dilluns, 6 d’octubre de 2014

Una dona sense secrets (M. Jesús Mandianes)


Sempre amagada darrere les cortines de la seva finestra, coneixia la vida de tots els veïns, no hi havia ningú sense misèries per amagar. Només ella, l’Enriqueta Pujol, podia anar pel carrer amb el front ben alt, sense por que aquelles bruixes poguessin obrir la boqueta per dir ni un “ai” ni un “ui”, perquè no tenien res a dir. Era una tomba i la seva casa un castell.
La seva llar es podia comparar al niu de l'àguila que passa el dia controlant les anades i vingudes de les seves víctimes, esperant descobrir qualsevol feblesa per caure'ls a sobre. Per la nit es transformava en una mena d'òliba amb els ulls adaptats per veure dins la foscor. Coneixia les identitats exactes de qualsevol silueta, sabia de qui eren les petjades vacil·lants que arribaven a casa a les dues de la matinada i els talons d'agulla que s'ocultaven dins els porxos intentant que ningú endevinés què feia per poder arribar a fi de mes.
—Si jo parlés, Jaume, tremolarien fins i tot les pedres —deia a la figura que la mirava amb ulls inexpressius des del seu balancí.
»Mira la parella de la cantonada: ella és la filla de Donya Pura, la dona del mestre... si sabés el que fa la seva filla amb el Pere, li baixarien els fums de cop... Quina poca vergonya!
»Apa! Quina borratxera porta aquesta nit el Joan! Fins aquí arriba la pudor d’Anís del Mono! És fastigós! Encara s'estamparà contra el terra... El que jo et digui, quina trompada! Mare de Déu, la creu que li ha caigut a sobre a la pobre Maria!
»Vaja, el soroll d'aquests sabates de saló només poden ser de la Lola, a les dues de la matinada sola pel carrer. Bé, això de sola és un dir, aquesta perduda portarà al darrera mitja dotzena de mascles en zel. No sé el què li veuran... Millor dit: què no li veuran perquè aquesta meuca va mig despullada.
»Això, tu dissimula i fes com si no sabessis de què va. Porc, depravat, bordegàs, pervertit. Et pensaves que mai me n'assabentaria... Gastant els nostres diners amb aquesta mala p... Que deu em perdoni, ja no sé ni el que dic, ni el que faig. Si l'agafo li arrenco aquesta cabellera pèl-roja de cabaretera. Tu ja saps aquest caràcter impulsiu que tinc, qui me la fa me la paga!
»Oh, estimat! T’ha caigut la pupil·la i se t’ha despenjat l’orella! No pateixis que poso fil a l’agulla i te'ls cuso en un tres i no res! Com vas riure quan vaig fer el curs de taxidermista, mira si ens ha anat bé. Tu seguiràs sempre al meu costat, contemplant el carrer des de la finestra, com un malalt que no vol que ningú el molesti, fidel fins que la meva mort ens separi.
»Shhh... Silenci... Ningú no sabrà mai el  nostre secret!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada