El vell professor, allunyat de fa anys de la docència, passeja pel parc de prop
de casa seva amb dos antics alumnes, ara també mestres, que l’han anat a
visitar. Rememoren els anys passats a l’escola. El professor, el senyor Prats,
com li diuen amb respecte, reté encara a la memòria els noms de molts dels seus
alumnes i recorda les circumstàncies de cada un d’ells. Els dos joves no se
n’estranyen: el seu professor havia estat i continua sent una persona excepcional.
Parlen de quan van tenir l’edat de passar a la
seva classe i de les anècdotes viscudes. En Vicenç havia quedat molt sorprès,
en la primera classe de matemàtiques. Aquella assignatura, fins aleshores una
matèria dura i antipàtica per a ell, es va convertir en mans del mestre en una
mena de joc divertit amb els números. Els secrets de la geometria se li van
començar a revelar com qui va resolent un trencaclosques. Qui li havia de dir
que el seu professor li faria agafar tanta afició per aquella ciència!
En Jordi fa memòria de les classes d’història. A
ell no li agradava la història. Era tan pesat haver d’aprendre com un lloro
aquelles llistes de reis i haver de saber en quins anys havia passat això i
allò! Però, el primer dia que va tocar estudiar història amb el senyor Prats,
els va manar que desessin els llibres a dins del pupitre, es va asseure enmig
dels nens i va començar a explicar els fets històrics com si es tractés d’un
conte, d’una manera tan amena i original que els nens se’l van quedar escoltant
bocabadats.
El professor somriu. Recorda les cares infantils i
les reconeix ara en l’expressió ja adulta d’en Vicenç i en Jordi. Els seus
alumnes havien estat com fills, per a ell. Havia emprat tots els recursos de la
seva professió per educar-los i aconduir els sentiments i les emocions
infantils de manera que anessin per les vies correctes. No li havia interessat
omplir-los de dades i més dades. S’havia proposat despertar-los la curiositat i
l’interès, activar-los la intel·ligència, potenciar les seves capacitats.
Sempre havia pensat que els seus alumnes podrien adquirir els coneixements amb
més facilitat i amb més profit si ell, primer de tot, els sabia transmetre
l’anhel per la recerca, però d’una manera lliure, sense imposicions, amb
respecte per la personalitat de cada un.
El vell professor passeja pel parc, entre en Vicenç
i en Jordi. Se’ls mira i sent que els dos joves són una mica la seva obra: l’un
és catedràtic de Ciències Exactes i l’altre és un historiador reconegut. Tenen
davant seu amples camins profitosos que seguiran amb delit.
Tots tres s’asseuen en un banc per descansar una
estona. Un vol d’ocells travessa el cel. Es va fent tard. El vell professor,
acompanyat dels seus alumnes, torna a casa. La tarda reposa.
