Al tren (Montserrat Fortuny)

Avui començo les vacances; agafo el tren i no he de baixar fins al final, o sia que m’espera un bon recorregut. Pujo al segon vagó i corro a seure a l’únic seient lliure que queda amb finestra.

Davant meu hi ha un matrimoni gran. Els de l’altra costat del passadís són quatre nois que fan molta barrila i em penso que n’hi ha per estona. No em giro per mirar al meu darrere, que està ben ple i, més endavant hi ha pares i fills petits que també fan molt de soroll.

M’he preparat un llibre, però no em puc concentrar, hi ha massa xivarri. El tren surt de l’estació i miro el paisatge, però el tinc molt conegut.

Com he dit, en front meu hi ha una parella i m’hi vaig fixant més. Ell és alt, almenys li passa un pam a la seva companya, asseguts tots dos. Ella, baixeta i prima. Es miren somrients tots dos i parlen en to greu, amb els caps molt junts.

Em crida l’atenció el xal que té la dona a la falda, que també cobreix els genolls d’ell i no veig la mà esquerra d’ella ni la dreta de l’home… Em figuro que, per sota del foulard, les dues mans estan enllaçades… Perquè, per sota la roba i no pel damunt, com a cosa natural?

I si no fossin marit i muller? I si es tractés d’amants que fugen? Miro el portaequipatges i veig que hi ha dues maletes petites. No seria més natural, en un matrimoni, una de grossa, sola, per a tots dos?

A cada estació que parem, miren per la finestra fixament i, quan torna a arrencar el tren es fan un somriure, com alleujats… I si fugissin d’algú o d’alguns?

Dissimulant tant com puc, miro les seves mans, les que queden al descobert… La dreta de la dona porta un anell d’or, gruixut, amb una perla. L’esquerra de l’home no en porta cap i no goso mirar més fixament per si hi ha algun senyal al seu anular, d’haver-ne portat. S’escapen, un d’ells o tots dos, d’algú o d’alguns? Sí que en fan cara de fugir, sí…

La meva preocupació és que vegin que els miro amb massa insistència i dissimulo tant com puc. Sí, sí, cada vegada que sortim d’una estació es somriuen com alliberats.

I si es presentessin els “abandonats”? I si es volguessin venjar?

El temps ha anat passant i, per fi, arribem al final del trajecte. Tothom recull maletes i estris i baixem a l’andana. Els he deixat passar al davant i els segueixo. No els espera ningú. Corren a la parada de taxis, entren ràpid en un, i sento que l’home diu: “A l’Hotel…”.

No els he vist mai més.

Roberta (M. Jesús Mandianes)

Acompañada por el monótono traqueteo de las ruedas de mi maleta camino distraída por el vestíbulo de la Estación de Francia, seducida por el encanto romántico de las bóvedas iluminadas con una tenue luz amarilla, las vidrieras policromadas y los mármoles que recubren las paredes, convirtiéndolo en un escenario evocador de otros tiempos.

Un altavoz anunciando la inminente salida del “nocturno Barcelona-Paris” me devuelve a la realidad. Corro hacia el andén siguiendo a los pasajeros rezagados, el revisor con gesto impaciente nos pide los billetes, advirtiéndonos que el tren está a punto de partir. Cuando por fin me acomodo en la butaca, al descorrer la cortinilla veo a una mujer mulata que trotando se acerca al tren con el billete en la mano. Resoplando aborda al revisor, ahora olvidando la obligatoria cortesía le recrimina el retraso. No puedo oír la conversación, pero veo la expresión de súplica de ella y la mueca despectiva de él; al darse cuenta de que los viajeros lo observamos, la deja subir.

Avanza por el pasillo secándose el sudor con un pañuelo de papel y arrastrando un maletín multicolor. Viste una túnica blanca que resalta el color de su piel canela, el pelo azabache recogido en un moño enmarca el rostro de pómulos altos, labios carnosos y ojos negros. La calidez de la voz y el aspecto físico revelan el origen cubano de la joven. Sonriendo me pide permiso para sentarse frente a mí:

—Madame, ¿Me da usted su permiso?

—Faltaría más, no tienes necesidad de pedirlo.

Después de colocarse unos auriculares, siguiendo con la cabeza el ritmo de la música, parece olvidarse de todo.

Sin duda se trata de una emigrante con un contrato temporal para trabajar en algún hotel de Paris. Me la imagino limpiando habitaciones al ritmo de la música de sus cascos, siguiendo el compás del son cubano con los pies y las caderas, sin darse cuenta de que la gobernanta la observa dispuesta a recriminarla, exigiéndole seriedad y disciplina:

—Mademoiselle, está usted trabajando en un gran hotel de Francia, no en un “chiringuito cubano”.

—¿Qué le voy haser patrona? Si llevo el son caribeño en la sangre.

—S’il vous plait ¡Que falta de profesionalidad!

Tal vez va a trabajar a la mansión de una aristócrata francesa que le coloca el uniforme de mucama con delantalito blanco y cofia.

No sabe la rancia duquesa que su hijo se enamorará locamente de ella y querrá convertirla en su esposa.

—Mére, tengo que hablar contigo. Me quiero casar

—¡Oh querido, ya era hora! ¿Quién es la afortunada? ¿La conozco?

—Oui, es Roberta, la chica de servicio.

—Oooh, me da un soponcio. ¡Qué disgusto!

El tren avanza en medio de la noche adormeciendo a los pasajeros con su suave balanceo, cierro los ojos y sueño que camino por el malecón de la Habana bajo un Sol tropical, el calor me obliga a buscar un restaurante donde refrescarme, se acerca una camarera y me pregunta:

—¿Le apetece una piña colada madame?

Al levantar los ojos la veo a “ella” cantando y bailando con una bandeja en la mano.

El inesperado repiqueteo de las gotas de lluvia en la ventanilla consigue despertarme a tiempo de escuchar a una azafata informando que el convoy está a punto de llegar a Paris. El Elipsos hace su entrada en la estación lentamente, como si quisiera retener a los pasajeros, que aferrados a su equipaje esperan ansiosos el momento de abandonarlo. Resignado abre las puertas para permitirnos descender ordenadamente; aun desubicados recorremos el andén buscando la salida que desemboca en un deteriorado vestíbulo.

Descubro que Austerlitz es un vaivén de viajeros que pululan por la estación animados por la armonía del piano, donde un joven interpreta “Para Elisa”. Sus dedos alargados acarician las teclas desgranando los delicados acordes de la composición de Beethoven.

Asombrada veo como mi compañera de viaje sonriendo se acerca al “maestro” y le pide permiso para sentarse al piano, las manos se deslizan por el teclado en una declaración de amor acompañada de su voz lánguida, aterciopelada, llena de sensualidad. La garganta se le quiebra entre agudos rotos por melódicos quejidos, consiguiendo detener un instante el camino de los viajeros y los trenes, hechizados por la voz: Cantando como si conociera sus vidas, mirando a través de ellos como si los traspasara.

Un altavoz anuncia la salida del cercanías con destino Versalles, Roberta finalizando la balada se aleja ligera en busca de su tren. Pasa por delante de mí guiñándome el ojo. Parece decirme: Madame tengo mi propia historia, muy distinta de la que tú has inventado.

Inventora de vides (Antònia García)

Va, plego. Ja se m'estan cansant els ulls, de llegir. I el paisatge no és especialment atractiu...

Que pesats que són aquests viatges amb tren. Tantes hores... Però mai més en cotxe de línia! Vaig acabar en forma de quatre! Almenys, amb el tren puc anar amunt i avall pel passadís o puc passar una estona al vagó-cafeteria. I sempre hi ha algú que té ganes d'enraonar una estona. I sinó, m'invento les vides dels passatgers. Sí, sí, me les invento! És una bona distracció.

Aquest home que seu a davant meu, per exemple, fa cara de dir-se Lluís. El veig una mica pansit. És clar, se li deu haver mort la dona de fa poc. No, millor que no. Està pansit perquè la pensió gairebé no li arriba... Això! Gairebé no arriba a finals de mes, i els fills li diuen que s'arregli tot sol, que ells tenen moltes despeses. Pobre Lluís!

La noia que és al seu costat, eeh.. la Sílvia! La Sílvia, jersei cenyit i texans desfilats, se n'ha anat de casa perquè vol viure amb el seu xicot. Els pares no ho entenen. “Que no podries esperar una mica més i us caseu com Déu mana?” Molt ben fet, Sílvia! Tu tries la teva vida! (Bé, en aquest cas, te la trio jo). Els teus pares són una mica antiquats.

Aquella iaia de vora la finestra... La iaia Maria Cinta! (Quin nom més bonic que li he posat!). La Maria Cinta aguanta la incomoditat del viatge perquè va a veure la filla i els néts. Té dos néts. No, tres: el més petit té cinc mesets i encara no el coneix. Quina il·lusió! Per això fa aquesta carona tan maca de iaia.

El xicot del seu costat... Coi, ara ha apartat els ulls però diria que m'estava observant... Ara em torna a mirar... I doncs, què mires? Vaja, ara fa veure que no em mira, però em sembla que m'està espiant de cua d'ull. Bé, li posaré Sergi. És representant d'una empresa de fabricació de mobles i va a veure un client. No, que aniria amb el seu cotxe, més ben dit, amb el cotxe de l'empresa, amb tots els catàlegs. És igual, el faré representant de... Ui, em torna a mirar... Doncs jo no desvio la vista. Au, a veure si aguantes la mirada! Ostres! No afluixa, no...! Resulta com una mica impertinent que et fitin així. Dissimularé, mirant per la finestra. Per on anava? Ah, sí, el paio és representant d'una empresa turística i ho té tot a l'ordinador portàtil. On és el teu ordinador, Sergi? El tens guardat a la maleta? Ah, mal fet. L'hauries de tenir a sobre dels genolls i...

Aquest Sergi m'està fent posar nerviosa. Tant de mirar-me, tant de mirar-me... Però quina insistència! On s'és vist? Me'n vaig a estirar les cames pel passadís.

Apa, ja torno a seure. Alça! Altre cop els seus ulls! Vaja, si no fos la diferència d'edat, diria que s'ha enamorat de mi. Té una mirada com si, com ho diria?, com si em volgués veure per dins. Aaahhh! I si...? M'estic ensumant que... Però no, no pot ser! I, ben mirat, per què no? Si jo ho faig, ell també ho pot fer... Sí, sí, ara gairebé ho asseguraria... Aquest noi m'està inventant la vida! M'està inventant la vida, com faig jo!

I, segons ell, quina és la meva vida? Sóc la secretària d'un notari i vaig a veure els oncles, aprofitant uns dies de vacances? O sóc... què sé jo... Sóc una doctora traumatòloga que va a un congrés de medicina? Sóc una mestressa de casa que enyora la seva terra d'origen i hi fa una escapada? Sóc una pintora famosa que va d'incògnit a un balneari?

I si la meva vida no fos la vida que jo conec sinó que estigués vivint la vida que m'inventa aquest noi? Té els ulls enigmàtics i no para de mirar-me, com si em volgués dirigir la voluntat... Ep! Això sí que no! M'alço d'una revolada i em planto al seu davant. Aixeco el dit índex amb gest d'advertència i li dic: Parlem-ne!