat que faci teràpia, però no em fa cas. La tensió quan coincidim amb el nou veí al vestíbul és insuportable. Les converses amb el nou Josep Roig no van anar bé des del principi, crec que a més del nom comparteixen la tossuderia a parts igual i a dosis extremadament elevades. Sóc a punt de perdre el meu marit ja sigui perquè mori d’una enrabiada o perquè jo fugi de casa, opció que no descarto en absolut!

La Vanguàrdia (Carme Marquès)

Srs. LA VANGUARDIA

Departament d’atenció al client

Benvolguts senyors,

Sóc Andreu Lupes domiciliat al carrer Sta. Rosalia núm. 5 primer primera, districte postal 08021. Subscriptor a aquest diari des de l’any 1989, sense cap queixa en la entrega diària dels seus exemplars que tots els dies trobava a la meva bústia.

Darrerament, però, no m’ha arriba amb la mateixa regularitat i això em provoca certa desconfiança en la persona que se’n cuida de fer-ho.

Amb la seguretat que aviat esbrinaran la causa de l’anomalia i em donaran les explicacions escaients quedo a l’espera de les seves notícies.

Andreu Lupes

**********

Sr. Andreu Lupes

C. Sta. Rosalia, 5, 1r 1a

08021 Barcelona

Distingit subscriptor,

Hem atès amb rapidesa la seva demanda i ens hem posat en contacte amb l’encarregat del repartiment d’exemplars de la zona. Aquest ens confirma que cap dia ha deixat d’acomplir la tasca que li tenim encomanada. El que sí que ens diu és que a la seva escala el seu nom està doblat en dues bústies, l’altra és la del 2n 3a. Caldria, que vostè intentés parlar amb aquest veí i mirés de treure l’entrellat d’aquesta anomalia.

Quedem sempre a la seva disposició, i no dubti de posar-se en contacte amb nosaltres en el cas que necessités cap altre aclariment.

Atentament.

Cap de Serveis d’atenció al client

**********

LA VANGUARDIA

Cap de Serveis Atenció al client

Apreciat senyor,

En el cas que fos el veí del 2r 3a qui s’estigués “aprofitant” i sigui ell el culpable de la desaparició dels exemplars, el problema el continuaré tenint, ja que dita persona té un caràcter inestable i gens sociable, i per aquest motiu no penso dirigir-li cap tipus de qüestió que pugui provocar situacions violentes de males relacions de veïnatge. Per la qual cosa els prego que pensin una possible solució que eviti l’encontra.

Favor que no dubto serà atès. Resto a l’espera de bones notícies.

Sr. Andreu Lupes

**********

Distingit Subscriptor,

Atès el cas excepcional del que fa esment, hem arribat a una possible solució: cal que vostè parli amb el president de l’escala i li demani permís per instal·lar una petita bústia personalitzada que nosaltres proveirem, sense cap cost addicional, que estarà tancada amb clau i només podrà obrir vostè. És la millor solució que li podem oferir.

Quedem a la seva disposició i esperem el seu vistiplau per poder-la executar.

Cap de Serveis d’atenció al client

*********

LA VANGUARDIA

Cap de Serveis d’atenció al client.

Distingit senyor,

Obtingut el permís per la instal·lació de la petita bústia per part del president de l’escala, em complau dir-los que la poden instal·lar-la així que puguin.

Resto agraït i complagut del tracte rebut. La confiança dipositada en vostès no ha estat decebuda.

Andreu Lupes

Un problema de pisos (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny

Barcelona, barri de Gràcia, a mitjan anys cinquanta del segle XX.

En una casa antiga, de quatre pisos, es deslloga el tercer primera, dels veïns antics, i hi va a viure una noia força jove que es diu Carme Martí i Ros. La casualitat és que, a la mateixa casa, al pis primer primera hi viu, des de fa molts anys, una altra noia, de la mateixa edat, aproximadament, que també es diu Carme Martí... i Bosc. Les dues noies, quan es coneixen, després de comentar la coincidència, tenen un tracte amable i natural.

El carter, que ja fa molts anys que hi porta la correspondència, coneix molt la veïna antiga i li posa a la bústia de l'entrada totes les cartes que arriben al seu nom i primer cognom, sense fixar-se en el segon, si és que hi consta, ni en el pis, i la noia, quan veu que la missiva no és per a ella, la diposita a la bústia corresponent. De vegades ha passat que en el sobre no hi consta ni el segon cognom ni el pis, ni el remitent, de manera que no li queda més remei que obrir-lo i assabentar-se, en veure la signatura, si la carta és per a ella o per a l'altra noia. Si veu que és de l'altra, la hi torna, demanant excuses, i la veïna no li dóna importància, perquè no hi ha hagut més remei. I totes dues contentes i amigues.

Un dia, a primers de novembre, en arribar de treballar, es troba a la bústia una carta a nom de Carme, sense cognoms ni pis, però que ha arribat perquè posa molt ben indicat el carrer i el número de la casa. No hi ha remitent. Després de reflexionar una mica, l'obre i es troba amb una lletra molt clara, però amb una signatura indesxifrable i llegeix la carta, no hi veu més solució.

La carta diu, després d'una salutació molt amable, que és un noi de l'altre extrem del mateix barri, que la va conèixer per la Festa Major, el dia setze d'agost, a l'envelat. Que han passat quasi tres mesos i que no la pot oblidar i que, al final, gosa demanar-li que, tal dia, a tal hora, es presenti a la plaça de la Vila, amb una flor vermella a la mà o a la solapa, que ell també hi anirà, que portarà una flor vermella al trau o a la mà i així es coneixeran. Que l'ha seguida de lluny algunes vegades i, com que sap que es diu Carme, gosa escriure-li.

La noia recorda que havia anat a l'envelat, com cada any, el primer dia de la Festa Major, i havia ballat un sol ball amb tres nois diferents. No sabia què passava, però sempre es trobava que la treien a ballar diferents nois, però només un sol ball cadascun... potser perquè no ballava gaire bé o perquè la trobaven “sossa”. Era molt tímida amb els nois i no gosava parlar gaire, i si trobava el ballador simpàtic o atractiu, encara menys.

També hi ha el dubte de si aquesta protagonista és ella o l'altra Carme. Però si li passava la carta, potser perdria una ocasió de fer contacte amb un bon noi. De manera que, el dia assenyalat, es posa el vestit-jaqueta més bonic que té, el de color gris pàl·lid i, a la solapa, una rosa vermella, de vellut, que ha comprat a la merceria, perquè si anava amb una flor natural, es veuria massa que se la posava per a ell i li feia vergonya.

Hi arriba cinc minuts més tard de l'hora de la cita, expressament, per si de cas la carta no fos per a ella, com es temia. Segons el que noti, pot girar cua i tornar-se'n cap a casa… sense demostrar la seva equivocació. De seguida veu un noi ros, de bon aspecte, que camina amunt i avall, amb certa impaciència, davant de la torre del Rellotge. Ella el contempla des de davant de l'Alcaldia i no pot evitar una onada de rubor que li puja a les galtes. Per a dissimular, es gira d'esquena i, a poc a poc, refà el camí que ha fet des de casa seva.

Pensa que ha fet una bona “planxa”, ja que es veu ben bé que el xicot no va per ella, sinó per la seva homòloga. “Per què han de tenir sort les més fútils…?” pensa. No li dirà res, farà com si la carta no hagués arribat. El noi, si li interessa de veritat, ja tornarà a escriure o farà alguna altra cosa per a mostrar-se. Ella, ara, cap a casa, com si no hagués passat res. No va gaire de pressa i arriba davant la porta de casa. Abans que hagi posat la clau al pany, sent una veu que li crida:

—Senyoreta, senyoreta Carme!

Es gira de seguida i veu arribar corrent el noi que ha deixat plantat.

—Senyoreta Carme —li repeteix—, no se'n vagi, que vull parlar amb vostè!

I apareix davant dels seus ulls el jove de la rosa vermella al trau de la solapa.

—Senyoreta Carme, no se'n vagi, si us plau! Voldria parlar amb vostè, si és tan amable!

—Ai, sí, no faltaria més… —li contesta la noia, ja una mica més assossegada.

—Doncs miri, quan he vist que se m'escapava, m'ha costat una mica de reaccionar i després he hagut de córrer per a atrapar-la… Voldria dir-li que jo vaig conèixer l'altra Carme per l'agost. No cal dir la bona impressió que em va fer, tan bonica i simpàtica… Però, a mesura que passava el temps, cada vegada la trobava més frívola. Ella em parlava de vostè, com a bones veïnes, i tot el que feia amb la correspondència i, no s'enfadi, però també deia que la trobava una mica antiquada… Ella, en el seu cas, hauria llençat les cartes que no eren seves i ja està bé…! Però jo, a vostè, la seva “tocaia”, que deia ella, cada vegada la trobava més interessant i agradable, a través del que ella em relatava, en contra de la voluntat d'ella mateixa, fins que m'he decidit i he gosat enviar-li la carta, amb la seguretat que seria vostè qui la llegiria, al no haver-hi ni el segon cognom ni el pis. I veig que no m'he equivocat.

I així continua parlant, aconseguint que ella vagi perdent la timidesa i li contesti, amb naturalitat i senzillesa, tal com és el seu caràcter. I… més endavant, amb paraules carinyoses, com les seves, les d'ell mateix.

Problemes a l’escala (Antònia García)

A l'última reunió de veïns vam acordar que aquest any jo seria el president de la comunitat i durant els primers mesos vaig tenir la sort que no hi va haver cap problema important. Però després les coses van canviar.

Un dia, a la porta del carrer, em vaig trobar amb en Quico, el veí del primer primera. Em va dir si ja sabia que la senyora Àngels aniria a viure amb la seva germana i que al pis, el segon tercera, hi vindria un nou inquilí. Li vaig respondre que sí, que ella me n'havia parlat feia poc. Em va dir que li sabia greu perquè era una bona veïna que feia molts anys que hi vivia, al revés d'alguns altres veïns nous, a qui quasi no coneixia perquè amb prou feines si saludaven en trobar-lo per l'escala i es veia que no eren gaire sociables.

La senyora Àngels, quan se'n va anar, es va acomiadar de nosaltres amb llàgrimes als ulls. Ens tenia afecte. I nosaltres també ens vam emocionar. I uns dies més tard, es van emportar els mobles i van deixar el pis buit.

No havien passat ni dues setmanes que en Quico em va dir que hi havia moviment de gent desconeguda per l'escala. Alguns eren pintors. Entraven pots de pintura i material divers. Quan van acabar la feina, un camió de mudances va portar mobles i embalums i, finalment, uns nous inquilins s'hi van instal·lar. En Quico es va quedar ben sorprès quan va llegir el nom del nouvingut a la bústia: Francesc Perera i Teixidor. I cap més nom. Òndima! Igual que ell! També era casualitat... Segons la Mundeta, la dona d'en Quico, al pis hi havien vingut a viure unes quantes persones i cap d'elles no havia tingut la cortesia de presentar-se als veïns, que era el que antigament es feia.

Un vespre, en Quico se'm va presentar a casa i em va explicar que arribaven cartes amb el seu nom, igual que el del veí, però sense indicar el pis ni la porta, ni tampoc el remitent. Als sobres només posaven el número de l'escala. Aleshores, com que la cosa no quedava clara, el carter les deixava a la seva bústia i ell les obria per si eren seves i es trobava amb factures i alguna reclamació i multes de trànsit que no tenien res a veure amb ell, i també amb cartes privades, algunes de caire amorós. Llavors les posava a la bústia del segon tercera. Havia mirat de parlar amb aquell veí que encara no sabia qui era, perquè de vegades l'atenia una noia jove i d'altres cops una dona més gran. Li deien que en Francesc no era a casa i que gràcies. Els havia dit i repetit que fessin el favor d'indicar a qui correspongués que posessin bé l'adreça, el pis i la porta, perquè si aquestes dades fossin correctes ja no passaria això. I ell ja se'n començava a cansar. Havia acabat per posar quasi totes aquelles cartes, sense obrir-les, a l'altra bústia. Però, i si alguna carta era per a ell? Temps enrere s'havia trobat en aquest cas. En aquella època no hi havia dubte, de Francesc Perera només n'hi havia un: ell. Alguns cops, doncs, les havia obertes. Em va demanar que jo, com a president de l'escala, parlés amb aquesta gent, a veure si a mi em feien més cas. I ho vaig fer. Vaig parlar amb la dona gran. Veient la indiferència amb què m'escoltava, vaig entendre el malhumor d'en Quico. I, tal com ja em veia a venir, la meva gestió no va tenir cap resultat.

I després va passar allò. En Quico i la Mundeta van trucar al meu timbre. En obrir, vaig veure que estaven molt neguitosos. Els vaig fer passar al menjador i en Quico em va ensenyar una carta. Era un anònim, escrit amb lletres retallades d'un diari i enganxades al paper, amb una clara amenaça de mort! El sobre anava dirigit a Francesc Perera, sí, però quin? Com de costum, havia anat a parar a la seva bústia i ell, aquell cop, l'havia obert. Vam estar discutint què calia fer. Al final vaig acompanyar en Quico a la comissaria, va explicar el cas i va lliurar l'anònim amenaçador als mossos. Els agents van dir que obririen un expedient i farien el seguiment habitual. Calia que en Quico els tingués al corrent, si rebia més anònims.

Van ser unes setmanes molt dolentes per a en Quico, que estava esporuguit i no dormia tranquil, perquè van arribar més anònims i més amenaces. A més de portar-los als mossos, en Quico també en va deixar alguns a la bústia del segon tercera, perquè aquelles cartes segur que anaven destinades a l'altre veí, i com a mínim, que s'assabentés del que estava passant.

Mentrestant, en Quico, que em tenia al corrent de tot, em deia que suposava que la policia feia alguna cosa, però que no li deien res de nou. Ell i la seva dona cada vegada estaven més espantats. Fins que un dia hi va haver molt de renou, en Quico va sentir crits al carrer i remor de baralles i dos trets! Va pujar com un llamp, esperitat, per dir-me que davant de la porta del carrer hi havia una persona estirada a terra, potser morta, i que jo, com a president de l'escala, avisés la policia. Ell estava tan nerviós que no es veia amb cor d'explicar-se bé.

No em va estranyar, pobre Quico! Perquè durant aquell temps s'havia adonat que, sense tenir-hi res a veure, estava embolicat amb algun problema de delinqüents i, vist el que acabava de passar, de perillosos assassins. Només de pensar que, per la coincidència dels noms iguals, aquella persona estirada a terra podria haver estat ell, la camisa no li arribava al cos! El vaig fer seure i vaig telefonar de seguida. Després tots dos vam baixar al carrer, on ja s'havia format una rotllana al voltant de l'home immòbil mentre una taca de sang s'anava eixamplant al seu costat. No van trigar gaire a venir dos cotxes dels mossos i una ambulància. Com que en Quico estava en un estat lamentable, jo vaig donar les explicacions que vaig poder mentre uns infermers examinaven aquell desgraciat. No hi van poder fer res: l'home era mort.

L'endemà, en Quico, encara trasbalsat, va llegir als diaris que, el dia abans, s'havia produït una baralla i un tiroteig al carrer del Forn, davant de la casa número dotze, amb el resultat d'una persona morta. El nom de la persona morta era Francesc Perera i Teixidor i tot semblava indicar que es tractava d'una revenja entre grups mafiosos. M'ho va venir a explicar, una mica tremolós i amb la cara pàl·lida.

No em vull ni imaginar la feina que tindran en Quico i la Mundeta per tranquil·litzar tothom de la seva família i dels seus amics i coneguts perquè, si han llegit la notícia, telefonaran esverats a casa seva per demanar què ha passat.

Mentrestant, aquests estadants nous tan indiferents de l'escala, que gairebé no saluden ni es preocupen pels seus veïns, suposo que continuaran anant a la seva i ja us ho fareu. No crec pas que, si em troben per l'escala o a la porta, em preguntin què ha passat ni s'interessin pel Quico, que ha quedat com un flam, ni per ningú més. I pel que fa als noms de la bústia, espero que els del segon tercera en treguin el nom de seguida. I per a més tranquil·litat, espero que se'n vagin ben aviat de la nostra escala.