Un conductor d'autobusos
Una aprenenta de perruquera
Un gos petit
Una mòmia d'Egipte
Un vaquer de l'Oest americà
Una assassina
Un carter
Un colom
La Irene va pujar a l'autobús per anar a la feina. Era aprenenta de perruquera. L'esperava una jornada de caps per rentar, per tenyir, per pentinar, mans per fer manicures...
A la parada següent van pujar dues persones. Una d'elles va marcar el tiquet però l'altra no. L'altra es va posar de perfil, amb una mà endavant i l'altra mà endarrere. En caminar, feia un soroll estrany: crec, crec, crec, cec... Tot caminant de perfil, va anar a seure a prop de l'aprenenta de perruquera. La Irene, per deformació professional, li va mirar els cabells. Aquella persona duia una gorra de llana i un mocador de coll que li tapaven quasi tot el cap. Li va mirar les mans. No eren guants, no. Portava les mans embolicades amb benes. Aquella persona es va enretirar el mocador de coll, es va mirar la noia, que es va esglaiar tota, i li va dir, amb veu esquerdada:
–Què t'agafa, ara, noia? Que no has vist mai una mòmia?
–Com tu, no, –volia dir, però la veu no li va sortir, d'esparverada que estava.
La mòmia es va esquinçar un tros de bena i amb un bolígraf hi va apuntar una adreça: Museu Egipci, carrer de València, 284.
–Té –li va dir –. Aquí és casa meva. Vine quan vulguis, que en veuràs unes quantes com jo.
Amb mans tremoloses, la Irene va agafar el cassigall de roba, però com que estava escrit en llenguatge jeroglífic no ho va entendre.
En una altra parada va pujar un home amb un barret d'ales amples i amb unes cartutxeres amb revòlvers. Duia un gosset petit al braç. El conductor el va veure pel retrovisor i el va advertir:
–Ei, el del barret! Al transport públic no és permès d'anar amb gossos ni amb armes! O sigui que...
–O sigui que què? –va retopar, fatxenda, acostant la mà esquerra a la pistola.
–Em sap greu, però hauràs de baixar a la parada que ve.
Mentrestant, el gosset havia saltat del braç del seu amo i se'n va anar a ensumar els peus de la mòmia.
–Esnif, esnif...!
–Ves-te'n, gos, que portes puces! –va fer la mòmia, empenyent el quisso amb els ossos del peu.
–Qui ha dit que el meu gos porta puces? Has estat tu, mòmia fastigosa? Vols que et foti un cop de puny i et desmunti aquest munt de roba llardosa que portes a sobre?
En aquest punt, el conductor va fer una frenada enèrgica, per calmar la tensió dels passatgers. Tothom va fer el típic avançament i retrocés del cos, per la inèrcia. Tots van quedar recol·locats als seus seients. Fins i tot el vaquer es va asseure de cop i, instintivament, va enfundar el colt 45 mentre el gosset li saltava al braç, buscant protecció. La mòmia va quedar de perfil.
–Com hi ha món! – va remugar el conductor, per a ell mateix–. Avui el gos i un altre dia voldrà pujar el cavall i tot, aquest vaquer... Que se'n vagi a l'Oest, si vol fer aquestes coses...!
La Irene, veient el panorama, va preferir baixar de l'autobús de seguida, encara que no fos la seva parada. Va començar a caminar i al cap d'una mica li va semblar que algú la seguia. Es va girar. No va veure ningú. Deuen ser imaginacions meves, va pensar. I va continuar el seu camí. Més endavant va trobar un carter, amb el carret de les cartes al seu costat. Estava enfeinat lligant un sobre a la pota d'un colom. Tota estranyada, li va preguntar:
–I doncs, carter, com és que lligues una carta a la pota del colom?
–Primer, que no et conec de res i no tinc per què donar-te explicacions de com faig la meva feina. I segon, que tinc un atac de ciàtica que em té enravenat i quasi no puc caminar, i aquest és un colom missatger que m'està ajudant. Apa, ja saps tot el que volies saber.
–Parrup, parrup... –va fer el colom.
L'aprenenta de perruquera es va allunyar del carter i del colom. Va pensar que arribaria tardíssim a la feina. Però aquell dia era un dia molt estrany. Tenia dubtes de si es creurien tot el que li havia passat. Va tombar per un carrer a mà dreta i va tornar a tenir la sensació que algú la seguia. Potser un pretendent? Un xicot eixerit que s'havia enamorat d'ella? Es va girar. Ningú.
Però s'equivocava. Algú l'anava seguint.
La Irene es va aturar en un semàfor vermell. A darrere d'ella també es van aturar altres persones. De cop, uns braços forts li van donar una empenta i la van fer caure a terra. L'aprenenta tot just si va veure la cara d'aquella dona que es va ajupir al seu damunt, li va posar una navalla al coll i amb un moviment ràpid li va seccionar l'artèria. La sang va rajar de seguida a borbollons. No va tenir temps ni de cridar. Els que estaven aturats al seu costat sí que van xisclar, horroritzats, mentre l'assassina amb la navalla a la mà es feia fonedissa carrer enllà.
L'endemà els diaris donaven la notícia: “Noia de dinou anys, atacada violentament per una assassina en sèrie, amb resultat de mort...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada