Tornava de sopar de casa d'uns amics. La nit era molt fosca, sense la
lluna, que estava minvada.
A la cantonada de casa, a
terra, vaig veure una resplendor, més ben dit, dues. Dues rodones que
brillaven, de color verd. M'hi vaig acostar i vaig veure que eren els ulls d'un
gat, un gatet molt petit que, en acostar-m'hi, va miolar: miau, miau... molt
suaument.
Era molt petit, tenia pocs
dies de vida. Em va fer pena i el vaig agafar. El vaig pujar a casa. Li vaig
donar llet tèbia en un platet i la va llepar i se la va acabar tota i es va
quedar adormit.
L'endemà el vaig alimentar
igualment i així fins que ja va menjar més sòlid.
Va anar creixent i es va fer
amo de tots els prestatges. S'hi enfilava i s'hi estava com si fos una
estatueta o una figureta més i mai no en va fer caure cap.
Una vegada va agafar un
cabdell de llana de color verd i hi va estar jugant fins que el va convertir en
un llaç o nus molt estrany, semblava la corda de penjar els condemnats a la
forca, de l'antigor.
Aquella nit hi havia lluna
plena i brillava molt. Me'n vaig anar a dormir aviat i, al cap de poca estona,
em vaig despertar perquè notava alguna cosa al coll que em molestava... Era el
llaç que havia fet el gat i que, no sé com, me l'havia embolicat al coll.
Me'l vaig treure tan de
pressa com vaig poder i, allà ben a prop del meu llit vaig veure els dos ulls
verds brillant en la foscor.
Vaig agafar el gat i el vaig
treure de l'habitació, sense que fes resistència. Vaig tancar ben bé la porta i
em vaig posar a dormir altra vegada i no va passar res més.
Al cap d'un mes tornava a
haver-hi lluna plena i ja no me'n recordava de res, quan em vaig despertar amb
una opressió al coll i em vaig trobar el nus lligat altra vegada.
El vaig haver de tallar amb
les tisores per a treure-me'l, de tant fort que el tenia lligat, i vaig tancar
el gat al “quarto fosc”, on no hi entrava la llum de la lluna, però els seus
ulls verds brillaven com mai.
L'endemà el vaig agafar, el
vaig posar dins del carret de comprar, ben tancat, i el vaig treure en arribar
als jardins que hi ha a més d'un quart d'hora de casa. El vaig deixar a sota
d'un arbre, lligat amb el seu mateix llaç, i vaig córrer per agafar un bus que
arribava a la parada en aquell moment i vaig baixar a la parada següent. Vaig
tornar a casa per un altre carrer.
No en vaig saber res més fins
al cap de quatre setmanes, quan tornava a ser lluna plena, que el vaig veure,
millor dit, que vaig veure els seus ulls verds brillant en la foscor. Tenia
entre les potes del davant la llana, amb el seu nus. Havia tornat.
Vaig agafar-lo, el vaig posar
dins d'una bossa de plàstic i després dins d'una de roba i vaig anar al port,
vaig pujar en una “golondrina” i en alta mar el vaig llençar.
Espero que s'ofegués, no l'he
vist mai més però, encara, quan hi penso, se'm posa la pell de gallina.
Ja no he fet més mitja, no he
comprat mai més cap cabdell de llana, no he fet mai més un nus.
