El meu poble és tan
petit... Té vuit cases, una font, un safareig, un abeurador per als animals i
una petita capella. El poble es troba a mitja pujada d’un cim coronat per
boscos de pins i avets i està situat en un privilegiat indret a recer del vent.
Davant seu s’estenen petits conreus i un prat amb la suficient extensió per
poder alimentar vaques i moltons.
Gairebé ningú no coneix aquest poble ni n'ha sentit a parlar. És per
això que m’ha sorprès que el seu nom hagi sortit avui i de manera rellevant en
un article, als mitjans de comunicació.
La raó d’aquesta novetat, fins ara insòlita, ha estat motivada per un
fet que a mi mateixa em resulta del tot sorprenent. L’article en qüestió diu
així:
“A la comarca de la Trena i, concretament, a un parell de quilòmetres
del poble anomenat Rocagrisa, uns excursionistes —que han preferit mantenir-se
en l’anonimat— han descobert, mig enterrades dins d’una cova, les restes
superiors d’un cetaci que, pel seu aspecte i grandària, es creu que pot molt bé
correspondre a l’època secundària. Les imatges de les fotografies que aquests
joves ens han presentat, així ho fan pensar.
En aquest moment, un equip de paleontòlegs es desplaça al lloc exacte
on hi ha hagut l’extraordinària troballa amb la finalitat de realitzar
l’exhaustiu estudi que correspon i començar a elaborar uns primers informes de
base científica. Els seguirem informant tan aviat com ens arribin més
notícies”.
Després de llegir aquesta primícia un parell de vegades, jo no sabia si
riure o plorar, perquè la veritat és que tot plegat té una resposta tan clara i
simple que fins i tot resulta compromès d’aclarir, per l’expectació i la volada
que sembla que està agafant el descobriment anunciat.
Resulta que aquí, al meu estimat poble de Rocagrisa, tenim el costum de
celebrar amb “xaranga” i bon humor algunes festivitats puntuals. El fet que ara
ens ocupa va començar quan l’apreciat ferrer de la comarca, persona molt
competent, imaginativa i traçuda, va modelar amb pasta de paper, goma, laca i
acolorides pintures, un gran peix del tot estrafolari que durant uns anys vàrem
exhibir amb força gresca al mig de la plaça, per festejar “el dia de la
sardina”.
Com era d’esperar, el pas del temps va anar fent malbé i esbocinant la
peculiar “sardina” i aquest any, en apropar-se La Vella Quaresma, es va fer
evident que ni tan sols el cap de la pobreta andròmina era ja prou digne de ser
mostrat ni una vegada més. Arribats en aquest punt i tenint en compte el bon
servei que fins llavors ens havia prestat la figuració d’aquest peix, ens va
saber greu haver de llençar l’última porció que en quedava.
Va ser així com, després de rumiar-hi una estona, vam acordar de fer-li
un enterrament amb tot el cerimonial que aquest cas tan especial requeria, i a
partir d’aquí es van començar a organitzar els preparatius per dur a terme
l’esdeveniment.
En arribar el gran dia, tota la gent del poble, petits i grans, vàrem
sortir en processó fins al “revolt del vent” i allí vàrem celebrar una gran
festa i vàrem enterrar el cap ja mig destrossat de la gran sardina.
Això és tot, amics, i el que no puc arribar a comprendre és que hi hagi
algú que pugui confondre una peculiar andròmina actual amb un possible monstre
marí que va existir en un temps remot.
De debò que estic impacient per saber de quina manera comunicaran a la
gent que tot ha estat fruit d’una estrepitosa relliscada. La meva opinió és ben
clara, ja s’ho faran!
