Una contestació (Carme Marquès)

Fa un parell de setmanes que em trobo més fort i més àgil. Així que avui he agafat el bastó, davant la mirada inquisidora de la filla, i he esbufegat una mica en pujar l’escala..., no li he mirat la cara, em posa de mal humor, ja que ella voldria veure’m assegut tot el dia.

Jo sé el que em passa, i si l’hi ho expliqués diria que són coses de la meva imaginació senil. Sense anar més lluny, ahir al matí en llevar-me, el primer que vaig fer va ser obrir l’armari i treure la pilota de futbol que guardava com a record d’haver jugat a l’equip del institut quan estudiava l’últim curs de batxillerat. Me’n recordo com si fos ahir de les noietes que aleshores m’agradaven i noto unes sensacions molt agradables de recordar.

El bastó, resta oblidat en un racó de l’armari que hi ha al rebedor de casa. La filla al·lucina, ja no em crida quan veu les coses que faig, que no s’hi diuen en un home de setanta anys. Em mira amb ulls esbatanats i calla, la pobra ho està passant prou malament; a mi em sap molt greu, més no puc fer rés per aturar l’energia que em posseeix.

M’han marxat les taques marrons de les mans, el cabell se’m fa més espès, ja puc pentinar-me amb clenxa a l’esquerra com feia quan era més jove. Aquests canvis fan embogir la filla. Cada dia la veig més absent i desmillorada. Em fa molta pena.

Això que m’està passant no té cap explicació científica, s’escapa a tota lògica. No estem preparats per assumir-ho humanament. Fora bo que jo desaparegués de casa, per la filla seria com un descans. Li lliuraré unes línies, li diré que estaré bé, que duc diners suficients fins que trobi una feina que em permeti sobreviure.

Si la meva planeta és tornar-me jove, el viuré amb tot l’entusiasme del món, i si el pervenir és tornar a la infantesa, desitjo retrobar-me amb ma mare per dir-li quant l’he enyorat tota la vida.

Jo, avi de 103 anys (Pilar Zabala)

Fa un parell de setmanes que em trobo més fort i més àgil. Això no vol dir que estigui recuperat del tot perquè el meu cos encara es mostra adolorit a causa de la gran patacada que vaig patir en caure a terra.

Només recordo que aquella nit em vaig aixecar del llit, i quan decididament em dirigia a la cambra de bany, amb la idea de passar després per la cuina, vaig ensopegar amb alguna cosa que em va fer perdre l'equilibri. El cas és que, sense gairebé adonar-me'n, em vaig trobar ben estirat a terra, totalment cruixit i sense forces suficients per poder-me aixecar.

És cert que de seguida va aparèixer la Miledys, la noia que se suposa que m'ha de cuidar, i dic que se suposa perquè no hi ha dubte que ha estat ella qui, en la seva mania de netejar i de fregar tant el terra, aquest s'ha desgastat fins al punt de provocar la sobtada frenada de les meves sabatilles. La veritat és que ella fa el que vol en aquesta casa. Només em fa brous i purés amb l'excusa que no tinc dents, prescindeix de la sal, em controla els caramels, em fa fer la migdiada i pretén banyar-me cada vegada que, segons ella, embruto el llit. Així no és manera de viure, de debó que ja li hauria dit a “aquella” que marxi, però em retinc de dir-li-ho per por que els meus fills em posin en una residència.

Per on anava… Ah, sí, doncs resulta que si vull menjar alguna cosa diferent haig d'esperar que “aquella” se'n vagi a dormir. Llavors em dirigeixo silenciosament cap a la nevera i agafo el que em bé de gust: un suc de fruita ben fresquet, un flam, o un dels pastissets que de tant en tant em duen els meus néts i que aquest coi de dona em raciona perquè diu que no tinc bé la panxa. El que passa és que no diu que els vol per a ella.

Una altra cosa més és que no té cap dret a manar-me de la manera que ho fa ni a rondinar-me contínuament. Prou que li dic que tot el que hi ha en aquesta casa és meu perquè ho he pagat jo i que això em dóna dret a exigir que les coses es facin com jo vull. Tot i així és molt clar que les meves queixes cauen en un forat perquè ella sempre explica als meus fills unes històries que són plenes de mentides, però aquí estic jo per fer-los saber la veritat, a més de dir-los tot allò que, donat el cas, em convingui.

Avui, igual que altres vegades, li he dit a “aquella” que no em venia de gust sortir al carrer, però ha vingut la meva filla i, davant la seva mirada inquisidora, he agafat el bastó i, esbufegant una mica, he pujat els quatre esglaons que em separaven de l'ascensor. Un cop al vestíbul m'he assegut a la cadira de rodes i després de voltar per la Gran Via hem acabat anant al Parc de l'Escorxador.

Aquesta ha estat una bona decisió perquè aquest matí la tardor ha lluit esplèndida. Arbres i arbustos mostraven gran varietat de fulles amb tonalitats grogues, marronoses, verdes i vermelles; el sol era radiant i gairebé m'he adormit sota els efectes de la seva agradable escalforeta.

Li he dit a la meva filla que la Miledys no em vol dur mai al carrer, que es queixa cada vegada que li ho demano i que les comptades vegades que ho he aconseguit empeny la cadira sense cap mirament, fent-la ensopegar expressament amb tots els forats i desnivells que troba pel camí.

Ja sé que aquesta és una batalla perduda perquè tots creuen que començo a tenir el cap tronat. De vegades, molt poques, penso que potser tenen raó.

Envelliment (Antònia García)

Fa un parell de setmanes que em trobo més fort i més àgil. Així que avui, davant la mirada inquisidora de la Rosa, la meva filla, he esbufegat una mica en pujar l'escala. Quan ja he estat assegut a la butaca, la Rosa m'ha preguntat:

—T'has cansat, papa?

—Una mica, sí, filla. Aquests últims dies semblava que em trobava més bé, però avui...

—És que has volgut pujar l'escala massa de pressa, papa. Fes-ho com ho feies abans: una paradeta cada quatre graons. I torna a agafar el bastó, quan surtis. Aniràs més segur.

He fet que sí amb el cap. No vull que s'adoni que estic recuperant forces. Aniré molt amb compte a fer les coses amb les mateixes dificultats d'abans.

Aquesta actitud meva té una raó de ser. He viscut sol fins que vaig tenir un trastorn de salut. La Rosa, llavors, va preferir que vingués a casa seva fins que m'hagués recuperat del tot. I aquí m'hi trobo tan bé...! La Rosa cuina com els àngels, com ho feia sa mare, que al cel sia. Jo, a casa, em sé arreglar però la cuina no és el meu fort.

Aquí cada dia tinc la companyia de les nétes, la Júlia i la Natàlia. Quan tornen d'escola, el menjador s'omple de rialles i xerrameca, amb les explicacions de les seves facècies. I quan ja han fet els deures, sovint em demanen que els expliqui coses de quan jo era de la seva edat, o de la meva joventut. I no vulgueu saber com m'omple, això!

Que diferent d'estar a casa, sol com un mussol, amorrat a la televisió. Perquè la dona de fer feines només ve dos dies a la setmana, als matins. Quan en tinc ganes, a les tardes, vaig al casal del barri, a jugar al dòmino o a les cartes. Però de vegades em fa mandra anar-hi.

A més dels efectes de la tanda de vitamines que em va receptar el metge, deu ser que aquí estic tan distret que sembla que m'estigui rejovenint. Em sento molt més animat. Em vénen més coses a la memòria. Puc llegir més estona sense que se'm cansin els ulls. Puc caminar més de pressa, però només ho faig si vaig sol. Si vaig amb la Rosa, dissimulo. I és que em fa por que arribi el moment que hagi de tornar a casa. Estic segur que, un altre cop sol, perdré aquestes forces que faig veure que no tinc.

L'altre dia em va anar d'un pèl que no em descobreixen. Jo jugava tan tranquil amb les nenes, feia veure que era un ogre que les empaitava, quan la Júlia va cridar:

—Alça! L'avi corre més que tu, Natàlia! Que t'agafa, que t'agafa...!

Vaig parar en sec i, ràpidament, em vaig repenjar a la taula, fent-me el cansat.

—Ai, em faig vell –vaig dir–, deixeu-me seure una mica.

Les nétes se'm van acostar. La Júlia em va agafar la mà, la meva mà arrugada, entre les seves manetes tan tendres, i em va preguntar:

—I per què es fan vells, tots els avis?

—Perquè així és la vida, filleta. Vosaltres, els petits, aneu amunt i nosaltres, els vells, anem avall...

Aquesta nit m'he desvetllat i he estat pensant en tot això. I de cop m'he adonat que no és a les nétes ni al gendre i la filla a qui estic enganyant amb la meva falsa feblesa sinó a mi mateix. A mi mateix, perquè el cos se'm refà una mica, sí, però l'esperit se m'esguerra. Em fa por la solitud, molta més por que no m'havia fet fins ara. Però no està bé que jugui la carta del meu suposat envelliment físic per guanyar el benestar i la companyia que la família m'ofereix.

Demà parlaré amb la Rosa, li diré que em començo a trobar més bé i pararé de fer aquesta absurda comèdia. I quan em sembli que puc tornar a casa, jo mateix li ho proposaré. Ja sé que em vindran a veure de tant en tant. També ho feien abans. Però aquesta alegria de cada dia amb les nétes, ho enyoraré tant...!