Els tres Reis d’Orient al pessebre (Montserrat Fortuny)

Hola, amics! Acabem de creuar les muntanyes. Davant meu veig un pla, creuat per un riuet, envoltat de masies, que és el nom que donem a les cases de pagès catalanes.​

    Ja portem uns quants dies de camí, de nit i de dia, des que vàrem veure aquesta estrella, tan bonica i desconeguda fins ara.

    És curiós que els nostres ajudants no la vegin, només nosaltres tres: jo, el més gran, amb la meva llarga barba blanca i el meu cutis, també blanc, de dormir de dia i de vetllar de nit. Em dic Melcior, sóc astrònom a més de rei i els meus dos companys també ho són. El rei Gaspar és el més jove, amb la cabellera i la barba rosses. L’altre, el rei Baltasar, és negre i el més intel·ligent dels de la seva terra, bona persona i bon amic nostre i, igual que nosaltres, capficat amb aquesta estranya estrella, molt lluminosa, amb la lluent cua, que es va desplaçant nit rere nit, d’orient a occident.

    Hem reposat i refem el camí, tots tres dalt dels nostres camells, i acompanyats dels respectius patges.

    Arribem al riu i descavalquem per a beure uns glops d’aquesta aigua fresca i clara.

    Un homenet, que té una canya a les mans, ens saluda amb un bon dia. Li contestem i jo m’avanço i li pregunto si hi ha per ací un estable on trobar una mica de menjar per als camells i diu que sí, però que li ho preguntem a la dona que renta, a l’altra banda del rierol, que ella ens podria orientar millor perquè, amb la dona que fila, hi van de vegades a donar menjar i aigua a un bou i a una mula que fa temps que hi semblen abandonats.

    Saludo la dona que renta, que ja té un munt de roba blanca estesa als arbres del voltant i diu que sí, que seguint aquest caminal que surt del bosc, ben aviat trobarem l’establia. I que la dona que fila potser tindrà més temps per acompanyar-nos-hi, perquè és més gran i ja no treballa gaire.

    Li ho demanem i ens diu que sí, que precisament ha fet uns bolquers per al nen que hi ha nascut fa pocs dies i que ja pensava anar-hi a portar-los-hi, junt amb una mica de mel i mató per a la bonica mare que l’ha parit, que és la més dolça i amable que ha trobat mai, i que el seu marit és un home molt fort i treballador i també molt afectuós.

    Nosaltres descavalquem. L'home que llaura amb els dos bous dóna aigua i menjar als patges, per als camells. Nosaltres tres, junt amb la dona que fila, anem cap a l'establia.

    Arribem a l’estable i ens quedem tots enlluernats. Hi ha un nen preciós, ros i blanquet, posat en un pessebre ple de palla. La mare, molt jove, és la dona més bonica que he vist mai i l’home, alt i fort, amb uns ulls de bona persona que enamoren.

    Se senten, al lluny, uns cants melodiosos i unes veus molt afinades que canten. Ah! I la mateixa estrella, que encara que és de dia, brilla damunt l’establia i la seva cua lluminosa fa una llum que no enlluerna.

    Estic molt commòs. Sento que les galtes em cremen i em sembla que estic tan vermell que, en lloc del rei blanc, dec semblar el rei roig. Miro en Gaspar i veig que li llisquen unes llàgrimes grosses per les galtes... I el rei Baltasar, el veig tan pàl·lid que, en lloc del rei negre, sembla el rei gris.

    Tots tres caiem de genolls i oferim, als pares, els obsequis que portem: or per al Rei, mirra per a l’Home, per a ser ungit quan mori, i encens com a Déu.

    Ens demanen que no passem per Jerusalem quan tornem a les nostres terres, perquè perillaria la vida del nen, ja que el rei Herodes té enveja del seu Jesuset i el voldria matar.

    De totes maneres, ja tenen pensat anar una temporada a l’Egipte, per a fugir d’aquest perill.

    Besem tots tres els peuets del nen i els pares ens abracen, també emocionats.​

    Adéu, estrella fulgurant! Adéu, nen preciós!

    Tornem a les nostres terres tan contents que tots tres decidim que cada any, per aquestes dates, portarem joguines i regals als petits i als grans que creguin en nosaltres.

Tot caminant pel pessebre (Antònia García)

Dins d'un pessebre casolà, la figura del rei Melcior, junt amb les dels seus companys Gaspar i Baltasar, segueixen l'itinerari que els marca l'estrella. Melcior va al davant, a dalt d'un camell, seguint el camí ral. Cansat de la monotonia d'aquell dia, decideix deixar el camí i seguir una drecera que passa pels camps. Els companys el segueixen sense badar boca. Sempre van tots tres junts a tot arreu.

    Melcior troba la figura d'un caçador que és a l'aguait, vigilant els rostolls, per si pot haver alguna perdiu.

    –Ei, mestre! –diu–. Déu te guard! Que saps si aquest camí mena al riu? Ens cal aigua per a nosaltres i els camells s'han d'abeurar...

    –Aneu bé, senyor! Aviat sereu al riu de paper de plata. Sembla que veniu de lluny. Cap on aneu, si es pot saber?

    –No ho sabem ben bé. Estem buscant un Nen que ha nascut fa poc. Aquesta estrella que està enganxada al cel de paper ens guia. Però de vegades l'orientació li falla. No tindríeu pas un mapa de camins carreters, senderols i tresqueres?

    –No, senyor, no en tinc cap. Apa, adeu-siau!

    Després d'haver reposat una mica arran del riu, Melcior veu la figura d'una dona amb un rentador de fusta i un cove ple de roba, a tocar del pont.

    –Gaspar! –diu–, vés a preguntar a aquella dona que renta si hi ha per aquí alguna casa on ens puguin vendre una mica de menjar... i no rondinis! Jo sóc més vell que tu i estic cansat! Au, vés!

    En Gaspar s'està una mica parlant amb la dona i quan torna, diu que ella li ha explicat, tota queixosa, que té molta roba per rentar però que té molt poc sabó. I això que la volen tan neta...! I un cop ja s'ha esbravat, li ha indicat una masia de suro on podran comprar queviures.

    A la porta de la masia Melcior troba la figura d'una vella asseguda en una cadira de vímet, amb un cabdell de llana a la falda i quatre agulles de fer mitja a les mans. Té uns mitjons a mig fer. Ha d'estar atenta per no descomptar-se dels punts.

    –Passeu, passeu, bona gent! –li diu–. Trobareu la mestressa a la cuina, plomant una gallina, i alguna cosa us vendrà. I si us espereu un xic, arribarà el meu home, que ha anat a esterrossar a l'hort i a collir unes quantes patates i cols. Si teniu dinerons, no us faltarà una mica de pa i un tros de llonganissa. Però digueu-me, on aneu, tan mudats? Si sembleu talment uns reis...!

     –Estem buscant un Nen que ha nascut fa poc, per adorar-lo i fer-li tres obsequis.

    –Un Nen que ha nascut fa poc? No recordo haver vist cap partera per aquí. Però al poble de Betlem trobareu uns músics i com que van a tocar per les cases, potser us en podran donar raó.

    Un cop al poble, els tres companys, amb en Melcior a davant, com sempre, van a la plaça. Allí  troben les figures d'uns sonadors de flabiol i tamborí, i també de sac de gemecs. En Baltasar ja s'engresca i treu un guitarró del seu equipatge per tal d'afegir-se a la gatzara que fan els músics. Però una mirada severa de Melcior li'n fa desdir.

    –Nois –diu el rei capdavanter–, deixeu-vos estar de musiquetes o no trobarem mai aquest Nen. Vejam si aquests xicots músics ens en poden dir alguna cosa:  

    –Senyors músics, toqueu molt bé, a fe. Aquí teniu unes monedes. Però, ens podríeu dir si en alguna casa del poble ha nascut un Nen, de fa poc?

     –Ahir al vespre van passar per aquí un home i una dona que es veia d'una hora lluny que estava a punt de parir. Anava dalt d'un ruquet i buscaven acolliment. Però no en van trobar i se'n van anar pel camí ral, cap allí.

    En Melcior diu als seus companys que val més seguir en aquella direcció, que també és la que indica l'estrella.

    Un cop al camp, al cap d'una bona estona troben les figures d'uns pastors que s'estan fent el sopar. El majoral els explica que han vist un àngel, enganxat als branquillons que simulen uns arbres. Era un àngel resplendent que anava anunciant la bona nova del naixement d'un Nen en un estable. Els pastors s'estan afanyant a menjar-se les sopes perquè volen anar a adorar l'Infant. I com que són gent generosa, el rabadà convida els tres reis a fer un mos de pa amb formatge i a beure el vi de la carabassa. Després, els pastors preparen senzills obsequis per fer els honors a un Nen que és el rei de cels i terres, com els ha dit l'àngel.

    Ara, en Melcior, en Gaspar i en Baltasar ja no tenen cap dubte: aquell és el Nen que estan buscant. Esperonen els camells i cuiten camí enllà. L'indret és ple de molsa i entre unes fulletes de falguera, ben amagat, ajupit a la gatzoneta, en Melcior veu un noi que està fent les seves necessitats, amb la intenció de no ser descobert, però aquest propòsit fa fallida.

    –Caganer! –exclama, enriolat, en Melcior–. Tu ets el caganer! Ja m'estranyava, de no trobar-te! Sempre hi ha d'haver la figura d'un caganer, en un pessebre! Au, apuja't les calces i vine amb nosaltres a veure el Nen que ha nascut! I si no tens res per oferir-li, no t'amoïnis, que com que som mags, farem aparèixer per art de màgia... “Voilà!” Un paquet de bolquers, xampú i crema per a culets de nen. Ja veuràs, ja! El tendre infantó estarà més content que un gínjol!

    La figura del rei Melcior diu:

    –Mireu: l'estrella s'ha quedat quieta a sobre d'aquella establia. És allí, segur! Deixem els camells en aquest prat que sembla un aparcament. Teniu preparats l'encens i la mirra? Jo ja tinc l'or a punt.... Oh, que n'és, de bell, l'infant de Maria! Deixem als seus peus els obsequis i adorem-lo! No sentiu com canten tots els àngels del cel? O potser no són els àngels, qui sento cantar, sinó els nens d'aquesta casa que han construït aquest pessebre. Tanmateix, quin goig, igualment! I a partir d'ara, les mans d'aquests nens ens faran recular per la mateixa sendera que hem seguit, una miqueta cada dia, fins que el camí ral ens meni cap a les muntanyes d'escorça de suro, totes enfarinades, per on hem començat la nostra caminada.