Només seré un record (Antònia García)

Sóc un poble encimbellat en un turó i, com tants altres llogarets en la mateixa situació que jo, m'he quedat sense habitants. La gent només ve a visitar-me. I encara...

No és estrany. Viure aquí sempre ha estat incòmode. La raó d'haver triat aquest lloc per viure-hi, obeïa a raons de defensa, en èpoques poc segures. Quan ja no hi va haver perill, els habitants van preferir fer-se la casa a les terres planes, on ja hi tenien els camps i les eres. De mica en mica, em van anar abandonant fins que vaig quedar buit.

No us penséssiu pas, eh?, vaig ser un poble prou important, amb un castell del qual en queda ben poca cosa. Tenia una bonica església amb capellà i tot! I una escola pels nens, amb el mestre... Ho enyoro, tot això... La gent que treballava al camp, amb un ull sempre vigilant el temps per si venien pedregades; els pastors que engegaven els petits ramats cada dia; les festes majors, la matança del porc, el soroll dels matxos pujant per l'empedrat desigual dels carrers... La xerrameca de les dones al safareig, els crits i els jocs dels infants per tot el poble i pels voltants...

La vida dels meus habitants havia estat molt dura. Tingueu en compte que durant moltes generacions jo no havia tingut ni llum ni aigua. Quan es feia fosc, només hi havia els llumeners d'oli, les torxes... Calia anar a una font que era un bon tros lluny per omplir els sellons per a l'ús de les cases. Per a rentar la roba, si no hi havia prou aigua, s'havia de baixar fins al riu. Quan finalment van fer arribar l'aigua fins a la meva plaça, ja va representar una gran millora. I la llum elèctrica, quina meravella! Semblava cosa de màgia.

Però, malgrat tot, les coses van canviar molt de pressa. Les cases que quedaven abandonades s'anaven enrunant i les ortigues i els matolls ho anaven omplint tot, fins que ja costava de caminar pels vells carrers, amb el perill que un tros de paret s'esllavissés en qualsevol moment. Mentrestant, a baix, al costat de les eres, m'havia nascut un descendent, amb noves cases, amb millors camins i carreteres i amb altres condicions de vida.

Ara sóc “el poble vell”. El nou duu el mateix nom que jo. Des d'allí s'atalaia la meva silueta enlairada, com si protegís la població. Els nens demanen als pares i sobretot als avis que els expliquin coses de l'antic poble. “Ah, nen, quan jo era com tu, ajudava el pare amb les feines del camp... Amb tota la canallona del poble, m'enfilava als arbres per esgarriar nius... Collia espigues... Jugàvem a patacons, que ens els fèiem nosaltres mateixos... A fe de Déu, que ens ho passàvem prou bé, però a l'hivern feia un fred de dimonis! Al vespre, la padrina ens explicava rondalles a vora la llar de foc, amb l'olla penjada dels clemàstecs amb el menjar del porc...”

Els nens escolten les explicacions amb estranyesa. Com podien viure, sense aigua corrent, sense llum ni telèfon, ni botigues on comprar el menjar? Des de la finestra de casa seva, moderna i confortable, em miren, a dalt del turó, i recorden l'últim cop que em van venir a veure amb els seus parents. “Aquí era casa nostra”, els deien. “Aquí hi havia la sala, aquí baix, teníem el matxo...” Però els nens només veuen una casa esbaldregada, coberta d'herbassar, amb un finestró que grinyola amb el vent com si fos la ranera de l'antic habitatge.

Aviat cauran les quatre pedres que em queden, des del campanar de l'església fins al portal de baix. Seré tot runa, barrejada amb les penyes del turó. Per als més grans, només seré un record. Per als joves, ni això. Seré una fotografia, o sols un nom, el nom del poble vell.

Foteu el camp! (Anna Collado)

ID 13438434 © Dennis Dolkens | Dreamstime.com

No diré que hagi estat fàcil. Però sóc un lluitador empedreït, jo. Vaig començar parlant amb els núvols perquè deixessin de descarregar sobre meu. Vaig aconseguir que les terres s’assequessin i els horts deixessin de donar fruit. Les pastures, ermes, van deixar de ser útils per al bestiar. Més tard em vaig aliar amb el vent que va fer estralls a la meva fesomia: arbres partits, murs enderrocats, torres de llum a terra, antenes sense senyal... Tot semblava devastat en poc temps.

Els joves, veient que el futur no els oferia res, van emprendre altres camins “Adéu siau, canalla!” i els pares en veure’ls marxar es van fer vells de sobte. Ja ningú no posava pedaços allà on jo m’estripava i a mida que m’enlletgia ja no venien visitants, ni de pas, ni de curta estada, ni, és clar, per quedar-s’hi. Dels que van resistir, alguns es van morir de pena, altres de solitud... I com que els que van marxar mai no van tornar...

El darrer pacte vaig fer-lo amb la neu: un hivern aïllats i vam acabar de fer net “Eso es todo amigos!”... o gairebé!

Va quedar només el Mariano de Can Ros. Maleït vell xaruc! El reconsagrat va habitar-me encara una dècada a base de cultivar patates. No sortia mai de casa i jo no podia fer-lo caure en cap parany. El Mariano només creuava la porta per remoure la terra del camp de patates que tenia al jardí. No sé com va poder resistir. Però la raó va acabar imposant-se i la natura va fer el fet. No hi ha mal que duri cent anys, diuen. Ell en va durar cent un.

Però ara sí que canto victòria. El meu pla s’ha desenvolupat amb èxit i amb èxit ha arribat a la seva fi. Ara gaudeixo de mi mateix sense que ningú no m’interrompi. Ara sóc feliç. Llarga vida a Sant Tomàs del Batet!

Llarga?

Esperança (Marta Pedrero)

Sóc un petit llogaret al bell mig de la muntanya, alguns em deien encisador perquè quan em contemplaven se'ls omplien els ulls de colors i les oïdes de vent. Aus i insectes es colaven entre les petites façanes de la desena de casetes que albergava.

De vegades, un munt de petits ocells es quedava volant al voltant de les casetes i omplia de soroll els dies de quietud. Les tardes d’estiu passaven a poc a poc mentre senties la remor de les abelles. Els homes, ara ja grans i colrats pel pas del temps, treien la cadireta a l’ombra, i allà es quedaven una llarga estona sense fer res. Uns anys enrere havien portat cabres i ovelles i, fins i tot, una gran vaca blanca i negra que deixaven al costat de la casa sense lligar i que s’estava tot el dia menjant i movent la cua per espantar les mosques. El temps va anar passant, inexorable, i un dia va marxar l’últim habitant que quedava i així fou com em vaig quedar tot sol.

Ara, les casetes s’han deteriorat de tal manera que algunes ja no tenen ni sostre i, des de fa uns dies, una parella de falcons n’aprofita les restes per fer el niu; de tant en tant creua una guineu o un llop i quasi sempre s’entretenen, encuriosits, fotisquejant ansiosos la zona on havia estat el petit corral dels animals.

A la primavera, de tant en tant apareix algun petit grup d’homes o de vegades algun muntanyenc solitari. Arriben amb bastons i motxilles; cansats, s’asseuen al sol o fan un volt a les cases envellides; de vegades es queden a menjar però generalment marxen tan bon punt acaben de fer el tomb.

Mentrestant espero tranquil que algú s’animi a quedar-se amb mi, ja que tots parlen de la bellesa d’aquest llogaret i de la pau que s’hi respira, i jo continuo escoltant la remor de les abelles, sentint la càlida carícia de l’estiu i gaudint de l’esclat dels colors de la tardor fins que arribin els primers flocs de la neu.

Reviure (Carme Marquès)

Avui com tots els dies restaré tot sol, cremat pel sol inclement. Les parets es desfan sota la seva força. Del petit poble només en quedo jo, sec, ple de cicatrius i mort de set. El que altre temps fora terra de cultiu i prats d’herba fresca ara resta erm i oblidat; ni els ocells se’n recorden de mi.

Les nits de lluna plena, una llum màgica em fa reviure cadascuna de les cases de murs blancs, teulades roges i xemeneies fumejants, testimonis d’una llar plena de vida.

Ja només sóc una ombra del que vaig ser. Si tingués ulls ploraria sense parar, tant que tornarien a omplir-se els pous que han perdut la memòria de quan eren plens.

Maleïda guerra, ella fou la culpable de l’èxode. El lloc va ser l’escenari d’una batalla cruenta, les bombes ens caigueren a sobre, assolant i destruint tota cosa viva.

Mentre hi ha vida hi ha esperança. Les deus tornen a rajar. La terra reviu acolorida. El verd s’arrapa a les pedres i la molsa als arbres. La pell se m’hidrata i torno a rejovenir-me.

També, de tant en quant, puja gent per gaudir d’unes vistes panoràmiques des d’un mirador privilegiat de tota la plana.

Fins i tot venen grups de persones, vestides amb alegres colors i cistells a la mà, a la recerca de bolets i d’herbes remeieres.

És una tradició molt arrelada a la nostra terra, la gent se l’estima i, fugint de la rutina diària, surt al camp, s’enfila a la muntanya i s’endinsa per corriols i senders pedregosos fins assolir el cim. “ El camí de la muntanya, com el de la vida, no es fa amb les cames, sinó amb el cor”.

Melangia (Núria Soler)

On deuen ser els xiquets que corrien pels meus carrers, empaitant-se, barallant-se, jugant dia i nit sense trobar mai l’hora de tornar a casa? Els trobo tan a faltar!

I els crits de les mares quan era l’hora del dinar o perquè els anessin a comprar un polsim de pebre o una paperina de sal!

I els renills dels cavalls, els cants dels galls o l’escatainar de les gallines; enyoro tots els brogits que m’omplien de vida; ara només sento el brunzir del vent que s’escola per les finestres sense vidres i el créixer de les males herbes que es mengen les parets descurades i, de tant en tant, el brogit d’algun mur que s’esfondra.

Aquí la vida era monòtona, els qui omplien els meus carrers es regien per les obligacions que manaven les estacions de l’any. A l’hivern, totes les feines es feien a casa tret dels pastors que per poc bon temps que fes treien els ramats a pasturar; només la neu o la gelada els feia quedar al corral i alimentar el bestiar amb pinso.

Així que començava la primavera i lluïa el sol, tot es despertava. Els prats verdejaven i els pagesos s’adeleraven per preparar les terres dels horts. Mica en mica anaven plantant les llavors o els planters que havien fet créixer a recer. Tot era moviment i jo bullia, portes i finestres deixaven sentir les veus dels estadants i, als carrers, tornaven les converses de veïns que s’explicaven novetats, si n’hi havia.

A mida que avançava la calor es pot dir que tota la vida es feia fora de casa tret dels àpats. En sortir de l’escola, els infants m’omplien de brogit fins que les mares els cridaven a jóc. Se sentia cantar les dones que feinejaven i més tard la feien petar al pas de les portes.

Mica en mica, aquells nens marxaren a estudiar a ciutat i després s’hi quedaren a viure. Els pares n’estaven cofois i, encara que els trobaven a faltar, ho acceptaven perquè tenien una vida millor, menys sacrificada que la d’ells.

Després, a ple estiu, tornaven per gaudir de la companyia dels pares i dels records d’infantesa. Els fills d’aquells, però, ja no em trobaven gens estimulant. Jo no tenia riu ni bassa per banyar-se i desconeixien els jocs que havien fet feliços els seus pares. S’avorrien.

Els que quedaven envelliren i, poc a poc m’anaren deixant, ja per anar a ciutat a casa dels fills o bé als pobles més grans on els atenien en una casa especial per a ells. Alguns encara tornen cada cop més de tant en tant perquè, quan em veuen, l’ànima els cau als peus, diuen.

Sé que acabaré fet un munt de runes i de males herbes, que ja mai no tornarà ningú tret d’algun jove que explicarà sense explicar-s’ho que aquí havien viscut els pares dels seus pares i que aquests en marxaren perquè: com s’hi podia viure, aquí?

El llogarret abandonat (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny

Sóc un petit llogaret del fons d'una vall catalana, dominada per les altes muntanyes pirinenques. ERA un llogaret... Ara, què sóc?

            M'han abandonat tots els meus habitants, de mica en mica. Els joves, han anat a treballar a les grans ciutats; els més grans han anat morint o els han internat en asils, residències d'ancians de les ciutats o de pobles grans...

            Uns pares poden criar set fills, amb les dificultats econòmiques que vulguis, i ho aconsegueixen. Però set fills no poden o no volen fer-se'n càrrec, dels seus pares. Jo faig pena, però, mira que ells, els pares!

            Qui ho havia de dir, en el meu cas! Amb les meves productives masies, les eres, que encara conserven restes de batudes... Els pous regalimant aigua fresca, els molins de vent, els pallers, els sembrats de blat, de verdures, de maduixots... Els meus arbres fruiters...

            Les corts de porcs, les gàbies de conills, els galliners, amb l'escataineig constant de les gallines...

            Les fonts, nascudes de les neus de les muntanyes, els petits sallents, quan es fon la neu...

            L'escola, curulla d'infants, amb el pati ombriu, animat amb els xiscles de plaer dels nens i nenes, jugant, corrent, saltant...

            L'església, amb la torre del rellotge, ara aturat, plena ja d'esquerdes que ningú no repararà, perquè no és com les de Taüll, de Boí, d´Erill la Vall, sense cap famós Pantocràtor... Amb la seva modèstia arquitectònica... Però animada per misses, per casaments, per batejos, per comunions... per funerals...

            Els boscos que m'envolten, pinedes, rouredes, enfarfegades de matolls que ningú no arrencarà ni netejarà mai més, posant-les en perill pels focs que s'hi puguin calar...

            El meu conjunt, vist de lluny, era com aquells poblets de pessebre, enfarinats de neu, amb teulades de llicorella i balcons esquitxats pel vermell i el rosa dels geranis.

            Ara, a les teulades només hi ha els mussols esquerps i les òlibes solitàries, que es planyen amb els seus xiscles detonants.

            Com trobo a faltar el cant del gall al matí i el repic de les campanes al capvespre...

            Ha quedat la riera, envoltada de gespa, de verns, d'oms, on els xicots es banyaven a l'estiu i pescaven granotes, per a coure allà mateix les seves anques, en un foc improvisat i després religiosament apagat.

            Les granotes sí que hi són, llançant els seus raucs plens de nostàlgia (com si trobessin a faltar els seus depredadors), igual que jo mateix, que deixo anar els meus gemecs per ningú escoltats, curulls d'enyorança.