Comunicant amb Carl Gustav Jung 1875-1961 (Francesc Blasco)

—Hola, hola...? Em sents? Sí, sí,...? No t’espantis Carl, t’estic parlant des del futur. Saps allò de la màquina del temps? Doncs ja està inventada. Bé, no del tot, només podem parlar i escoltar, però no traslladar-nos...

>>Em dic Francesc, estic al 2013 i he volgut contactar amb tu perquè darrerament he estat llegint i treballant amb algunes de les teves idees i et volia explicar com et veiem en el meu temps.

>>Per cert, com et va amb el Freud? Ja m’he assabentat que vàreu acabar barallats...

>>Que què? Ah! Que tots els teus alumnes acaben volent ser millors que tu i per això t’ho volen discutir tot.

>>Bé, com et deia, avui, al 2013, la teva obra torna a estar de moda. Sobretot allò dels tipus psicològics que vas descobrir, i que serveix per entendre el perquè algunes persones són tan diferents a les altres. Vas arribar a la conclusió que el món es podia dividir en extravertits i introvertits, i dins d’aquesta classificació encara podies dividir en funció de si la persona utilitzava més el pensament, o el sentiment, o les sensacions, o la intuïció.

>>Darrerament s’han inventat una sèrie d’eines (DISC, MBTI, INSIGHS,...) basades en els teus tipus psicològics, per ajudar els líders a millorar les seves competències de relació amb els seus equips.

>>Què dius? Ah! Que no saps que vull dir amb líders i competències? Sí, mira, t’ho explico. Avui en dia les persones que dirigeixen les grans empreses se’ls tracta de líders, en el sentit que ja no només manen, com s’ha fet tota la vida, sinó que representa que ho fan molt millor. I les competències són les capacitats o habilitats, que avui en dia estan tipificades i que se suposa han de tenir aquests líders per poder dir que ho són.

>>La setmana passada, sense anar més lluny, vaig fer un taller per a un grup de directius on vaig utilitzar una d’aquestes eines. Per això darrerament he repassat els teus coneixements al respecte. Hauries d’haver vist la cara que posaven en adonar-se’n que, contestant una sèrie de preguntes, el grup s’anava dividint en quatre grups més petits, que actuaven de diferent manera al davant del mateix fet.

>>Jo pensava en tu i en que realment vas ser un avançat al teu temps, i que vas transformar el món de la psicologia moderna. I t’ho volia dir.

>>Com? Ah! Que gràcies pel detall, però que has de marxar a barallar-te amb el Freud?

>>Molt bé doncs, encantat de conèixer-te i fins un altre dia!

¡Si Valle Inclán levantara la cabeza! (M. Jesús Mandianes)

Por allí viene apoyado en su bastón, caminando erguido, seguro de sí mismo, parece un viejo guerrero dispuesto a pelearse con cualquiera por defender sus ideales. Se protege del frío con un poncho mejicano y un sombrero encasquetado hasta las orejas. Su delgadez, acentuada por larguísimas barbas de chivo, junto a los peculiares lentes, a través de los que contempla la realidad deformándola hasta el esperpento; lo han convertido en uno de los iconos que adorna el paisaje urbano de Madrid.

Me saluda alargando la mano ortopédica:

—¡Buenos días rapaza!

—Buenos y fríos, Don Ramón. Que alegría encontrarle por aquí. ¡Está Usted como siempre!

Es lo que tiene no creer en nada y estar mal enterrado “na terra das meigas”. De vez en cuando me salto la dictadura de la muerte para darme una vuelta por “la corte de los milagros”

Cuando entramos en el café Gijón no puede evitar una mirada nostálgica:

—De la generación del 98 no queda ni uno… aquí ya no se organizan tertulias.

—¡Es que ha pasado más de un siglo Don Ramón! ¡En nuestra sociedad no queda tiempo para veladas literarias, ni para conversaciones de ningún tipo. ¡La bohemia ha desaparecido!

Un camarero nos sirve dos expresos con una gotita de aguardiente, acompañados de una bandeja con la cuenta, donde deposito tres euros ante el asombro del dramaturgo:

—¡Y luego!… este dinero no lo reconozco.

—Son Euros, la moneda que ha desbancado a la peseta. ¡Es que ahora formamos parte del Mercado Común! una organización de países europeos que tiene un sistema monetario único. Don Ramón tres euros son quinientas pesetas.

—¡Pero tu toleas! ¡Quinientas pesetas no las gano yo en un año! ¿Cómo puede tolerar este robo el presidente de la república?

—De republica nada, esto es una monarquía constitucional, el rey de todos los españoles es Juan Carlos de Borbón.

Valle Inclán se levanta de la silla indignado dando grandes voces y gesticulando:

—Con lo que nos costó echar a la tatarabuela ninfómana y a Alfonso XIII, que dilapidó el dinero de los españoles comprando coches de lujo, yates, rifles último modelo y amantes a cargo del presupuesto nacional.

—¡Siéntese y baje la voz!, que acaban de aprobar la nueva “Ley de Seguridad ciudadana”. Por insultar a las autoridades o manifestarse en frente del Congreso nos pueden poner una multa o mandarnos a la cárcel.

—Pero ¿Cómo es posible que os dejéis avasallar así?

—Mire, cuando usted nos dejó estalló la Guerra Civil, después de tres años de lucha fratricida, en el país se impuso una dictadura dirigida por el general Franco. A su muerte le sucedió el rey Borbón que ha resultado ser un digno sucesor de sus antepasados, tiene los mismos vicios.

—Así que el generalito se salió con la suya… Pero el PSOE y los Partidos Republícanos ¿No hicieron nada?

—Se marcharon al exilio, a su regreso al PSOE le faltó tiempo, para renunciar al Marxismo y olvidarse de Pablo Iglesias. Ahora con seis millones de parados y el país en banca rota, se dedican a sacar los trapos sucios unos contra otros. Desde la familia real pasando por todos los partidos, tanto de derechas como de izquierdas, incluidos los sindicatos, tienen causas pendientes por adueñarse del dinero público. ¡Se repiten las historias del “Ruedo Ibérico” que usted también describió!

—¡País de insensatos! Prefiero regresar al sueño eterno que ser testigo de la miseria que os rodea.

Levantándose airado se despidió alzando levemente el sombrero, mientras murmuraba entre dientes ¡Pobre España!

A Caterina Albert (Dolors Oller)

Benvolguda Caterina Albert,

Quan m’han proposat dirigir-me a un escriptor d’una època passada, la primera persona que m’ha vingut al cap heu estat vos, sou un referent de la nostra literatura. La vostra aportació a la cultura catalana ha estat important i també sou un model de valentia i de constància.

M’agradaria que poguéssiu veure els canvis que des de la vostra època s’han produït al món en general i al nostre país en particular.

Us va tocar de viure una època en extrem conservadora, sobretot després de la nostra guerra, no cal que us ho recordi...

Ara la societat és diferent, en molts aspectes ha millorat sensiblement, vivim en unes condicions molt millors que la primera part del segle passat, això sol ja és un canvi substancial, però segurament el que més us sorprendria és com ha canviat el paper de la dona. No us hauria calgut utilitzar un pseudònim masculí per poder escriure el que volíeu sense ser criticada d’una manera tan dura fins al punt de veure-us en la necessitat de publicar amb pseudònim per poder seguir escrivint.

Ara una dona es pot expressar amb llibertat en el món artístic o literari. Podríem dir que ha adquirit quotes de poder en els àmbits polític i laboral totalment impensables fa només tres quarts de segle. Això no vol pas dir que no hi hagi molt camp per córrer encara... Les estadístiques ens diuen que la violència de gènere encara està molt present al nostre món, cada any moren moltes dones a mans de les seves parelles i d’altres segueixen acovardides pels mateixos esquemes conservadors del vostre temps.

Em pregunto quines serien les coses que més us sorprendrien i penso que a part de la tecnologia que evidentment ha produït ginys espectaculars que en els vostres dies ni tan sols es podien imaginar (i que molts d’ells són presents a gairebé totes les cases, crec que us sorprendria que tot això no hagi portat també un avanç d’igual manera en les relacions entre les persones, les guerres segueixen a bona part del món. El progrés que vivim al primer món no va acompanyat de menys pobresa al tercer món i hem creat l’expressió quart món per denominar la misèria i les dificultats de supervivència que perviuen d’una manera ben palesa i sense perspectives de millora en l’anomenat primer món.

M’agradaria poder-vos explicar que tot ha millorat que els afanys de les persones lluitadores de la vostra època han tingut els fruits esperats, però malauradament en alguns drets socials estem tornant enrere i d’altra banda tampoc penso que siguem millors persones.

De tota manera crec que us agradaria poder compartir els nostres dies i malgrat que això no és possible m’ha vingut de gust fer-vos cinc cèntims de la vida a la nostra terra en aquests moments allunyats dels vostres.

Us saludo amb una gran admiració

Dolors

Si em pogués escoltar (Antònia García)

Si ara mateix tingués el privilegi de trobar-me amb Joan Maragall, escriptor, periodista, traductor, poeta, amant de la bellesa i cercador del que hi ha de lluminós en cada cosa, li expressaria la meva gran admiració per ell, com a persona, i per la seva obra. Gosaria comparar els sentiments que ell havia experimentat a la muntanya i al mar amb els que jo també hi he pogut viure, però que mai no sabria expressar-los tan bé com ell ho va fer.

Enraonaríem de poesia. Maragall em faria esment de la paraula viva, comentaria que els poetes han de deixar que les impressions, un cop interioritzades, els facin arribar la paraula adequada. Diria que s'ha d'escoltar com parla la gent. Ai, benvolgut poeta! Hauries de sentir com se'ns empobreix el lèxic, com se'ns adultera la parla amb calcs estranys...! I, per altra banda, també hi ha força gent amb inquietuds culturals, amb amor a la llengua i a l'art.

Com passa sovint en moltes converses, saltaríem d'un tema a l'altre. En algun moment sortiríem a parlar de la societat actual, de com viuen les famílies; les benestants, amb comoditats, com sempre; les de classe treballadora, amb feines precàries o, en aquests moments, a l'atur. Jo li comentaria les qüestions de les hipoteques, de les estafes, de com les parelles joves han de limitar la fillada –ell va tenir tretze fills–; de les dificultats en les relacions familiars, de divorcis, separacions... Aquest tema li produiria un cert malestar. Separar-se, un matrimoni? Ell, creient, bon fill, espòs sol·lícit i, al seu torn, bon pare, trobaria difícil d'acceptar-ho, i que un cap de setmana els fills estiguessin amb el pare i un altre amb la mare...

Li parlaria també de com ens colpeixen les notícies que ens arriben de molts immigrants, desplaçats per motius de fam o de persecucions; de les desgràcies de les guerres, dels morts,  del terrorisme. Maragall em recordaria que ell era al Liceu quan va esclatar la bomba i també esmentaria la Guerra de Cuba, els fets luctuosos de la Setmana Tràgica i la Guerra de Melilla.

Moltes més coses li explicaria. Pel que fa a Catalunya, li diria que el seu temps i l'actual s'assemblen força. Li donaria detalls de com s'està treballant per poder fer una consulta de cara a saber si el poble vol continuar a l'Estat Espanyol o vol  independitzar-se'n. Maragall, que durant la seva vida va estar en circumstàncies del mateix estil, em comentaria que ja havia dit, en el seu moment, que era convenient desfer els llaços que ens hi lligaven perquè era un llast que no ens deixava avançar. Admirat poeta, ja ho veieu, sembla que el temps no passi, les situacions es repeteixen: a Espanya no entenen el poble català. 

No li ho puc dir perquè fa molts anys que va traspassar. El seu cos va deixar la família, els amics, la gent que l'estimava i el considerava, però no el seu esperit, que ha quedat entre nosaltres i que ens recomana que vigilem, que no perdem el nord i que mirem enlaire, cap al cel; que ens llancem al mar amb les veles suspeses i que no defallim. I jo voldria respondre-li que tenim present les seves paraules i que hem après la lliçó del passat. Això  m'agradaria dir-li, si em pogués escoltar...

A Eric Arthur Blair (Anna Collado)

Potser el fet d’haver nascut exactament 70 anys i 1 dia després que vostè, m’ha unit d’alguna forma còsmica a la seva obra. Tot i que va ser més assagista que novel·lista, tres de les seves obres m’han colpit especialment: Homenatge a Catalunya, La rebel·lió dels animals i 1984.

            No només la va encertar de ple amb l’anàlisi que va fer sobre la Guerra Civil a partir de la seva experiència personal com a militant del POUM, a Homenatge a Catalunya; sinó que també ho va fer amb la sàtira a la Revolució Russa de La rebel·lió dels animals, i tot i que sembli mentida, pràcticament la va clavar amb el relat futurista de 1984.

            És una llàstima que la majoria no veiés el que vostè va veure durant la Guerra Civil. Hauria estat bé que les diferents faccions que defensàvem la llibertat i la dignitat del poble, en lloc de barallar-nos entre nosaltres, haguéssim unit les nostres forces per derrotar el feixisme. Malgrat que va ser una pena que morís amb només 46 anys, en el fons, va tenir sort de no ser testimoni de bona part d’aquests 36 tristos i tenebrosos anys de dictadura que tant mal va fer i encara fa al nostre país.

            No sap també com trobem a faltar una nova “rebel·lió dels animals” basada en el sistema capitalista. La sàtira és una bona forma de crítica i avui dia, gràcies als mitjans tècnics i audiovisuals de què disposem, cada dia rebem vídeos i presentacions divertides i iròniques sobre la situació actual. Tot i així, ningú ha estat capaç d’emular la seva genial novel·la i arribar al nivell de sarcasme incontestable que vostè va assolir. Quanta raó tenia!

            Finalment, amb 1984, encara que li sembli mentida, es va apropar molt al que vivim avui en dia. Potser mentre l’escrivia pensava: “Quina paranoia, Eric, se te n’està anant l’olla, xato!” o alguna cosa semblant en el llenguatge de l’època... Però, estimat amic, malauradament no es va allunyar gaire de la realitat. Vivim en una societat cada cop més tecnificada, estem més controlats en pro del capitalisme i les distàncies entre rics i pobres són cada cop més grans.

            Estimat Sr. Blair, Sr. Orwell o... símplement, George. Moltes gràcies per haver existit i fer-nos evident que la societat hauria pogut ser millor del que és avui dia si no fos per tantes coses.

L'abadia dels captius (Elisabet Prades)

Conversa amb François de Montcorbier o de Loges, anomenat François Villon. Nascut el 1431 o 1432 a París, desaparegut el 1463. Poeta francès del Segle XV. El seu poema més conegut és "La balada dels penjats". L’escriví quan esperava l’execució a la forca de la que va fugir.

Avui, l’insomni, no sé per quins set sous, t’ha portat a mi. O potser senzillament perquè jo també sóc un pària.

Saps, príncep de lladres, benefactor d’indesitjables, assassí d’escarabats negres, que vas ser tu, sense encara jo saber-ho, el primer poeta que va entrar a la meva vida.

Em preguntes que ha sigut del teu món. Et diré que de quan tu hi eres només resta Notre Dame, amb un bosc de barrets penjats (1) dels évêques que, evidentment, encara no han arribat al cel.

Es van descobrir altres móns, ara els carrers tots són asfaltats, hi ha edificis de ferro, de colors, els carromats van sense cavalls, vas volant d’un lloc a l’antre amb uns ocells de metall, es poden posar cors, fetges, ronyons d’una persona a l’altra, pots parlar a kilòmetres i kilòmetres de distància, es pot llegir sense tenir cap llibre... podria estar una vida sencera per explicar-t’ho, t’ho podria explicar mil cops però no ho entendries.

El món ha canviat molt, en canvi el ric encara és ric, i el pobre tan pobre com quan tu hi eres, hi ha molta gent que no té un pollastre a taula els diumenges (2), ni tan sols taula.

Ja veus, el món gira, el sol surt cada dia, després de l’hivern sempre arriba la primavera però tot continua igual i de vegades em pregunto, quin sentit te la vida? Tu que ja ho has esbrinat m’ho pots dir?

SILENCI

Et vull mirar, has desaparegut, potser has estat un miratge, o un somni que ha entrat per una escletxa oberta en la finestra.

Ja surt el sol. Avui, com sempre, torna a somriure el silenci gebrador de la basarda antiga. Recolliré un grapat de records, un somriure, un parell de mirades, una cançó de bressol ensucrada i uns quants bombons de xocolata blanca per endolcir les ombres i continuaré el camí.

NOTES:

(1) Diu la tradició que quan mor un bisbe el seu barret es penja del sostre de la catedral i que quan ell arriba al cel, el barret cau a terra.

(2) François Villon deia que a totes les llars cada diumenge s’hauria de poder menjar un pollastre.

A Antoine de Saint- Exupéry (Núria Soler)

Apreciat Antoine de Saint- Exupéry,

Sempre he pensat en el sentit dels teus dibuixos, mai no me’ls he pogut treure del cap. Com és que ningú no sap veure què hi ha dins dels altres?

Com ha estat que ni els infants siguin capaços d’imaginar què hi ha dins d’una capsa tancada? Els hem pres la capacitat d’intentar esbrinar quantes coses podria contenir un espai clos, què els agradaria que contingués, per a què podria servir allò que potser hi ha a dins.

Actualment, la ment dels infants està feta d’immediatesa. No hi ha temps per la fabulació, tot és real i tangible. Això, cal reconèixer-ho, és culpa nostra. Som presoners de la pressa, correm per anar a qualsevol lloc o per a fer qualsevol cosa, no deixem espai per esbrinar què deixem enrere, què perdem pel camí. Amb aquesta actitud els privem que descobreixin fins on arriba la llibertat de cadascú, on són els límits que cal respectar per no envair la llibertat de l’altre.

Les nostres presses els priven de gaudir de les coses fetes a poc a poc que són les que proporcionen la satisfacció de tastar el que s’aconsegueix amb esforç i paciència. 

D’altra banda, intueixo que em creuràs, encara no hem après gaire res del que ens vas descriure. Tenim reis o governants  que no raonen, que encara no han après que demanar impossibles només és culpa d’ells car no saben què es pot complir i què no.

No hem après, ni de bon tros, a fer una feina només per la utilitat que té i no pels beneficis que ens pugui reportar. L’anhel de posseir és cada vegada més gran, conseqüència de l’augment de coses a que podem accedir.

Tampoc no ens hem adonat que l’evolució del nostre entorn fa innecessàries moltes coses que continuem fent per rutina.

Ens hem tornat a oblidar de tenir cura de la flor de la nostra existència. No la protegim del vent fort i no li donem la mica d’aigua que necessita. Qui ens podrà retornar a l’esperit del teu escrit que, tot i el que t’explico, està present en totes les llibreries i biblioteques? L’hem llegit, l’hem recomanat com a lectura imprescindible però... què n’hem tret, on són els valors que transmet?

Com sempre, ens deixem portar per qüestions preconcebudes i no sabem destriar on és la poesia de les coses sense importància.

A Marcel Proust (Pilar Zabala)

Apreciat amic Marcel. Vull que sàpigues que de la teva extensa obra literària “A la recerca del temps perdut” em va encantar. Això va ser ja fa anys, però l’aroma i el sabor que em va deixar fa que, encara ara, busqui estones per submergir-me en la lectura d’aquell món que mostraves tan suggeridor, un món que només tu has estat capaç de narrar i descriure amb tant d’art i talent.

M’hauria agradat de conèixer-te personalment Marcel, però els dos sabem que això no ha estat possible perquè no hem coincidit en el temps, molts anys d’història ens separen. Tot i així he decidit escriure’t aquesta carta perquè em sembla una bona manera de recordar-te, de sentir-te encara present, i poder transmetre’t, amb confiança, el que vull comunicar-te.

Has de saber que el temps, sempre implacable i imparable, ha avançat molt des que vares marxar; ara tot és diferent. Els dies que vas viure a Combray s’han esvaït pels camins de Méséglise i de Swann igual que les reunions que la marquesa de Germantes convocava a l’hora del te.

Les invitacions i comunicacions poques vegades es porten a través de missatgers. Tenim maneres més   segures de fer-les arribar, en pocs segons, al seu destí encara que sigui a l’altre extrem del món. El coneixement de l’electricitat va obrir pas, en el seu moment, a múltiples descobriments que, a hores d’ara, segueixen creixent i revolucionant el món. És inútil que tracti de descriure’t com són les noves tecnologies que imperen i les seves aplicacions, la televisió, l’ascensor, les innovacions en els  transports, —també subterranis i aeris— els coets capaços de solcar l’espai, la comunicació a través d’Internet o el telèfon mòbil, i molts altres descobriments, perquè no em sento prou capacitada per poder-t’ho descriure amb  prou detall.

La manera actual de vestir no té res a veure amb la moda del teu temps. Lluny han quedat els barrets, els colls emmidonats, les polaines i els vestits encotillats.  Ara les dones també portem pantalons, les més joves duen faldilles tan curtes que deixen veure la llargària de les cuixes i, a les platges, lluïm banyadors tan petits que són  la  mínima expressió.

Estic segura que et sorprendria, i fins i tot et meravellaria, la quantitat de novetats que s’han produït al llarg d’aquests últims anys, novetats que, en molts casos, penso que no podries arribar a imaginar.

Fins aquí tot és, en certa manera, positiu. Però… no dubto que, en els teus dies, tu també vas tenir temps de copsar que, existeix una mena de roses tan punxegudes que fan vessar la sang. Per desgràcia es dóna el cas que, com les roses, hi ha tecnologies capaces de fer molt de mal, ja que han estat dissenyades  per crear armes cada cop més refinades i letals. En aquest moment les guerres i guerrilles més cruentes estan matant i duent sofriment a milers de persones a Síria, Pakistan, Àfrica i Líban. La desesperació i la fam empeny diàriament a molta gent a arriscar la vida en un intent, moltes vegades inútil, de fugir d’un infern que els recrema per dins. Per altra banda, també la pau té un preu molt alt; milions de persones estan sense feina, de vegades famílies senceres, i són desnonades sense cap mirament sota l’aprovació d’aquells que tenen el poder i la mala ànima de consentir-ho, els mateixos que s’enriqueixen impunement amb aquests desgavells.

Ja ho veus, apreciat Marcel Proust; com t’he dit abans, les roses sempre han dut punxes, sols que les d’ara son més llargues i arriben a tots els punts del nostre planeta, fins i tot més enllà. No segueixis buscant els temps perduts, quedat a Combray.