“El meu bressol, les fonts més pures i netes dels Pirineus Orientals, entre
Catalunya i França, dins el Parc Nacional d’Aigüestortes.
Sempre m’he considerat una
aigua d’arrels privilegiades i com a tal he estat considerada. A més, dono vida
a tota mena de vegetació: arbres i matolls; també a la flora, abundant: flor de
neu, flor del vent, lliri pirenaic, bardana, gencianes i altres; i a diverses
espècies d’animals: l’ós bru, porc senglar, perdiu blanca, sargantana aranesa,
etc... Com veieu sóc molt important.
Viatjo arreu del territori.
També per tota la península Ibèrica, envasada en una ampolla de disseny estilitzat
molt elegant. Presideixo les taules més sofisticades envoltada de les menges
més exquisides, els vins que m’acompanyen
són de les millors bodegues del nostre país.”
Aquesta aigua tan vanitosa viatjava
dins d’una ampolla de disseny estilitzat, i s’havia cregut que era com l’envàs
on era continguda; alta, esvelta de formes equilibrades, el súmmum de la
perfecció.
I vet aquí que un dia un
accident fortuït li va treure de cop i volta tota fantasia del cap, i va veure
el que era en realitat; una cosa incolora, inodora i insípida, a més d’incorpòria,
ja que no tenia un cos únic, sinó que s’adaptava allà on l’abocaven.
Un perill latent, que es faria
evident en el cas que s’aboqués sobre les estovalles, ja que aquestes
l’absorbirien fent-la desaparèixer deixant només una taca humida sobre la roba.
Vanitas vanitatum et omnia vanitas.
(PS: Qualsevol cosa que sigui dita en llatí, sona més profunda.)
