Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 192. Escrit a mà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 192. Escrit a mà. Mostrar tots els missatges

dilluns, 20 de gener del 2020

El pot de vidre (Montserrat Fortuny)

Anava jo caminant per la Diagonal avall quan, en arribar a Roger de Flor, vaig veure, a terra, una cosa que brillava amb la llum del sol matutí. Vaig ajupir-me i la vaig collir. Era un pot de vidre petit. A dins hi havia un tros de paper plegat en quatre plecs.
Em vaig asseure en un banc per a llegir-lo millor, perquè era una mica complicat d'entendre, no per la lletra, que era grossa i clara, sinó per la manera d'expressar-se i les faltes d'ortografia. Deia així:

"Ola amic, so una nena que té una ermana gran de 15 ans, una de 6 i un de 8 i yo en tin 11.
El pare va mori a la gerra de meu pais i la mara tambe aqi fa dos mesos de tan treballa par las casas. La gran va mol maca bastida i es pasa la nit fora i qan torna nomes fa que plora i yo no se que dirli. Al ca e pensat es damana que ens ajudi la gen que pasa pel carre que ens tregin a tots 4. Als que venen cada dia a portarnos el dina de vegadas ens pegan i sempra ensnparlan a crits i ens fan molta po...”

Ja podeu pensar en la pena que em van fer aquests germans i vaig començar a pensar què podria fer per treure'ls d'aquest pis i de les mans d'aquella gent que els maltractava i no sabia qui eren.
Vaig anar als mossos i ho vaig explicar, els vaig ensenyar el paperet escrit i em van dir que posarien vigilància en aquell tros de carrer.
Però el temps anava passant i jo no m'ho treia del cap, em feia un tip de mirar els balcons i les finestres que donaven en aquell punt on havia trobat el pot de vidre, fins que un dia vaig veure tres cares d'infant enganxats al vidre de la finestra d'una galeria. Eren una noieta d'uns deu o onze anys, una altra més petita i un nen d'uns vuit anys... Ho dic per les alçades, perquè les carones eren llunyanes...
Ho vaig dir als meus amics, als quals ja els havia explicat el cas i els havia ensenyat el pot de vidre. Ells eren joves i forts i ens posàrem a vigilar aquella finestra i una matinada, que hi havia el llum encès, ens vàrem enfilar tots quatre i vam mirar a dins. Hi havia, efectivament, una noia molt ben vestida, molt maca, dues nenes i un nen.
En veure'ns no es van espantar gens, era com si ens esperessin i ens van obrir la finestra i nosaltres els vàrem agafar i els vàrem poder baixar, amb penes i treballs, però ho vàrem aconseguir.
I cap a casa meva tota la colla. Allà, ja descansats, ens varen explicar la seva història:
En morir la seva mare, uns veïns els van agafar pel seu compte i portaven la gran en un lloc, que de seguida vàrem interpretar com un prostíbul, on la feien "treballar" a la força, sempre ben vestida i pintada i, com que era molt bonica, tenia molta "feina" cada nit i la pobreta patia moltíssim.
Tots els vàrem acollir com els seus salvadors i jo me'ls vaig quedar a casa i varen poder anar a l'escola i viure com a nens que eren.

Una lletra estranya (Antònia García)

Aquell dia, en Marc i jo vam decidir anar a passejar amb els nens per una zona on no havíem estat abans. Sempre hi pot haver sorpreses agradables: unes plantes desconegudes, un paissatge diferent...
Van seguir una pista oberta de feia poc. Encara hi havia branques verdes trencades a la vora. Se sentia olor de resina i la terra es veia remoguda, amb les marques d'una màquina excavadora. La pista anava baixant cap al fons de la vall. Vam arribar en un vell casalot abandonat. Vam tafanejar per dins. Això, als nens, els agradava molt. I a mi també. M'imaginava qui hi havia viscut i quina mena de vida havien tingut. A la part de baix de la casa hi havia menjadores. Al primer pis, una llar de foc. Tot estava ple de trossos de fusta vells, segurament eren les restes d'una taula, d'un escó a prop de la llar, d'una escorredora de fusta damunt de l'aigüera... Feia tot l'efecte que s'havien fet servir per encendre foc. Les finestres estaven obertes i els finestrons fets malbé. A fora, uns quants arbres fruiters. Més enllà, unes feixes plenes d'herba. Al costat de la casa, un cobert força gran que devia haver estat una pallissa. Encara hi havia restes de palla pels racons...
Allí, en un forat de la paret, gairebé tapat per unes fustes, els nens van trobar un objecte que els va cridar l'atenció. El van agafar i van venir corrents a ensenyar-nos-el. Era un pot de vidre tancat amb un tap de suro, com els pots de salar anxoves. Però a dins hi havia una cosa plegada. Vam obrir el pot i vam veure que allò plegat era un tros de paper, molt brut. “Què és, què és!?” deien els nens. “És el mapa d'un tresor?” La imaginació infantil, d'un petit detall en fa tota una història. Vam desplegar amb compte aquell tros de paper. Naturalment, no era el mapa de cap tresor. Hi havia unes quantes línies escrites. De primer vam pensar que podia ser una llista de coses comprades, o per comprar, dels antics habitants de la casa. Estava escrit a mà. Vam mirar i remirar aquelles lletres i no vam reconèixer cap dels signes que coneixem. En quin idioma estava escrit, aquell tros de paper? Vam agafar paper i pot i ens els vam emportar a casa.
L'endemà vam anar a veure el mestre dels nens, per si ell ens podia ajudar. Però ca! Tampoc va saber interpretar l'escrit. Va descartar les llengües europees. També va descartar l'hebreu, que coneixia una mica. Ens va adreçar a l'ajuntament i a la parròquia per si podíem saber alguna cosa del vell casalot: qui eren o havien estat els propietaris o els estadants. De quina època era l'edifici. Qualsevol altre detall que ens donés una pista.
Així estàvem, enfeinats procurant saber alguna cosa d'aquell paper manuscrit, fent comparacions amb els signes de lletres d'altres idiomes, quan un dia que vam anar a veure uns parents que tenien una nena de l'edat del nostre fill petit i un nen més petit encara, vam veure que la seva mare, perquè es distraguessin, els va donar uns fulls de llibreta i uns llapis de colors i els va dir que fessin dibuixos. Els tres nens més grans van dibuixar vaixells, avions, reis amb espases... Però el més petit, que, tant sí com no, també va voler fer com els altres, va dibuixar uns gargots estranys que ni ell sabia què havia fet perquè era massa petit i no dominava la mà.
Però nosaltres ens vam quedar paradíssims. Aquells gargots del nen s'assemblaven molt a l'escrit del pot de vidre. Eren signes inintel·ligibles, una lletra estranya d'una llengua estranya. Una llengua que el nen encara no coneixia i, per tant, no hi podia escriure. Finalment, havíem desxifrat l'enigma. En aquell vell casalot hi devia haver viscut, en algun temps, un infant petit que va dibuixar gargots en un tros de paper i, pel que sigui, aquell paper va anar a parar a dins d'un pot de vidre i, durant molts anys, va estar perdut, a dins de la paret de la pallissa...

El film i l'ampolla (Pilar Zabala)

No vaig trigar a comprovar que aquelles butaques de fusta eren força incòmodes i, a més, cruixien desagradablement amb el més petit moviment. El meu pensament va ser canviar de lloc, però aviat ho vaig deixar córrer en adonar-me que el problema seguia estant en la majoria de seients.
Per la meva mala sort, el soroll i la gatzara van anar pujant de to a mesura que s’omplia la sala. Era la primera vegada que anava al Cine Central i desconeixia que la major part del seu públic habitual era mitjanament jove. No hi havia dubte que hi acudien motivats per les pel·lícules d’acció i aventures que allí s’acostumaven a projectar. La que presentaven en cartell havia estat mítica al seu temps i vaig pensar que era una bona ocasió per tornar a veure-la. Per fi van tancar els llums i va començar a aparèixer a la pantalla un reguitzell de noms, destacant entre tots ells el de la famosa estrella Deborah Kerr i el cèlebre Stewart Granger com a principals protagonistes. Una gran ovació acompanyada d’una més gran cridòria entusiasmada va seguir a l’anunci del film Las minas del rey Salomón.
La seva estrena va ser tot un èxit. L’any 1950 va ser guanyadora dels Oscar a la millor fotografia i al millor muntatge. Encara recordo l'emoció que vaig sentir en descobrir la seductora bellesa del país africà.
No he oblidat que la trama girava al voltant d’una expedició per terres africanes, guiada per un caçador (Stewart Granger), a fi d’anar a la recerca d’un home, marit d’una dona que estava disposada a trobar-lo al preu que fos (Deborah Kerr) després que ell la deixés per seguir el rastre d’una fabulosa mina de diamants.
L'aventura estava amanida i ben servida.
Passats els primers moments de gran xivarri, un agraït silenci es va estendre per tots els racons de la sala. Cap remor aconseguia desviar l’atenció del que succeïa a la pantalla.
Així de bé anava tot quan, de sobte, l’estrèpit causat per un objecte que baixava rodolant per les escales del “galliner” va acabar impactant als meus peus. L’objecte en qüestió era una ampolla de vidre i l’enrenou que va formar és fàcil d’imaginar. Algunes veus, entre elles la meva, van deixar sentir les seves queixes, i d’altres van esclatar en unes sonores riallades.​
La cosa certa era que em sentia força empipada. És que no hi havia manera de poder veure la pel·lícula amb una mica de tranquil·litat? Coi de jovent! I ara l’ampolla què?
En acabar la sessió vaig decidir agafar l’envàs per llençar-lo al primer contenidor que trobés i, amb pas decidit, vaig sortir al carrer tot pensant la pinta que devia fer jo caminant per la Gran Via amb una ronyosa ampolla buida a la mà.
Trobat el meu objectiu, ja em disposava a llençar aquell envàs brut i llardós, quan em vaig adonar que a dins hi havia un paper cargolat. Plena de curiositat, em vaig dir que bé es podria tractar del missatge d’algú que es trobava en una situació molt compromesa. Fos com fos, el cas és que, decidida a descobrir què hi deia, vaig seguir caminant endavant amb els dits ben aferrats al coll d’aquella misteriosa ampolla.
Un cop a casa vaig poder extreure el paper i... vet aquí el que hi posava:
Som una colla d’amics “moters” de ment oberta, sensible i molt sana. Els més íntegres de tots els que hagis sentit a parlar. Si creus que el món ja t’ho ha donat tot, uneix-te a nosaltres i t’adonaràs de la infinitud de nous paisatges, de nova gent i noves cultures que pots arribar a descobrir i gaudir.
Requisits principals: Ser honest. Disposar de temps suficient. Sentir passió per l’aventura. Respectar la gent, els animals i la natura. Compartir amb els altres el més senzill de la vida. Si hi estàs d’acord posa’t en contacte amb nosaltres.”
Ben a punt vaig estar d’estripar aquell paper pensant que no era res més que l’ensarronada d’alguna agència de viatges, o un “ganxo” perquè comprés una moto. Després, la curiositat em va guanyar de nou. Vaig trucar al número que indicava i...
Qui m’ho havia de dir.
Aquí em teniu, rodant pel món damunt una moto tipus Harley.
Estic jubilada, encara tinc forces i ningú m’espera. La meva edat no ha estat impediment per ser acceptada dins d’aquest grup de gent responsable i solidària que es desplaça per ajudar allí on fa més falta. Us deixo, la colla “motera” m’espera.