El meu padrí-tiet, el germà de la meva mare, no era de regals, ni mones, amb prou feines alguna visita. En canvi la meva padrina-àvia, mare del meu pare, era molt detallista i no em faltava cap any la palma. Primer la farcida de penjolls de sucre de coloraines i un bon llaç a la punta... i després el palmó, que jo preferia.
No em delia pels dolços i sí em divertia picar al terra amb el palmó i poder fer una bona escombra.
Després de l'experiència d'haver desfet la palma donant bons cops en la cerimònia de la benedicció, a la gran plaça de la Sagrada Família, la pobra dona, frustrada, amb una neta molt activa, va decidir de substituir la palma molt guarnida pel palmó més auster, però més divertit.
Les mones en aquells temps eren més simples i menys vistoses. Un pa de pessic farcit i per sobre ous de xocolata, potser ja algun pollet, fet de dues boles una sobre l'altra, una de petita, el cap, i la més grossa, el cos, unes potetes i un bec. El material, de fils de llana prima. Encara existeixen ara i als petits els agrada per tocar-los i masegar-los amb les seves manetes. El toc de color amb els plomalls, molt fins semblants a les plomes d'una au, suposo que ara són sintètics, donaven una diversitat de colors que feia que la mona tingués un aspecte alegre.
Com he dit, malgrat que el dolç no és el meu fort, ara sé apreciar una bona mona si els ingredients són de qualitat i el pastisser és un entès.
Els meus records més vius sobre la mona de Pasqua, han sigut quan els meus fills eren petits. Acostumava a fer la mona jo amb companyia d'ells. Això sí, amb ninotets, pollets, plomalls, ou gran o uns quants de petits. Vam instaurar aquesta celebració a casa com una tradició amb els avis, padrins, i amb amics si ho fèiem a la casa de la muntanya. Podien ajuntar-se més d'una mona. Les fotos al voltant d'ella no faltaven.
Més endavant, per problemes per coincidir en el dia i fer factible la trobada, podíem adequar la festa al dia de Rams, dissabte, diumenge, dilluns de Pasqua o fins i tot tornar-ho a celebrar en la tornada a Barcelona, després de les festes de la Setmana Santa. La qüestió era fer la Pasqua a gust de tothom, poder-nos reunir i menjar la mona.
Amb la vinguda dels nets, encara s'ha hagut d'adaptar més a cada família. Surten mones per tot arreu. No falta per això, normalment, la feta a casa. Les tres famílies compostes pels tres fills també aquell dia fan que els nens facin de cuiners i elaboren les pròpies mones, totes diferents. Herència? No ho sé.
No sé què m'ha inspirat, però quan les netes van pentinades amb llaços, diademes brillants amb orelles de gat, adorns llampants..., em fan pensar en una mona de Pasqua. No tenen prejudicis, surten al carrer ben empolainades. I penso que quan la meva filla era petita no hi havia tantes coses i a mi no m'agradaven gaire els adorns vistosos. Potser ella en va anar faltada i ara la mare i les filles en gaudeixen totes.
Semblen mones de Pasqua! Però que mones!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada