Que em perdoni Freud:
Perquè ell es pensava que podia veure i explicar les meves emocions més
íntimes. I jo no me’l vaig creure.
Perquè es pensava que
podia analitzar les pulsions que són la causa de les meves accions. I jo no
me’l vaig creure.
Perquè es pensava que
podia entrar a dins dels meus somnis i que podia interpretar-los. I jo no me’l
vaig creure.
Ja fa temps vaig anar a la visita d'un psicoanalista que m'havien
recomanat. M'havien dit que era molt bon metge, seguidor de les teories del
famós Sigmund Freud. El doctor em va fer passar a la seva consulta. Jo
m’esperava veure el típic divan i la butaca al costat, però en canvi vaig veure
un moble una mica estrany que, sí, recordava vagament un divan. Vaig preguntar
al doctor: “És ergonòmic, aquest divan?” “No, és comprat a Ikea, un model de
sofà en fase d'experimentació. Estiri-s’hi, si us plau”. Em va fer l'efecte que
aquell moble estava pensat perquè la incomoditat que oferia privés que el
pacient s’adormís.
El doctor, senyor
Prats, es va asseure a terra, al meu costat, sobre una estora, amb l’ordinador
sobre les cames. Em va mirar de fit a fit i em va dir: “A veure, comencem per
la seva infantesa. Expliqui’m tot el que recordi”. Malament, vaig pensar,
perquè tinc molt bona memòria i aquí ens hi cantaran les puputs. Després de
molta estona em va treure una mena de joc amb tot de peces de fusta i em va dir
que relacionés cada peça amb alguna acció o activitat meva. Ho vaig trobar una
mica avorrit, la veritat. A continuació, em va dir que li expliqués què
somniava, si els meus somnis eren de colors o en blanc i negre... I em va fer
fer dibuixos en un bloc mentre li anava explicant els somnis.
Quan ell ja en va
tenir prou (jo ja feia molta estona que estava valorant la possibilitat
d’aixecar-me de l’artefacte que feia de divan i d’anar-me’n a cuita-corrents
d’allí), em va dir que, veient els dibuixos i considerant les meves explicacions,
segons el seu mestre, el famosíssim doctor Freud, em convenia fer una teràpia
per combatre els trastorns de la meva personalitat, que va dir que era
triapipolifacètica i àmpliament somiatruitera.
Em vaig quedar de
pasta de moniato. Li vaig respondre que si aquell era el diagnòstic que hauria
fet el doctor Freud, també m’agradaria saber quin era el seu, ja que el seu
admirat mestre ja no era d’aquest món per poder-m’ho dir personalment, però ell sí.
Tant de bo no li ho
hagués proposat, perquè em va fer una “parrafada” que no vaig entendre gens i
que em va produir un maldecap terrible, acompanyat per un començament de
contractures musculars, de resultes de la positura estranya que tenia en
aquella mena de divan, mai tan mal dit.
Vaig donar la visita
per acabada i li vaig dir que m’enviés la factura a casa perquè se m’havia fet
tard i me n’havia d’anar de seguida. Em vaig alçar d’aquell artefacte de
tortura i vaig sortir corrents d’aquella casa, sense donar-li temps de dir res.
I que em perdoni Freud
però, veient com actuava el seu deixeble, no em vaig creure res, ni del que em
va dir el doctor Prats ni del que després, per curiositat malsana, vaig
intentar saber sobre les teories i doctrines del doctor Freud, que, per altra
banda, es veu que havia estat una bellíssima persona.
Bé, una cosa no treu l’altra!
