El silenci dels petons (Marta Pedrero)

En aixecar-se del llit i dirigir-se trontollant cap al finestral del menjador, va tenir la sensació que la llum era més dèbil i groguenca que altres dies. Un cop allà, dempeus darrere la finestra, va observar el cel i va afirmar amb el cap el que en aquell moment pensava, avui plourà fang.

Va encendre, despistat, un cigarret i va anar a la cuina a fer-se un cafè, després va engegar el seu portàtil i va consultar alguns diaris; al cap d’una hora de navegar per diferents pàgines, va tenir la sensació que ja estava cansat, i que seria bo sortir a fer un volt per la ciutat. No sabia per què, però avui sentia aquell neguit estrany, que de tant en tant apareixia, i que l’ havia acompanyat des de que era petit; era com una aprensió, una petita però subtil sensació que alguna cosa passaria.

Finalment, amb aire decidit, va prendre l’abric i el paraigua i va sortir disparat de casa. En arribar al carrer va tornar a mirar el cel i es va dirigir cap a l’autobús per anar al centre. No va haver d’esperar gaire temps, i en tres quarts d’hora es va plantar als voltants del carrer Ferran. Amb un sospir va començar a passejar mirant de tant en tant el rellotge, i va calcular el temps que trigaria per anar a l’estació de França a pas tranquil. Va veure un estanc i com que no li quedaven gaires cigarretes se n’hi va anar i, en empènyer la porta la va veure. Sobtadament va sentir com se li escalfava i se li refredava el cos. No pot ser, no pot ser la Clara, es va dir, la tenia a tan sols quatre metres, i els separaven tres persones que feien cua per comprar.

Des d’on era podia observar sense ser vist i va mirar amb la profunditat que es mira una obra mestra. Ella duia els cabells una mica despentinats, aquells cabells negres i ondulats, que havia acariciat amb les puntes dels dits, amb la delicadesa que es precisa en uns segons robats al temps. Així va ser el dia que es van separar, la Clara marxava a treballar a Ohio, i havien preparat amb tots els companys de feina un sopar de comiat, ell estava trasbalsat, no n’havia estat mai conscient. Va aprofitar un moment per anar a demanar una copa i se la va trobar de cara. Ella li va dir en un murmuri, anem a fumar, i abans de sortir del local, li va agafar la mà i el va portar fins a un passadís fosc que hi havia al costat de la sortida. Amb les mans d’ella sobre les galtes d’ell i els ulls reflectits en els seus, el va mirar intensament i lentament una llàgrima va caure lentament per aquell rostre que ell adorava, i que no es permetia mirar amb ulls d’enamorat.

Ja no hi havia temps ni per pensar, ni per contemplar. Els dits sobre aquells cabells de seda ondulats i negres, la acariciava i descarregava tot aquell amor sostingut, totes aquelles paraules que no havien sortit mai de la seva boca, aquelles mirades que havien de fugir sempre en altres direccions, i ara, en aquell passadís fosc, el temps s’acabava, la Clara marxava al dia següent a Ohio. Van apropar les boques i van conèixer en cada petó el sabor de l’altre, i de manera impacient van estrènyer el seus cossos per acariciar-se apressadament.

En obrir-se la caixa registradora va reprendre la consciència i va veure com la Clara recollia el canvi, es girava, i es dirigia cap a la porta mentre desava distretament les monedes a la bossa. Va passar pel seu costat sense adonar-se de la seva presència, i ell, tant discret i enamorat, va restar allà dempeus, immòbil, ni tant sols es va girar per veure el seu cabell de seda desaparèixer entre la grisor del dia.

Amor de joventut (Pilar Zabala)

Algú em va dir que aquell noi es deia Enric. Era alt, prim i molt guapo. El seu cabell llis era castany fosc i força rebel. L'expressió del seu rostre mostrava una clara timidesa i, alhora, un cert orgull desafiant. Generalment duia pantalons de golf, camisa amb el coll emmidonat i una americana a quadres, gairebé sempre descordada.

Des de feia poc més d'un parell d'anys, ell i els seus pares vivien en un pis situat en una finca que era just al davant de casa meva. El seu balcó i el meu eren a la mateixa alçada i molts cops coincidíem a veure'ns mentre l'un i l'altre dedicàvem una estona a mirar el carrer i la gent que hi passava.

La distància que ens separava no va suposar cap impediment perquè, ja de bon començament, la seva presència despertés en mi una gran curiositat.

Cada cop més sovint, i emparada per les cortines del menjador de casa, jo mirava en direcció al balcó d'aquell xicot desitjant de veure'l aparèixer en algun moment, abans que no es fongués la tarda.

Tan aviat com el veia reposant al balcó, jo me les enginyava per sortir també amb qualsevol excusa. Unes vegades era per passar l'escombra i d'altres, per netejar la barana o estendre alguna peça de roba.

Era molt clar que ens observàvem. Quan les nostres mirades furtives es creuaven com per casualitat, ell era el primer a girar el cap ràpidament cap a un altre costat, però uns moments després jo sentia al meu damunt l'intensa escalfor dels seus ulls insistents.

A mesura que els dies anaven passant, més creixia en mi l'interès cap a aquell noi que em tenia el cor robat. Ell omplia diàriament la major part dels meus pensaments i els moments d'espera fins a poder tornar-lo a veure se'm feien molt llargs i feixucs.

Els dissabtes al matí jo acostumava a sortir a comprar el pa i aquell dia no va ser diferent. Jo anava carrer avall quan em vaig adonar que el causant del meu patiment amorós venia directament cap a mi amb el pas ferm. En ser a prop meu, em va dedicar un somriure tan encantador que vaig enrogir com una magrana.

A partir d'aquí tot va succeir molt de pressa. Vaig tancar els ulls quan em vaig adonar que els seus llavis delerosos s'acostaven als meus i llavors, esperonat per l'emoció, el meu cor va començar a trotar com un cavall desbocat.

Vaig acollir emocionada aquell petó i, mentre això succeïa, un munt de papallones de mil colors es posaren a ballar dins la meva panxa. Els sorolls del carrer es van aturar i a ple dia el cel es va cobrir d'estrelles mentre jo, en aquells moments de vertigen, em sentia fondre dins del foc d'aquell petó tan ple de tendresa i passió.

—Maria, què fas, palplantada al mig del carrer? Sembles un estaquirot. Au, vinga, espavila't, que necessitem el pa.

La veu de la meva mare em va fer tornar a la realitat i vaig obrir els ulls. L’Enric no era pas al meu davant, ell en cap moment havia aturat el pas, tan sols havia passat pel meu costat. En aquell moment ja era a tocar de la font i uns segons després va desaparèixer, en girar la cantonada. Llavors vaig plorar.

Aquella tarda va començar (Antònia García)

"El petó" de Gustav Klimt

Aquella tarda en Damià li va dir que l'estimava, que li semblava que l'havia estimada des de sempre. La Isabel el va mirar en silenci, el va deixar parlar i el va escoltar amb complaença. Ell li havia agafat la mà i ella havia acceptat aquell gest. Després ella li va dir, amb emoció, que també sentia el mateix per ell. Van estar parlant com parlen els enamorats, com qui gosa i no gosa, abocant els sentiments com si un estol d'ocells sortissin volant dels seus cors.

Quan va arribar el moment de separar-se, es van mirar intensament, amb un somriure. Aleshores ell li va passar el braç per la cintura, la va atraure contra el seu pit i li va acostar els llavis a la galta, amb tendresa. La Isabel va alçar el cap. Llavors ell va deixar relliscar a poc a poc els seus llavis fins als d'ella. La Isabel va tancar els ulls... Fou el primer petó d'enamorats que es van fer. La primera carícia d'una història d'amor que va començar aquella tarda.

A partir d'aquell dia, esperaven adelerats el moment de trobar-se. Al principi es veien tres vegades la setmana, en sortir de la feina. Anaven a prendre alguna cosa i parlaven. S'explicaven les seves coses, els seus projectes. Feien plans. Ell l'acompanyava a casa i se separaven amb recança després d'un llarg petó, cada vegada més apassionat. Esperaven amb ànsia els caps de setmana per estar junts més temps.

En Damià aviat es va quedar a dormir cada dia a casa d'ella. En la intimitat de la cambra, el seu amor abrandat era una flama que es transformava en foguera: cada besada, una brasa; cada carícia, un estremiment, fins que gairebé quedaven sense alè, ajuntats en una abraçada, sadollats, les pells humides en contacte i els cors bategant.

El seu amor va esdevenir una barreja de tendresa i passió com només els poetes saben fer entendre. Passaven d'una delicadesa infinita, plena de murmuris amorosos, amb carícies lleus con el contacte d'una ploma d'ocell, a una explosió de sentiments quasi salvatges, una relació tòrrida que els deixava exhausts.

Així van viure, curulls d'amor, xuclant el nèctar de la vida. Quan els havia sorgit algun entrebanc en la seva convivència, havien sabut refer-se i continuar, fins que la serenor de la vellesa els va afeblir el desig i els va intensificar la tendresa. I així van morir tots dos, només amb dos dies de diferència.

La història d'amor de la Isabel i en Damià havia estat tan bonica que, com les rondalles, els seus descendents la van anar explicant i va anar passant d'una generació a una altra. 

Dolç record (Carme Marquès)

I ara què?

Ara faria riure. Va ésser un miratge. Una febrada de les bones...

Va passar durant el viatge de fi de curs de 4t d’ESO a Galícia. Ens trobàvem a Santiago de Compostel.la, quan la Mariona, una companya de classe, es va posar en pla empallegós i no parava de fer-me miradetes dolces buscant d’estar a prop meu. Els altres com que ho veien em donaven copets de colze picant l’ullet. Jo estava tip de la situació. Fins que una tarda vespre...

Era el dia abans de tornar cap a Barcelona quan... En grup fèiem la última passejada per la plaça de l’Obradorio i carrers del voltant. De repent comença a ploure a bots i a barrals. El grup es va disgregar, tots corríem d’ací d’allà sense saber on anàvem. La pluja era tan espessa que a penes ens reconeixíem.

Unes mans fortes i decidides m’estiraven ben fort, fins que, en aturar-nos sota un fanal de llum esmorteïda, vaig veure qui em duia; era la Mariona, i sense alè els seus llavis buscaren els meus i em va besar apassionadament. El cor li bategava tan fort que li notava a través de la roba xopa.

La seva passió va encendra la meva, i li vaig correspondre ardent com un nàufrag sedegós després d’una travessia pel desert. Bevia l’aigua dels seus llavis, xuclava en el seu rostre la pluja que li regalimava. No recordo el que ens varem dir. Tot era envoltat per una boira espessa que cobria tot el que no fos nosaltres. Estaven encerclats per un limbe lluminós.

Després d’aquell primer bes res no va canviar la realitat: érem massa joves i el que calia era treure els estudis.

La mare sempre m’ha dit que sóc un noi realista i pacient. Penso que no cal precipitar l’esdevenidor.

D’aquell primer bes en guardo un dolç record. Espero enamorar-me, i que aquest estat m’ompli la vida tota.

Un bes de foc i mel (Montserrat Fortuny)

Com el prodigi va sorgir?

Com, aquell bes de mel

l'ànima em va omplir

de gust de cel?

M´estava quieta,

asseguda a redós de casa teva,

tenia encara l'ànima tan neta

com abans de menjar la poma Eva.

Aquells llavis estimats

s'acostaren

als meus, enamorats,

que els acceptaren.

La calma ha fugit ja del meu cor,

però és preferible

viure immersa en aquest foc,

ja no ser lliure,

que no pas decandir-me

a poc a poc

en la fredor terrible

de l'amor no correspost.

Estimat meu, besa'm així,

que vull viure aquest amor intensament

i vull ser teva íntegrament,

fins a donar-te vida i fins morir!

El petó (Núria Soler)

La Irene és una noia molt activa, cada dia abans d’anar a la feina se’n va a córrer pel camí que voreja la platja, al costat de la via del tren. Els trens no passen gaire sovint però li agrada el soroll que fan, l’ha sentit sempre, forma part del seu entorn. El que més li agrada, però, és l’olor de mar. Li dóna energia per tot el dia.

Des de fa uns dies, un xicot l’avança de pressa i al cap d’una estona el veu venir de cara. No deu haver arribat gaire lluny, pensa, si ja torna. Els primers dies gairebé ni s’hi va fixar però ara es pot dir que l’espera. Ell no falta i quan torna li somriu, ella també. D’on deu venir? Es demana. Al cap de poc, quan es troben alenteixen la cursa. Ella el mira, ell la mira i continuen corrent. Ara ell quan arriba corre al seu costat, afluixa el ritme, no l’avança. Van i tornen i quan ella se’n va es diuen:

—Fins demà.

Ara ja han quedat. La Irene se sent trasbalsada, a la feina té el cap a tres quarts de quinze i massa sovint li criden l’atenció:-

—Irene, que hi ets?

—Sí, es clar, què passa?

Al cap d’uns dies, s’aturen a mitja cursa, es miren, no parlen, es besen i ja no tornen a córrer. Els trens passen i ells dos encara hi són.

Potser aquest petó serà l’inici d’una vida en comú, una vida que viuran amb el record d’aquella primera vegada que mai no hauran volgut saber per què va anar com va anar. Aquestes coses no tenen cap raó, passen com passen les emocions, els desitjos, les il·lusions.

Potser al cap de temps de compartir temps bons i maltempsades, d’haver estat a punt d’engegar-ho tot a rodar, de repensar-hi, de dir: -quin mal moment-, tot torna a començar o deu ser que mai no s’ha acabat.

S’han trobat corrent en direcció contrària però, aneu a saber per què, han acabat fent el mateix camí. I aquest camí mai no té tornada, va seguint el pas dels dies, dels anys i només s’acaba quan s’acaben tots els camins.

Els corredors d’aquesta història són corredors de fons que no es pengen cap medalla.