Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 058. Saint-Exupéry. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 058. Saint-Exupéry. Mostrar tots els missatges

dilluns, 11 de maig del 2015

Primer s’ha de transmetre (Antònia García)

El vell professor, allunyat de fa anys de la docència, passeja pel parc de prop de casa seva amb dos antics alumnes, ara també mestres, que l’han anat a visitar. Rememoren els anys passats a l’escola. El professor, el senyor Prats, com li diuen amb respecte, reté encara a la memòria els noms de molts dels seus alumnes i recorda les circumstàncies de cada un d’ells. Els dos joves no se n’estranyen: el seu professor havia estat i continua sent una persona excepcional.
Parlen de quan van tenir l’edat de passar a la seva classe i de les anècdotes viscudes. En Vicenç havia quedat molt sorprès, en la primera classe de matemàtiques. Aquella assignatura, fins aleshores una matèria dura i antipàtica per a ell, es va convertir en mans del mestre en una mena de joc divertit amb els números. Els secrets de la geometria se li van començar a revelar com qui va resolent un trencaclosques. Qui li havia de dir que el seu professor li faria agafar tanta afició per aquella ciència!
En Jordi fa memòria de les classes d’història. A ell no li agradava la història. Era tan pesat haver d’aprendre com un lloro aquelles llistes de reis i haver de saber en quins anys havia passat això i allò! Però, el primer dia que va tocar estudiar història amb el senyor Prats, els va manar que desessin els llibres a dins del pupitre, es va asseure enmig dels nens i va començar a explicar els fets històrics com si es tractés d’un conte, d’una manera tan amena i original que els nens se’l van quedar escoltant bocabadats.
El professor somriu. Recorda les cares infantils i les reconeix ara en l’expressió ja adulta d’en Vicenç i en Jordi. Els seus alumnes havien estat com fills, per a ell. Havia emprat tots els recursos de la seva professió per educar-los i aconduir els sentiments i les emocions infantils de manera que anessin per les vies correctes. No li havia interessat omplir-los de dades i més dades. S’havia proposat despertar-los la curiositat i l’interès, activar-los la intel·ligència, potenciar les seves capacitats. Sempre havia pensat que els seus alumnes podrien adquirir els coneixements amb més facilitat i amb més profit si ell, primer de tot, els sabia transmetre l’anhel per la recerca, però d’una manera lliure, sense imposicions, amb respecte per la personalitat de cada un.
El vell professor passeja pel parc, entre en Vicenç i en Jordi. Se’ls mira i sent que els dos joves són una mica la seva obra: l’un és catedràtic de Ciències Exactes i l’altre és un historiador reconegut. Tenen davant seu amples camins profitosos que seguiran amb delit.
Tots tres s’asseuen en un banc per descansar una estona. Un vol d’ocells travessa el cel. Es va fent tard. El vell professor, acompanyat dels seus alumnes, torna a casa. La tarda reposa.

El mestre d’aixa (Montserrat Fortuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

Hola, nois! Aquesta barca
que heu de construir
no serà mai una barca
qualsevol...!
Serà la del vostre cor
que per a ella bategarà d’amor.
Cada cop de martell,
cada clau que claveu,
serà pel vaixell
com un vol de belles aus
que ho fan en llibertat,
creuant el puríssim blau
del nostre mar.
Nois, comencem
la construcció del llagut!
Mai no hem tingut
a les mans el nostre mar
com avui...!
Eines marineres
que ens omplen el cor
d’ones rialleres...!
La fusta és de pi,
de roure i alzina,
que ens omple el pit
d’olor de mar divina.
Quan siguis llop de mar
i per la blanca sorra
caminis, vell i feixuc,
al cap l’antiga gorra
que del sol sempre t’ha guardat,
diran de tu:
“Mai no ha estat poruc.
De les onades
ha salvat el vell llagut,
aquest que, de jove,
sota els peus l'ha mantingut.
Aquest que, amb fusta i claus
l’ha construït
i, amb sospirs del seu pit
enamorat, l'ha bastit
en el verd-blau
del nostre mar petit.

Teatre (Núria Soler)

No te’n podies escapar, ja ho sé, però no diguis que no t’agradava. A vegades hauries preferit venir a jugar a bàsquet els diumenges al matí, però no podies. Els pares sempre et portaven a veure teatre infantil, titelles, circ... Et duien d’un lloc a un altre, sempre estaven ben informats sobre actes d’aquesta mena i tu, tu t’ho passaves d’allò més bé. L’endemà, a l’escola, mentre nosaltres només parlàvem del partit que havíem disputat el dia abans: si havíem guanyat, eufòrics, si havíem perdut, culpa dels àrbitres i d’aquell tan alt que...
Quan ja ens havíem desfogat d’entrada, tu, com si res, imitaves el que havies vist. Ho feies tan bé que, per nosaltres, era com si veiéssim la funció. Per tu vam conèixer les paraules de la Ventafocs i del Príncep, de la Caputxeta i del Llop, de la Blancaneus i la Madrasta... Provaves de repetir tombarelles i salts com al Circ, feies els papers del pallasso savi i del “tonto”, sabies fer anar els dits com si fossis un titellaire... Feies tots els papers de l’auca.
Ara dius que et sap greu no haver jugat a qualsevol joc de pilota però saps que no eres maldestre quan, a les hores del pati, jugaves amb nosaltres. Tenies recança de no venir amb l’equip però t’agradava qui-sap-lo anar al teatre.
Per això, així que vas poder, et vas inscriure a l’Institut del Teatre, vas passar les proves, vas estudiar-hi, vas fer dansa, mim i un sens fi de disciplines i, ara, ara que ets un gran actor, actor cotitzat, d’aquells que es fan pregar per fer una obra, ara et queixes i dius que t’hauria agradat jugar amb nosaltres!
Mira, cap de nosaltres ha estat un bon jugador de bàsquet, tots ens hem dispersat en oficis ben diversos. Alguns hem pogut treballar en allò que, en un moment o altre de l’adolescència, ens va cridar l’atenció. D’altres s’han hagut de conformar amb una feina qualsevol, ja que potser no van ser prou bons per assolir els exàmens o perquè no en van trobar cap i es van adaptar a alguna altra.
Tu, en canvi, has estudiat el que t’agradava i, a més a més, te n’has sortit molt bé. Fas el que sempre feies. Ets un bon actor, cotitzat, i actues ens els millors teatres. No t’hi amoïnis, qualsevol dia potser ensenyaràs el teu fill a fer anar una pilota i li diràs que, a tu, t’hauria agradat ser jugador de bàsquet.