El perdó (Anna Collado)

(Antecedents: L’Elvira ha anat al Tanatori de Les Corts per assistir al funeral d’en Narcís, el seu exmarit. Allà s’hi troba la Carlota, la que havia estat la seva millor amiga, fins que l’Elvira es va assabentar que en Narcís i ella eren amants. Fa més de deu anys que no es veuen, ja que la relació amb el seu ex va quedar molt tocada després de tot. S’ha assabentat de la mort per la seva cunyada (germana del Narcís) amb qui encara manté relació. En entrar a la sala de vetlles, l’Elvira gairebé topa de cara amb la Carlota qui sortia en aquell moment de l’habitacle amb els ulls inflats com taronges i el nas vermell de tant mocar-se.)

—Ai, perdó —fa la Carlota sense aixecar la vista de terra.

—Carlota? —diu l’Elvira buscant la mirada de la vídua.

—Elvira... —diu la Carlota amb un lleu to de sorpresa al seus ulls tristos— Perdona’m ni t’he vist.

—T’acompanyo en el sentiment—diu amb formalitat l’Elvira.

—Gràcies, maca... —respon amb un gest de resignació— Suposo que malgrat tot el que ha passat, jo t’hauria de dir el mateix.

—Saps que fa temps que vaig deixar d’estimar-lo, però tens raó que, malgrat tot, hi ha lligams difícils de trencar i aquests lligams són els que fan que avui jo també em senti trista, així que moltes gràcies també a tu.

—Anava a prendre una mica l’aire, m’acompanyes? —diu, espontàniament, la Carlota.

—Sí... per què no? —fa l’Elvira somrient lleugerament.

Un cop a fora, la Carlota encén una cigarreta i li’n ofereix a l’Elvira.

—No, gràcies. Fa temps que no fumo.

—Molt ben fet, jo fa temps que ho hauria d’haver deixat, en Narcís no ho suportava... bé, ja ho saps tu això.

—Tens raó, amb mi va intentar mil vegades que deixés de fumar i suposo que amb tu va fer el mateix...

—Quines paradoxes que té la vida, tota la vida sense fumar i fent campanya antitabac amb tothom i finalment és ell qui ha mort de càncer de pulmó —ironitza l’Elvira.

—Tens raó, noia, no som ningú... —diu la Carlota mentre deixa anar una bafarada de fum—. I tu, Elvira, com et va la vida?

—No tant bé com m’hauria pogut anar... però no em puc queixar... —diu l'Elvira i, immediatament rectifica:— Perdona, no és el lloc ni el moment per retrets.

—Tranquil·la, Elvira, hi tens tot el dret. Ho entenc... —fa la Carlota conciliadora—. Sovint he pensat que em vaig equivocar molt, massa! Però mai no he tingut el valor de trucar-te.

—No cal, Carlota, ara no...

—Sí que cal. Vaig aconseguir el Narcís i això m’ha fet feliç durant tots aquest anys, però... vaig perdre’t a tu —diu posant-li una mà a l’espatlla—. I amb la perspectiva del temps, tinc clar que em vaig equivocar. Només espero que algun dia em sàpigues perdonar.

—Fa temps que ho vaig fer, amiga —diu l’Elvira amb un somriure.

Acte seguit, totes dues es fonen en una abraçada.

Després del naufragi (Antònia García)

(Antecedents: De jovenets, l'Esteve i el Daniel havien anat plegats a l'escola. Després, van estar molt de temps sense veure's, fins que un dia es van retrobar en circumstàncies molt especials.)

–No, no t'espantis... Et duc aigua. Té, beu. A poc a poc... així. He vist la teva barca a la platja i he vingut corrents.

–Aaah, aaaah...

–Tranquil... Beu una mica més... Deus haver naufragat fa dos o tres dies, oi? Què ha estat: un temporal? Ha fet molt mala mar...

–Aaah... Vaixell... enfonsat... Bot a la deriva...

–Sí, és clar, ja m'ho penso. Però..., rediantres! Tu ets l'Esteve! L'Esteve Llauradó, oi?

–Mmpzí... i tu... Tu?

–Jo? Jo sóc en Dani! En Dani Creus! Que no em coneixes?

–Amb..., amb aquestes barbes... No...

–Ah! És clar! Fa temps que no m'afaito! Au, beu una mica més... Jo vaig naufragar... ja fa uns dos anys, em sembla. Que content estic de veure't! Ja m'estava tornant boig, aquí, tot sol! Pots caminar? Repenja't amb mi, anem a sota les palmeres. Obriré uns cocos i en menjaràs una mica. Estàs que fas pena!

–On som? És... és una illa, això? Només hi ets... hi ets tu?

–Això mateix! Només hi sóc jo! I aquesta illa, no sé pas com es diu. Però per aquí no hi passa ni Déu! Estem al cul del món! Ai, carai d’Esteve! Després de tants anys i... ves per on... Menja, au. Et refaràs.

–Dos anys i ningú no ha vingut... Has provat de sortir d'aquí?

–És clar! Què et penses! Des que vaig arribar nedant, que no sé ni com ho vaig poder fer, que ho he provat un munt de vegades. M'he construït qui sap quantes balses de troncs i els corrents m'han retornat altre cop aquí. No hi ha manera! I no paro de fer senyals de fum i encenc fogueres a la nit... Però no ha vingut ni una maleïda barca, ni un avió, ni res!

–Mare de Déu! I tens família?    

–Família? Els pares fa temps que són morts. I la dona... la dona se'n va anar amb un altre. Mal llamp els caigui al damunt! Però parla'm del que passa pel món. I parla'm també de tu. Encara fas de forner? Recordo que ens duies unes coques molt bones...

–Sí, continuo fent de forner, només que la fleca ara és meva. Hi treballem tota la família, la dona, els dos fills... 

–Mira que bé! Sempre has sabut treure bon partit de les coses, tu. Ai, l'època de l'escola... que bé que ens ho passàvem. Recordes el mestre aquell dels bigotis? És deia Joan, oi? Quin tip de riure, amb ell...! I la senyoreta Josefina? I en Ramon, el que seia al teu costat? Estava com un llum! I l'Angeleta? Era prima com un fideu però després va canviar... Te'n recordes, de l'Angeleta?

–Sí... Sí, és clar...

–Quin tros de dona! Em vaig casar amb ella, saps?

–Sss... sí?

–Sí. Al principi tot anava bé. Però la molt traïdora, al cap d'un temps, em posava banyes! Llàstima que no vaig poder saber amb qui, que ja et ben asseguro que si ho arribo a saber... Naturalment, la vaig fer fora de casa! I no n'he tornat a saber res més, ni ganes! Però si un dia ell, qui sigui, caigués a les meves mans... Però beu una mica d'aigua de coco, que sembla que, tot d'una, et reblaneges.

–Eh..., sí... Gràcies...

–Però explica'm, explica'm... Vius al mateix lloc? Com es diuen la teva dona i els teus fills?

–El noi es diu Josep, la noia es diu Glòria i la dona es diu An... eh, es diu... Matilde! Matilde. Sí. I vam anar a viure lluny... Sí. En un poble de València que es diu... Valldartiga! És un poble petit, petit, que no el coneix ningú...

–Ah, el món dóna moltes voltes... Carai d’Esteve! Qui ens havia de dir que ens trobaríem aquí, oi?

Retrobats (Núria Soler)

(Antecedents: Havien viscut al mateix barri)

—Ep, que no em coneixes? —diu en Fermí tot tustant l’espatlla de l’Enric que se’l mira estranyat.

—Sí —fa—. Em sembla que et recordo d’alguna cosa però ara no em ve al cap ni d’on ni de què.

—Vaja, si que anem bé. Vam estar molt de temps compartint vestidor i partides de frontó. Que, molt de temps! Molts anys! Érem dels primers que arribàvem perquè no ens prenguessin la pista. Recordo que ens canviàvem a les fosques car el bidell encara no havia arribat. Sí, i gairebé sempre guanyava jo. Ara no diguis...

—Perdona —interromp l’Enric—, em confons amb algú altre perquè jo no he jugat mai a frontó. Tot i això la teva cara em resulta força familiar però no sé...

—Ah, no has jugat a frontó? Jo hauria jurat...doncs, ves, ara sí que...Ja ho tinc! Coincidíem al club de natació els dissabtes al matí. Sí, sí, ha de ser d’allà perquè no sé què ho fa que et recordo despullat. Insisteix en Martí.

—Quina mania! —s’exclama l’Enric—, jo no he anat mai a cap club de natació però la fesomia...potser d’aquella sala de ball que hi havia baixant per...

—Sala de ball? Mai no hi havia posat els peus, jo, en una sala de ball. Les noies, jo, me les lligava marcant múscul! Ara m’has ben destarotat, però segur que ens coneixem, i força —Diu tot fent el gest d’esprémer-se  el cervell.

—Sí, això sí. Ja t’he dit que et recordo però... Caram, ja està! Tu t’estaves molt sovint a la barberia que hi ha, bé, que hi havia a l carrer de l’Art davant... —diu l’Enric.

—Però, amb què em surts, ara! No hi anava mai jo a la barberia, sempre m’he afaitat solet i els cabells me’ls tallava la mare que era perruquera.

—Alça! —s’exclama l’Enric—, ara sí que ja sé qui ets. No em negaràs que la teva mare era la Sra. Teresina, la perruquera del carrer de l’Oblit. Vivíeu en una caseta baixa que tenia un pati al darrere on ens reuníem una colla de xiquets: en Ramonet, del 16, l’Agustí, el fill del sabater, en Cinto, que sempre venia arrossegant la Mariona, la germana petita que no podia quedar-se sola a casa...què se’n deu haver fet de tots ells?

—Caram tu! I tant! M’has fet venir una colla de records... —fa en Martí tot fent el gest d’eixugar-se una llàgrima—, anys feia que no hi pensava...

—Doncs jo visc de tots aquells records, van ser els temps més feliços de la meva vida... tot el que va venir després... val més deixar-ho córrer —L’Enric es passa la mà davant dels ulls com si volgués esborrar...

—Som-hi noi —en Fermí l’abraça—, tot no s’acaba en la infantesa. La vida té de tot, bo i dolent, però sí que és cert que la inconsciència dels nens és irrepetible.

40 anys després (Francesc Blasco)

(Antecedents: La Dolors i la Maria són germanes i fa 40 anys que no es veuen. La Maria va marxar a Austràlia fa molts anys i la Dolors ha decidit, als 80, que no es vol morir sense tornar a veure la seva germana.)

—Good morning —li diu amablement la guapa hostessa que l’està esperant quan baixa de l’avió.

—Bon dia —li respon amb un gran somriure la Dolors, que no sap ni un borrall d’anglès.

La Dolors, amb 80 anys, plena de varius a les cames que gairebé no la deixen caminar i amb un munt de malalties pròpies de l’edat, va sortir ahir de Barcelona tota sola, decidida com és ella, a fer la darrera cosa important a la seva vida. Ha fet dos enllaços d’avió, per fi ha arribat a l’aeroport de Sidney i està a cinc minuts de retrobar-se amb sa germana.

—Crec que hem d’esperar aquí i sortirà per aquella porta automàtica —li diu la Maria al seu fill, que l’ha acompanyada a rebre la Dolors.

Quan la porta s’obra i surt la Dolors, les dues mirades es troben i una emoció immensa inunda tota la sala. L’hostessa que acompanya la Dolors asseguda a la cadira de rodes, ja sap on ha d’anar. No li cal cap indicació, com tota la gent que hi ha a la sala s’ha adonat que passa alguna cosa invisible.

La Dolors i la Maria s’abracen, ploren, riuen, es fan petons, es tornen a abraçar...

—Estàs igual que la darrera vegada que et vaig veure a l’aeroport de Barcelona, quan vaig marxar —diu la Maria que és cinc anys més jove, passats uns minuts de l’emoció inicial.

—Doncs tu molt més guapa, això d’Austràlia t’ha anat molt bé —contesta la Dolors.

—Aquest és el meu fill Marc, que no has pogut conèixer fins ara —diu la Maria tot senyalant un home d’uns 40 anys, alt i fort.

—Hola tieta, quant de temps esperant... —fa el Marc tot donant-li un petó

—Si hagués sabut que aquí hi havia nois tan guapos potser hauria vingut abans —diu la Dolors, amb cara de “pilla”.

—Veig que en això tampoc has canviat. Has de saber que la teva tia era la noia més lligona de tot Barcelona —diu la Maria tot mirant al Marc.

—Sí, sí, jo era la més lligona, però ella era la més guapa i me’ls prenia tots —respon la Dolors—. Sort que va venir a Austràlia i vaig poder fer alguna cosa...

—Apa, prou de xerrameca, marxem cap a casa que deus d’estar molt cansada i has d’estar en forma per la marató de conversa que ens espera. Ens hem d’explicar 40 anys! —diu la Maria mentre empeny la cadira cap el pàrquing.

—És veritat, estic tant emocionada que m’havia oblidat del mal que em fa tot. Necessito dormir com a mínim 10 hores per veure si trobo algun Australià que m’agradi —diu la Dolors fent brillar els ulls com només ella sap fer...

Retrobament (Pilar Zabala)

—Que sí dona, que sí; no pateixis, que ja agafo el bastó!

Coi de dona, sempre pendent del que faig o no faig, es pensa que ja sóc un vell xaruc... El cas és que em sento força emocionat. Fa uns dies en Martí em va trucar per dir-me que tenia ganes de veure’m, que tornava de l’Argentina, i que avui seria de nou a aquest poble que el va veure marxar fa cinquanta anys, quan, tan ell com jo, en teníem  vint-i- cinc.

Mentre camino cap a la plaça Major, lloc on ens hem de retrobar, no puc deixar de recordar tots els bons moments que vàrem passar junts. Ens vam fer amics ja des de ben petits. Ell era un bon xicot, força decidit i una mica tabalot, ben al contrari que jo, que sempre he estat més aviat calmat i prudent; una combinació que ens va dur a ser molt bons amics  i que es va reafirmar durant la nostra joventut, quan compartíem la mateixa barca per anar a pescar.

Ah! Ja sóc a tocar del banc on solíem esperar-nos. També veig algú que, per l’altra banda, s’hi va acostant amb un ampli somriure.

—Martí, de debò ets tu? Deixa que et faci una abraçada ben forta.

—Sí, Josep, ha passat molt de temps però, ja veus… l’enyorança per aquesta terra, els molts records viscuts i el valor de la nostra amistat, m’han empès a tornar per jeure definitivament aquí. La Paquita, la meva dona, ja fa anys que no hi és i el meu fill, del que em sento molt orgullós, és un home molt sensat i emprenedor que porta la meva empresa millor que jo. 

»Hi ha tantes coses que et vull explicar i tantes d’altres que vull saber… Digues, Josep, què ha estat de la teva vida? Què has fet? Quins canvis hi ha hagut en el poble? A la fi us vàreu casar tu i la Roser, aquella bonica noia que et duia de cap? Encara tens la barca? Perdona Josep, no et deixo temps per contestar, però és que és tanta l’emoció que sento que no em puc contenir.

—Doncs sí, Martí, em vaig casar amb la Roser i sóc molt feliç; tenim una filla i dos fills que ens han donat tres néts preciosos. Amb molt d’esforç vam obrir una botiga de queviures que ens va anar prou bé. Ja hauràs vist que el poble ha crescut pels afores i que hi ha gent nova, però en essència pocs costums han canviat; i sí, encara tinc la barca.

»Te’n recordes que bé ens ho passàvem quan xipollejàvem al riu? I què me´n dius de quan empipàvem les sargantanes, pujàvem als arbres per veure els pollets dins els nius, o jugàvem a córrer per els carrers? Quins bons temps aquells! La joventut d’ara ja no fa aquestes coses, es passen l’estona pitjant botons a uns fotuts aparells o bé mirant la “tele”. De veritat que no ho acabo d’entendre.

—Te n’adones, Josep, que aquest retrobament nostre no ho sembla pas? Hem tornat a agafar amb naturalitat el llarg fil de la nostra amistat allí on va quedar. És com si per nosaltres el temps no hagués passat…