El riu de la vida (Carme Marquès)

Hi ha una gran similitud entre la vida d’un nadó i el naixement d’un riu. Si més no, cal observar els detalls del transcurs d’ambdós.

EL RIU. Neix moltes vegades entre uns petits matolls. Bombolletes esclaten i deixen anar gotes d’aigua i totes juntes conformen un xoll mansoi, lliscós sota les fulles verdes que encatifen el terra. Dòcil s’esmuny pendent enllà, confiat; innocent, juga amb les pedretes que troba. Res l’espanta. No se’n adona i ja està saltironant entre marges verds alegre de la seva força. Més endavant fa sentir la veu. Té un cos voluminós i atrevit, els obstacles enormes no li fan por, salta cascades cada cop més altes, vigorós entre l’escuma segueix impertorbable sense mirar enrere. A la fi aquell vigor ja no cal, el terreny pla l’encalma. Lliscant defallit veu davant seu una immensitat on acabarà el seu rodar, ja sense afanys ni desitjos.

EL NADÓ. Igual que el riu, neix acomboiat entre cotons, com s’acostuma a dir; en tenen cura, l’acompanyen tothora, dels petits obstacles ni se’n adona, juga feliç, ignora els perills. Més endavant té dificultats que aviat aprèn a sortejar i això augmenta la seva força. Ja confiat, s’arrisca una mica més. Sap vèncer grans obstacles encara que a vegades necessita fer ràpel per superar certes alçades. Desprès de tanta eufòria i energia, s’encalma, no hi ha sorpreses, tot és pla i igual. A l’horitzó s’albira una llum màgica que el xucla perquè hi torni. Tot torna a la Mare.

El gran riu de la vida (M Jesús Mandianes)

Clareja a Rashid, tranquil poblet situat a la vora del "gran riu de la vida", solquen les seves aigües fràgils barques de papir des d'on els pescadors llancen les xarxes i esperen el moment de recollir-les carregades de peixos. Al cel encara brilla Siri que anuncia que la gran inundació és a punt de produir-se. Tots els veïns han pregat al poderós Déu Appi, demanant que el Nil es desbordi i negui les assedegades terres d'Egipte perquè hi creixin collites abundants.

Benafrit, des del terrat de casa seva, contempla com el Sol treu el cap darrere del delta i en cobreix les aigües amb milers d'espurnes. Ascendeix lentament i il·lumina la silueta del far i, a poc a poc, s'eleva fins que els raigs arriben a la vila blanca. Al lluny, s'albira Alexandria, la ciutat on els palaus de marbre es reflecteixen sobre la Mediterrània, però la seva imaginació infantil la condueix riu amunt, per tractar de descobrir el secret que ni els savis sacerdots, ni els valents exploradors, ni tan sols el diví faraó havien aconseguit esbrinar mai: on es trobava la font inesgotable d'aigua que donava vida al seu poble?

De sobte veu una garsa real que planeja sobre el Nil, n’admira la blancor de les ales esteses sobre el cel blau, el majestuós vol, el plomall sobre el cap que forma una corona on sembla posar-se el disc solar; llavors, els seus llavis formulen un desig:

—Oh divina Bennu, senyora del matí! Si tingués les teves ales orientaria el meu vol cap a la font primordial per descobrir l'origen del gran riu. Provaria d'entendre per què cada any es desborda i converteix l'àrid desert en aquestes terres fèrtils que regalen al meu poble: dàtils, figues i raïms abundosos.

L'ocell gira els ulls daurats cap a la nena i tot aletejant amb suavitat s'atura al seu costat i li diu:

—No puc donar-te les meves ales, però si no tens por et conduiré al lloc on Isis plora sense descans la mort d’Osiris, el seu germà i espòs. Les seves llàgrimes miraculoses són l'origen de la font que busques.

Benafrit sense dubtar-ho puja sobre el llom de l'au i conduïdes per una lleugera brisa segueixen la llera del riu cap al sud. Travessen les terres de sorra rogenca on tan sols hi viuen escorpins i serps, vigilen les maniobres dels cocodrils, sempre a l'aguait d'alguna presa. Sobrevolen els hipopòtams que es banyen en fang fins que el riu es torna invisible sota la verdor d'uns boscos que la nena mai no havia somiat que existissin.

Eren a Etiòpia, fins prop dels núvols arribava l'estrèpit de l'aigua al caure cap a un precipici sense fons; havien arribat a les cataractes Tis Abay. La garsa descendeix a poc a poc, traspassa la cortina d'aigua fumejant i, a l'altra banda, es troba la deessa desconsolada a punt de pujar a la barca que l’ha de conduir a través del riu a la recerca del seu estimat.

Isis allarga la mà i acaricia l'ocell, mentre Benafrit agenollada a terra no gosa aixecar la mirada i tremolant escolta el to imperatiu de la seva veu:

—Tu vindràs amb mi en aquest trist viatge.

Quan estava a punt de pujar a la barca va escoltar a la mare cridant-la:

—Petita somiadora, desperta si no vols perdre't la festa de la “gran inundació”.

La nena es frega els ulls desconcertada, després oblida el plor de la poderosa Deessa, corre a la recerca de l'escriba que regala als nens caramels de mel i que els explica històries meravelloses. Aquesta tarda mentre el riu de la vida inundi els camps, els relatarà les aventures de l'astut Ulisses.

Riu avall (Antònia García)

Em vaig deixar engolir per la sorra pedregosa com les gotes de la pluja que es filtren terra endins, em vaig omplir de substàncies minerals i vaig brollar junt amb el rierol, entre roques plenes de molsa, enmig de falgueres, portada pel riu-infant com si fos una joguina. Vaig jugar a saltar amb l'aigua, fresca i neta, pels esglaons de les penyes, cantant i escumejant, arrossegant palets, esquitxant l'herba de les vores.

I quan el riu-adolescent, ardit, es llançà des del cingle, jo me li vaig arrapar al coll, enfilada a la seva esquena. Després del salt, el gorg ens tragué a fora i vam seguir per la fondalada, allà on viuen els homes, omplint de vida els prats, fornint d'aigua els horts i els pous. Fèiem adéu amb la mà als pollancres de la riba i als ocells que seguien el nostre curs.

El riu anava creixent i jo em deixava portar per l'empenta de la seva joventut. Baixàvem lleugers entre els camps i les cases, festejant amb tonades remoroses les rieres enamoradisses que se'ns afegien de bon grat. L'aigua omplia de fruits els arbres i donava força a les indústries humanes que trobàvem al nostre pas. Els pobles creixien amb la sang transparent que els aportava el riu.

La força del riu-adult, ja més calmat, va omplir rescloses i, generós, canalitzà una part de l'aigua cap als camps. El riu em dugué als seus braços amb la delicadesa d'un amant i em protegí amb els vels de les boirines que suraven damunt de l'aigua, seguint els meandres, seguint les valls. I jo vaig saber que ja mai no tornaria a terra, si no fos que esdevingués pluja. Em vaig deixar portar, abraçada al seu pit d'aigua, ample de riba a riba. Vaig lliscar, confiada, passant per sota dels ponts a l'encontre del gran riu.

Aleshores, a l'aiguabarreig, les aigües del riu m'agafaren amb fermesa per tal que no ens separéssim. I així presa, vaig anar avall amb ell, joiosa de deixar-me portar pel riu coratjós, malgrat la vellesa serena que se li apropava. Vam anar avall, barrejats amb tots els altres cursos d'aigua que formaven el gran riu. I un dia ens vam obrir, damunt de les terres, de cara a un horitzó immens de cel i d'onades. I vam deixar que el gust de sal, a poc a poc, s'apoderés de nosaltres.

Camí de la font (Pilar Zabala)

No fa gaire estona que el sol ha sortit del seu amagatall. Tot just ara és a un pam per sobre de les altes muntanyes que protegeixen un indret del Pirineu.

Aquest és el millor moment per sortir a caminar. La frescoreta del matí es deixa sentir agradosa, lluny encara de l'abrusadora calor que ara a l’estiu acostuma a fer al pic del migdia. Amb pas decidit avanço per un caminet que transcorre entre matolls humits i esplèndids arbres de tronc robust. Les seves visibles i extenses arrels em surten al pas com serps monstruoses o aranyes gegants, però tot i així, la seva suggeridora aparença no em produeix cap sobresalt.

Un suau remoreix d’aigua m’acompanya en l’últim tram del camí i m’orienta cap al lloc on s’amaga una font coneguda com “la de les tres donzelles”. En arribar, agraeixo la solitud que envolta l’espai, la seva bellesa i la suau claror que s’escola entre el fullam que la protegeix.

Una bona proporció d’aigua cristal·lina sorgeix de manera abrupta i constant entre les pedres i es precipita impetuosament damunt la bassa que s’ha format al seus peus. En la seva carrera per arribar a l’oceà, l’aigua llisca endavant, absorbint petits rierols, per acabar convertida en un riu prou cabalós.

El desig de ficar-me dins la bassa és massa gran i no el puc reprimir. D’una revolada em trec roba i sabates, ho entaforo tot dins la petita motxilla que duc a l’esquena i d’un salt em capbusso dins l’aigua freda. La sensació de llibertat que experimento és extraordinària, sento que formo part de tot el que m’envolta, la natura, l’aigua, el silenci…

Durant una estona em deixo endur pel corrent metres avall, sense oferir resistència però sense menystenir la seva força. Fulles i petits branquillons suren a prop meu, junts esquivem desnivells, voregem pedres i tot allò que ens representa un obstacle.

Segueixo dins l’aigua fins que la seva fredor m'entumeix els membres. Llavors surto de la llera i reposo agraïda damunt l’herba de la riba mentre la meva roba, estesa a terra, s’eixuga sota l’escalfor del sol. 

Riu avall (Montserrat Fortuny)

Oh, estimat! Jo sóc aquella,

la dels rínxols d’or

i d’ulls blaus com el safir.

Sóc aquella que, ja de petita,

el riu m’enamorava

en tot el curs verd i brillant

i, allà, on no hi anava la mirada,

la ficció ja m’hi portava

amb els ulls clucs.

Em feia la il·lusió

que, damunt teu, surant,

amatent, em portaries

per jardins i per oasis,

per eres i per llars.

Aquest riu que, ja de nena,

em duia immensa joia,

ara se m’emporta enllà,

passant per valls eixutes,

per erms i per deserts,

fins a la mar.

Autora: Montserrat Fortuny

Oh, Hamlet estimat!

Jo sóc n’Ofèlia,

víctima del desamor

en mig del riu.

Sense el teu amor,

el cor soliu

busca el contacte de la mort.

El llarg camí (Núria Soler)

Quan vaig néixer ja sentia una remor que envescava. Venia de molt a prop però no podia determinar d’on.

Em va costar desenvolupar-me, coses de la poca edat, però sempre tenia aquella agradable fressa per companyia. Quan vaig acabar d’expandir-me em va semblar que el murmuri es convertia en brogit i al cap de poc en terrabastall. Aleshores el vaig descobrir, un doll d’aigua havia trencat el gel i sortia esperonat per fer el seu camí.

Em va captivar, no podia parar de mirar-la, l’aigua, brollava impetuosa i s’escampava esvalotadament avall, avall. Jo em consumia d’enveja sense poder-me sostreure a la força que em retenia. Ella saltava joiosa camí d’altres contrades i jo, en canvi, restava perennement junyida, només alguna vegada, quan el vent bufava fort, tenia l’esperança de poder deseixir-me però res més lluny de la realitat.

L’empenta de l’aigua es va anar assossegant; ara brollava calmada i a mi m’havia marxat la pruïja però encara em quedava el cuquet aventurer que no va acabar de minvar del tot i, un bon dia, zas, em vaig desenganxar i vaig anar-hi a parar. Aleshores vaig ser feliç i vaig començar el viatge dels meus somnis. Lliscava suaument i gaudia del tranquil viatge. El paisatge anava canviant, el terreny abrupte esdevenia, mica en mica, planer. Vaig veure algun poblet prop del curs, i en les ribes, pescadors delerosos d’haver alguna presa; després, camps on ja havien segat l’herba i n’havien fet grans feixos. Un dia vaig passar per sota un pont des d’on algú provava de tirar-se al riu però una corda li ho impedia, el vaig comprendre.

A mida que el corrent es feia més planer, l’aigua s’aquietava i jo, de vegades, només feia voltes i voltes sense moure’m de lloc fins que per un cop de vent tornava al curs. En alguns llocs, a la vora del riu hi havia camins i gent que hi passejava i en d’altres l’aigua llepava les parets de les cases.

Un dia, per poc, m’escolo per un forat d’on no sé si n’hauria sortit. Quin esglai! Vaig seguir el camí del riu que cada vegada es tornava més lent, gairebé ni es movia. Per sobre nostre veia un gran batibull de carreteres i vehicles que no paraven mai quiets i feien molt soroll. No m’agradava tan de brogit després d’haver conegut la tranquil·litat del nostre camí.

De cop, em vaig veure arrossegada per una allau d’aigua turbulenta i bruta, plena de fang, que se m’endugué sense contemplacions. Vaig anar rebotant, surant i enfonsant-me una i altra vegada i temia per la meva vida.

Però vaig sobreviure i ara sóc sobre una massa d’aigua immensa d’un gust que se’m fa estrany i que va i ve sense descans perquè prova de deixar-me sobre la sorra però jo, entossudida, m’hi aferro, a l’aigua, perquè espero que potser em portarà a un altre llarg viatge.