Anava
jo caminant per la Diagonal avall quan, en arribar a Roger de Flor,
vaig veure, a terra, una cosa que brillava amb la llum del sol
matutí. Vaig ajupir-me i la vaig collir. Era un pot de vidre petit.
A dins hi havia un tros de paper plegat en quatre plecs.
Em
vaig asseure en un banc per a llegir-lo millor, perquè era una mica
complicat d'entendre, no per la lletra, que era grossa i clara, sinó
per la manera d'expressar-se i les faltes d'ortografia. Deia així:
"Ola
amic, so una nena que té una ermana gran de 15 ans, una de 6 i un de
8 i yo en tin 11.
El
pare va mori a la gerra de meu pais i la mara tambe aqi fa dos mesos
de tan treballa par las casas. La gran va mol maca bastida i es pasa
la nit fora i qan torna nomes fa que plora i yo no se que dirli. Al
ca e pensat es damana que ens ajudi la gen que pasa pel carre que ens
tregin a tots 4. Als que venen cada dia a portarnos el dina de
vegadas ens pegan i sempra ensnparlan a crits i ens fan molta po...”
Ja
podeu pensar en la pena que em van fer aquests germans i vaig
començar a pensar què podria fer per treure'ls d'aquest pis i de
les mans d'aquella gent que els maltractava i no sabia qui eren.
Vaig
anar als mossos i ho vaig explicar, els vaig ensenyar el paperet
escrit i em van dir que posarien vigilància en aquell tros de
carrer.
Però
el temps anava passant i jo no m'ho treia del cap, em feia un tip de
mirar els balcons i les finestres que donaven en aquell punt on havia
trobat el pot de vidre, fins que un dia vaig veure tres cares
d'infant enganxats al vidre de la finestra d'una galeria. Eren una
noieta d'uns deu o onze anys, una altra més petita i un nen d'uns
vuit anys... Ho dic per les alçades, perquè les carones eren
llunyanes...
Ho
vaig dir als meus amics, als quals ja els havia explicat el cas i els
havia ensenyat el pot de vidre. Ells eren joves i forts i ens posàrem
a vigilar aquella finestra i una matinada, que hi havia el llum
encès, ens vàrem enfilar tots quatre i vam mirar a dins. Hi havia,
efectivament, una noia molt ben vestida, molt maca, dues nenes i un
nen.
En
veure'ns no es van espantar gens, era com si ens esperessin i ens van
obrir la finestra i nosaltres els vàrem agafar i els vàrem poder
baixar, amb penes i treballs, però ho vàrem aconseguir.
I
cap a casa meva tota la colla. Allà, ja descansats, ens varen
explicar la seva història:
En
morir la seva mare, uns veïns els van agafar pel seu compte i
portaven la gran en un lloc, que de seguida vàrem interpretar com un
prostíbul, on la feien "treballar" a la força, sempre ben
vestida i pintada i, com que era molt bonica, tenia molta "feina"
cada nit i la pobreta patia moltíssim.
Tots
els vàrem acollir com els seus salvadors i jo me'ls vaig quedar a
casa i varen poder anar a l'escola i viure com a nens que eren.
