dilluns, 20 d’octubre de 2014

Rambla avall (M. Jesús Mandianes)

Des de fa molts anys, quan de bon matí surt al carrer, el seu primer somriure el dedica als ocells de papiroflèxia que decoren el passeig del Clot, semblen ingenus guardians dels jocs infantils, refugi de records feliços. Fidels a la seva missió, custodien dia i nit els somnis de tots els idealistes que van lluitar per la utopia d’un món més just.
Creua el carrer buscant el passeig de les Acàcies, les seves branques s'enllacen formant una volta per on es filtren els primers raigs de Sol desafiant el calendari, obstinat en dir que són a la tardor. Murs d'heura s'aixequen al costat esquerre provant d'ocultar les atrotinades cases de la postguerra. Al fons, el parc envoltat per les arcades dels vells tallers de la RENFE, les pedres nues revestides d’enfiladisses s'han transformat en romàntiques cascades, al costat hi han crescut pins, xiprers i salzes, els mira i veu una foto en blanc i negre plena d'absències.
Desvia la mirada cap a la torre de l'Ajuntament, just quan el rellotge marca les nou en punt, i baixa pel carrer dels Municipis fins a la plaça Valentí Almirall, deixant-se sorprendre, una vegada més, per l'elegància de la façana de la Casa de la Vila, d'on entren i surten funcionaris i veïns tant capficats amb els tràmits burocràtics, els papers per omplir, les multes i tributs per pagar, que no s'adonen de la seva bellesa. Des de l'Escola Casas li arriba el so de riures i jocs infantils, els rep com la dosi d'optimisme necessària per continuar el camí, que va fer tantes vegades acompanyada d'un munt de nens i mares, tota la llargada de la rambla del Poblenou fins arribar al mar.
Creuaven la Gran Via en formació militar armats amb pilotes, cubs, pales i flotadors, sempre vigilats per la gegantina Torre de les Aigües, ciclop de mil ulls que no els deixaria passar cap malifeta. La cara de la dona s’il·lumina en evocar la ingenuïtat dels nens. Oblida la seva soledat i esclata en una rialla que reprimeix en adonar-se de les mirades iròniques que li dediquen els vianants que passen al seu costat.
Enrogeix de vergonya i fuig del crítics desconeguts fins a arribar a la Diagonal, on el recorregut silenciós i lleuger d'un tramvia de disseny l'obliga a frenar la marxa. Amb el cap cot, penedint-se de la ridícula distracció, es troba de cara a la Rambla. Del seu passat industrial no en queda ja res, les antigues fàbriques han estat reconvertides en noves universitats i les xemeneies de maons en relíquies d'un món desaparegut.
En el seu lloc es multipliquen hotels i terrasses, on en aquella hora del matí els turistes despreocupats esmorzen mentre parlen en tots els idiomes de la terra. Rossos corpulents aixequen gerres de cervesa, nipons d'ulls ametllats disparen les seves càmeres convulsivament, les veus dels italians s'aixequen per damunt de les altres i festegen la “dolce vita”, mentre la dona passa davant d'ells i es fa quasi invisible.
En arribar al carrer Pere IV aprofita el semàfor vermell per tractar de descobrir el misteri de l'edifici futurista que sembla penjat del cel amb una clara amenaça a les pobres casetes brutes de fum i sutge que s’aferren a terra esperant la sentència d'enderroc. Darrera de l'escultura del Doctor Trueta una mà pidolaire unida a un cos dolorosament deformat li demana almoina, la dona obre el moneder per donar-li uns cèntims, mentre prova de dissimular l’esgarrifança que li produeix la seva presència.
Sense voler pensar, es distreu contemplant el passeig vorejat de plàtans i palmeres on els jubilats surten a passejar i sortegen les presses dels oficinistes i les carreres dels corredors de fons. Aspira la barreja d'olors que exhalen bars i botiges de tota mena esteses al llarg de la rambla: la pudor d'oli de la xurreria, l'olor de ranci del col·legi de monges, les fragàncies intenses de les perfumeries, la fortor de la corrupció de totes les sucursals bancàries desplegades als costats del passeig... i molt a prop de la seva cara, la pudor de vi barat del Pepito, el borratxo del barri.
—Ja no la veig amb tota aquella canalla —li diu apropant-se a la dona tot trontollant.
—S`han fet grans i ja no volen saber res de les mares, i tu Pepito encara segueixes “mamant”? Mira que el fetge qualsevol dia et petarà.
—A mi ja no m'importa res, bec per oblidar.
El Pepito fa temps que ha oblidat què volia oblidar, la dona arrufa el front i prova de calcular quant fa que el coneix i en recorda les borratxeres diàries. Una vegada el van descobrir abraçat a un arbre i li deia:
—Agafat fort amic que encara cauràs.
Els nens van esclafir en rialles col·lectives reprimides pel gest seriós de les mares, que veien com l'home s’apropava i balbucejava:
—Marrecs, vosaltres encara no sabeu el que és tenir mal d'amors.
Segueix el que ja és una vella tradició, s'acosta fins a l'administració de loteria, encara que mai no li ha tocat res, cada setmana juga dos euros a la Bonoloto, i en surt somiant que aquella combinació de números la farà milionària i per fi s’acomplirà el seu somni de viatjar arreu del món.
Una rotonda trenca la línia recta del passeig, al seu voltant el casino “l'Aliança”, i l'orxateria “El tio Che”, que havia estat parada obligatòria dels nens en les seves excursions fins a la platja: llets merengades, orxates, gelats, tot era bo i formava part de l'aventura.
Al mig, recolzat en un artístic fanal s'havia fet gran el Virgili interpretant cançons de Serrat i de Sabina acompanyat de la guitarra, la seva veu cantava:
—Al lugar donde has sido feliz no deberías tratar de volver...
Després de deixar unes monedes a l'estoig, la dona segueix rambla avall, fins a arribar als llampants apartaments turístics on es trobava la desapareguda botiga dels pescadors, a l'altre costat encara sobreviu el restaurant “la Mar Bella”, llegeix la data d'obertura: el 1860, i li sembla mentida que hagi pogut resistir.
Quan es troba a l'alçada dels vells habitatges militars, torna a reflexionar sobre la lletjor dels set blocs, les portes i finestres tan estretes són la metàfora d'una època obscura on la foscor i la tristesa envoltava la vida de la gent. A l'altra banda del mur del cementiri s'oculten “les pobres sepultures dels pobres i les riques sepultures dels rics”
Mira endavant i contempla la Barcelona Olímpica, entre pins i eucaliptus s'escolta la remor tranquil·la del Mediterrani, el camí guarnit d'obeliscs de ferro la porta cap a la platja on alguns solitaris passegen la seva melangia. Es treu les sabates, baixa a la sorra i s'uneix a la gent, una estela d'espurnes brillants assenyala un camí nou cap l'horitzó i la remor de les onades sembla dir-li:
Al lloc on has estat feliç no hauries de tractar de tornar...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada