Isabel Cinc Hores (Àngels Segú)

Una vegada, en un poble al nord del massís de les Gavarres i al sud del massís de les Cadiretes, hi havia una zona on les alzines sureres eren abundants, on es va explotar aquest recurs i es va activar la indústria surera. Hi va haver molta activitat relacionada amb aquesta tasca. En aquelles fàbriques es treballava en condicions clarament abusives, com a totes les fàbriques d’arreu del món, però aquestes eren encara pitjors, segons de quin membre de la família es tractava, ja que no obtenien la  mateixa retribució per les mateixes hores. Us sembla estrany?

En aquest context, Isabel Vila, una noia nascuda a Calonge que va anar a Llagostera, amb la seva família, per a contribuir al creixement demogràfic d’aquella localitat dedicada a la fabricació de taps de suro, no se sap a quina edat va començar a treballar, però el que sí és cert és que el ritme i les condicions que imposava la feina eren infrahumans, en uns tallers on sovint les matèries que es  manipulaven eren tòxiques. Bo i així, ella encara trobava temps per a estudiar i visitar malalts.

Eren temps de disturbis a tota Europa, que es van anomenar la Primavera dels Pobles i a l’Estat Espanyol, la Gloriosa, com no podia ser d’altra manera. Aquí gairebé tot és gloriós. Doncs bé, amb tot aquest guirigall, la Isabel va voler prendre partit, però com a dona que era, va votar en contra de  l'ús de les armes i, per això, va ser acusada de covarda; per tant, va decidir que aniria on anessin tots: “Vosaltres amb fusells, jo amb benes”. I així ho va fer, va aconseguir material per a guarir ferits i amb un grup de noies va anar amb els federals a la Bisbal.

Va estar en una batalla que ha fet història, coneguda com “El foc de la Bisbal”, amb canons portats de Sant Feliu de Guíxols. Van aguantar bé, però el líder, que era de Llagostera, va ser detingut a traïció i tot se’n va anar en orris. Els que suposadament eren els rebels, es van dispersar i la Isabel Vila va tornar amb la cua entre les cames, a la força, d'on havia vingut.

No obstant això, ella no es va donar per vençuda i va firmar un manifest amb 800 dones de Llagostera, per demanar l’abolició de les quintes, la separació de poders i altres minúcies, que no varen ser aprovades, és clar. També va participar en el míting internacional de Sant Feliu i sembla que se’n va sortir força bé. Això era anar contra corrent, i més per a una dona d’aquella època, però ella tenia les idees clares, volia una societat  més justa i igualitària.

Va ser una dona valenta, que el 1873 va tenir el seu moment més intens quan va exigir que s’apliqués una normativa que reduís a 5 hores la jornada laboral dels nens menors de 13 anys, un repte que no va aconseguir, no va ser compresa, ningú va entendre que als nens els calien eines per a créixer i temps per a estudiar. De seguida se la va conèixer com a Isabel Cinc Hores. Una revolucionària del segle XIX, de qui no en sabem quasi res.

La Isabel va haver d’emigrar a Carcassona, on gràcies a la família on va anar a parar va poder estudiar magisteri i va fer classes de castellà. Quan va poder tornar, va anar a Barcelona i més tard s’instal·là a Sabadell en una escola laica pertanyent a la Institución Libre de Enseñanza i al cap d’un any ja era directora d'aquella institució, que seguia uns principis pedagògics d’una profunda renovació per a l’època.

Tanmateix, podem dir que Isabel Vila va ser la primera sindicalista catalana i la primera directora d’escola, una gran pedagoga que no va deixar descendència. Quasi no tenim referències del seu llegat. Això és el que ha passat a la major part de les dones que han fet història. Però el cançoner popular sempre ens en deixa un tastet.

 

No hi ha dones al món com les de Llagostera

que pels republicans van portar bandera.

No hi ha dones al món com la Isabel Cinc Hores

que pels republicans va caminar vuit hores.

 

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

 

P. D.

Com que és un fet que jo no coneixia, m’ha semblat interessant d’exposar-lo. M’hagués agradat més poder-vos-ho fer molt més amè, però aquesta és una habilitat que he d’adquirir, espero fer-ho de mica en mica que és com s’omple la pica.