Vol d’ocells (Marta Pedrero)

Sóc un ocell que quan enlairo les ales aprecio l’esforç que hauré de fer al llarg de quilòmetres, reconec els corrents que es formen a cada alçada i estudio com aprofitar-los per poder arribar al següent destí. De vegades, creuo espais immensos de mar, encara que sempre vaig acompanyat. Viatgem en grans colònies i busquem les condicions més idònies per poder nidificar i gaudir d’aliment i d’un bon clima. Per això migrem i som capaços de recórrer milers de quilòmetres. El meu lloc preferit és la Camarga francesa perquè està plena de llacunes salades. Normalment passem l’hivern a la desembocadura del Muluya, al Marroc, i quan arriba la primavera marxem cap a la Camarga.

L’any passat vam haver de fer parada a l’estany de Canet en Rousillon per culpa d’una forta Tramuntana que ens venia de cara. Quan vàrem arribar, l’estany va quedar cobert d’un mantell de color rosa, l’espai no era petit però ens va quedar una mica just per a la colònia de 8.000 ocells que ens hi vam instal·lar.

En arribar vaig fer un petit descans i em vaig capbussar per comprovar la biodiversitat d’aquelles aigües. Quin plaer sentir el gust dels mol·luscs, crustacis i petites algues que filtrava amb el bec!

Una vegada recuperat em vaig acostar a la vorera de l’estany per buscar un bon lloc per a mi i per a la meva parella, si trobàvem un lloc arrecerat i tranquil potser hi podríem fer el niu.

L'endemà, quan ja estàvem més descansats, vaig sortir a investigar la zona. Vaig observar que la platja la teníem al costat de l’estany i vaig veure que a l’altra banda s’elevava una gran muntanya: el Canigó. Era una zona plena de bellesa i d’espais naturals, la llum de la tarda envaïa de vermells el cel i la neu del pic de la muntanya.

La meva curiositat anava més enllà i encara vaig pujar més al nord fins a arribar a Port Leucate, on hi havia entrades de mar cap a terra que els homes havien omplert de piscines per cultivar ostres i musclos. També era una zona bella però no era apta per a nosaltres, ja que no són estanys i nosaltres necessitem aigües poc profundes i amb poc moviment on es creïn ecosistemes estables que ens permetin alimentar-nos.

Per tornar a Canet i reunir-me amb la família vaig aprofitar el vent de Tramuntana sense moure gairebé les ales i vaig recórrer amb molta tranquil·litat la costa fins a arribar a l’estany, i una vegada allà, vaig trobar la meva parella entre les canyes ben disposada i atenta a la meva arribada i, així, aquest any la pujada a la Camarga la fem acompanyats per les nostres filles i un munt més de companys amb qui recorrem cada any el cel del Mediterrani.

Dos poemes (Marta Pedrero)

Primer poema

Com un peix sense bicicleta

a un riu de plata li diu:

imperceptible, inacabable, senyor dels sons

diguem on t’arrosseguen les teves aigües.

I, inamovible dins els seus giravolts,

li explica joiós el riu de plata:

segueixo els sons de les meves pedres

que alegres sacsegen el fons del riu.

Entremaliat, em deixo portar pels corrents

i, sense oposició, allà on em menen em trobo.

Sense rumb i de vegades esbravat, creuo

les altes muntanyes i els turons apacibles.

Emmirallat pels núvols i el cel

em sento senyor de la bellesa del món

i vaig cantant tot el camí, enlluernat

pel vol de les aus inassolibles.

I, quan la pluja augmenta el meu cabal,

sóc capaç d’abastar grans extensions

i tornar-me salvatge de veritat

com un príncep enrabiat, sense fronteres.

Diguem, riu de plata,

per què em sento com un peix sense bicicleta?

I el riu de plata l’abraça i diu:

vine aquí que hem de fer un gran viatge,

vine amb mi que et portaré fins al mar.

Segon poema

Com un peix sensa bicicleta sóc,

com una espurna seca que incendia boscos i muntanyes,

com un ram de flors sense destí,

com un vol de vent de matinada.

Vent de nord, Tramuntana que engresca les onades

i dóna llum a les postes de sol.

Com un peix sensa bicicleta sóc;

i, quan vénen les onades, aixeco el vol buscant la costa,

refugi dels aventurers.

I, sobrevolant les arestes salvatges de la seva fesomia,

dibuixo mapes al meu cap i esborro camins del meu cor

perquè les ales em portin a llocs desconeguts.

Com un peix sensa bicicleta sóc;

I, encara que sé que el vent imposarà la seva llei,

n’imploro la condescendència perquè em deixi enlairar

tan sols una vegada, per retrobar-me, si més no,

amb els meus racons de joia.

Històries de Milà (Marta Pedrero)

En Giusseppe era un noi ben plantat i, encara que no el cultivava, la fisiologia li havia regalat un cos ben proporcionat i musculat que li servia per agradar a altres homes sense gaire esforç. Tenia un petit apartament ben lluminós en un carreró d’un barri cèntric a Milà; una gran part del dia la passava fora de casa ja que estudiava a la universitat i feia de cambrer a hores a la cafeteria Luchino. Allà havia conegut en Paolo, un home de mitjana edat apassionat per la música, com ell, i que tocava el clarinet. Les nits dels dissabtes tocava amb un grup en aquell mateix local. Quan en Paolo i la Lola, la germana del Giuseppe, es van conèixer, el món, amb les seves estrelles i els seus planetes, es va aturar així, de cop, i ja abans de conèixer els seus noms es van reconèixer com a amants.

No va passar gaire temps que en Paolo li va demanar a la Lola que anessin a viure plegats, i la Lola en trenta segons i mig va afirmar amb el cap i es va llançar cap a una nova vida amb el seu nuvi bohemi. Mentrestant en Giusseppe va acabar l’últim any de carrera i va pensar que era el moment d’obrir una petita empresa de domòtica. A Milà hi havia una bona colla de burgesos i estava segur que se’n sortiria.

Havia arribat la primavera i en Giusseppe participava com a model per a Gucci. Tenia una setmana bastant complicada per endavant, per això havia desviat les trucades del seu despatx al telèfon d’en Paolo que li havia promès estar operatiu a partir de les vuit del matí cada dia d’aquella setmana. A més en Giusseppe tenia un convidat durant aquells dies, un company i amic de Toulouse que feia de model com ell, en Jean Pierre.

Va arribar a les vuit tocades del vespre; en Giusseppe ja tenia parada la taula i un bon maigret de canard a punt de sortir del forn. Es van saludar efusivament, i van omplir les copes amb un Morgon francès, i així va anar passant la nit entre converses i mirades engrescadores.

A l’altra banda de Milà, en Paolo caminava cap a casa amb el seu clarinet sota el braç, sentia que el cor li bategava fort en el pit, tenia l’aire absent de qui ha quedat atrapat en un pensament o en una idea. La Lola li ho havia comunicat aquell matí, i des d’aquell moment no podia pensar en cap altra cosa. En Paolo abstret, en Paolo amant de la música, en Paolo feliç i consternat, creuava els carrers sense mirar, com si la noticia li hagués donat ales i pogués sobrevolar la foscor de Milà i, en un fragment de segon, va sentir un gran impacte, alguna cosa que el va trencar per dintre i després, res. El taxista va sortir blanc del seu vehicle, posant-se les mans al cap i mirant aquell cos estès a terra; es va demanar d’on dimonis havia sortit aquell paio.

—Redéu, quina mala sort —es va dir mig gemegant— només fa un mes que tinc el permís del taxi.

Al tercer pis de l’avinguda Capriccio la Lola somreia acariciant-se la panxa, mentre esperava amb impaciència el pare del seu futur fill. I al petit apartament d’en Giusseppe, dos homes es deixaven portar pel desig al ritme d’un irrefrenable rock irlandès…

Un mestre al mig dels camps (Marta Pedrero)

S’obre el teló, hi ha un home enfilat a dalt d’una columna, la columna està situada al mig d’un turó, i el turó allunyat d’un poble enmig d’un camp. L’home sembla pensatiu, mira a l’horitzó, no sembla que tingui pressa però la seva mirada és expectant. Els núvols passen lentament i donen llums i ombres al paisatge, un vent lleuger mou el blat sec dels camps i forma onades grogues que van amunt i avall sense parar. Entremig del blat es veu una figura que porta un petit sac i un barret, de mica en mica, creua els camps fins a apropar-se a l’home que està sobre la columna.

Amir: Ei, mestre, bon dia tingui! Li he portat una mica d’aigua i unes pomes, i he pensat que podria fer-li una mica de companyia.

Mestre: Mal fet, mal fet, Amir, no tens cap ocupació millor? Fóra més interessant que estudiessis i no que vinguis a fer companyia a aquest vell que només té ganes de gaudir de la contemplació en solitud.

Amir: Sí, mestre, però digui’m, ha descobert alguna cosa? Perquè jo, per més que llegeixo, no arribo a entendre l'existència. I veig un home com vostè, que ha acumulat tants coneixements i tantes experiències al llarg de la seva vida, i trobo absurd que hi hagi un final i després, res.

Mestre: Bé, Amir, per més que llegim i que pensem no canviarem la natura de les coses. Hi ha un temps per a tot, un principi i un final. Pensa que només som capaços de fer interpretacions de la vida. La veritat absoluta no la sap ningú, la vida la viuràs segons la interpretació que en vagis fent , i li aniràs donant sentit i emoció amb aquests filtres tan potents que són el cor i el cap. Estudia, obre’ls al coneixement i no t’aferris a les idees absolutes, intenta mantenir-te lluny de la intolerància perquè es convertirà en la teva presó i, sobretot Amir, aprèn a mirar la bellesa a través de la natura, de les persones, de l’art, perquè, quan sentis la tristesa , la decepció, o el dolor, serà aquesta inquietud de l’esperit la que t’ajudarà a superar la mundana realitat.

Amir: Sí, però mestre vostè sap què…

Mestre: I ara, Amir, si em fas el favor, torna a casa i pel camí observa el color dels camps, escolta el vent i esbrina la seva direcció, nota si és fresc o calent, obre tots els teus sentits fins que hi arribis. Aquesta és la lliçó d’avui, i ara marxa. Vés-te’n i aprofita-la.

Amir: Adéu, mestre, i gràcies.

Es tanca el teló, mentre un mar de blat sec es mou amunt i avall sense parar.

Transformant la bellesa (Marta Pedrero)

Jo formo part d’un somni, un somni que han perseguit els homes des de fa molts i molts anys. De fet, ells sempre estan somiant, ja que poques vegades tenen la lucidesa de viure desperts, i en aquest estat de somnambulisme van perseguint noves idees de bellesa, i aquí comença la meva història.

Quan en Flavius es va aixecar aquell matí tot excitat va anar directament al laboratori, ja que aquell dia sabria el resultat dels seus experiments. Va aparcar el cotxe i va creuar el jardí que tenia davant del seu despatxet. Li havia promès a la Caterina que aquell any la sorprendria de debò amb un nou experiment: aquest experiment era jo.

Quan va obrir la porta del laboratori i em va veure, va fer un salt amb les dues cames i em va enlairar donant voltes sobre si mateix. És fantàstic, es va dir, i va trucar a en Marcus per comunicar-li que ho havia aconseguit. Aquell brètol el que havia aconseguit era canviar el color del meus pètals, que havien estat d’un preciós vermell vellut, per un blau espantós. Havia passat de ser una magnífica rosa comú a ser una rosa transgènica i, en arribar la primavera, els brots de les branques del meu voltant, a punt d’esclatar, eren també de color blau.

En Flavius em va traslladar al jardí de la Universitat de biotecnologia on treballava d’interí a la unitat de genètica i em va plantar al costat d’altres rosers. Aquests tenien la sort de mantenir el seu color original i les roses em miraven encuriosides i una mica espantades en veure el color dels meus pètals i es preguntaven com es podia tenir tan mal gust per presentar amb aquell color una flor que feia molts anys que era el llenguatge de l’amor i la bellesa.

Els dies van anar passant, i el jardiner s’esmerçava en tenir els rosers en les millors condicions possibles, ja que la primavera portava tota classe de pugons i malalties que podien acabar amb el color i la fermesa d’aquelles belleses, però del meu roser només en tenia cura en Flavius, ja que deia que jo no necessitava els productes químics amb els quals regaven els altres rosers.

I un bon dia, quan tots els que havien estat petits brots ja estaven en la seva plenitud i els rosers estaven ben plens de roses, un munt de gent es va aplegar al nostre voltant mentre puntuaven en un paper quina de les roses era la més maca de totes. En Flavius, que anava agafat de la mà amb la Caterina, es va apropar cap al meu roser i ella va exclamar:

—Oh, Flavius! Quina meravella!

I ell, amb un somriure misteriós li va dir a cau d’orella:

—Crec que si tallem una rosa d’aquest roser, el jurat no s’adonarà —I amb una petita tisora va fer, clac, i em va separar de la resta dels rosers per dipositar-me a les mans de la seva estimada.

Vaig sentir un lleu mareig, com si em faltés l’alè, i encara vaig sentir en Flavius que deia a la Caterina:

—Tant me fa el concurs, només volia oferir-te una rosa excepcional i diferent, única, com tu!

Quan vaig tornar a ser conscient de què passava al meu voltant, estava al mig d’una tauleta ficada en un gerro amb aigua i vaig témer pel meu destí, però encara vaig gaudir d’uns dies plàcids i tranquils amb l’estoneta de sol que entrava per la finestra tots els matins.

Han tornat (Marta Pedrero)

Va ser ahir al matí. Quan els primers raigs del dia van il·luminar-me, van aparèixer per la carretera, pujaven un camió i un altre vehicle pesant i es dirigien directament cap a mi. Ja feia mesos que havien vingut uns homes que van examinar les casetes i van prendre notes i mides d’aquí cap allà, també van fer fotos de tots els meus espais i semblaven molt interessats. Parlaven entre ells i afirmaven amb el cap. Jo, francament, no entenia gaire el que estava passant i, ara, com que ja feia un temps des de l’últim cop que els vaig veure, no hi havia tornat a pensar. Tant de bo que aquells dos vehicles que pujaven lentament no hi tinguin res a veure, vaig dir-me.

En arribar aquells camions tan grans i estremidors, el soroll va espantar tots els ocells, i dos conills van sortir disparats fent una ziga-zaga, jo em vaig sentir intranquil i estava a l’aguait. Esperava qualsevol cosa oposada a la pau. No us podeu imaginar el xivarri que van organitzar quan van començar a enderrocar les casetes, i més tard em van obrir la panxa ficant-m’hi cables i canonades per tot arreu. Finalment al cap de tres setmanes els homes van marxar i, encara sense entendre molt bé el que passava, vaig poder gaudir d’una mica de tranquil·litat.

No va ser fins al cap d’un mes que vaig tornar a sentir la pujada dels vehicles pesants per la petita carretera.

Aquesta vegada van trigar molt a marxar. En un principi estava força espantat; el primer que van fer va ser tornar a fer-me un altre forat gran i profund a la panxa, per poder-hi guardar els cotxes i fer-hi una bodega, després van començar a edificar fins a una alçada de tres pisos. Van ser uns mesos frenètics i només quan es feia fosc podia gaudir una mica del silenci.

Però un dia, quan semblava que ja mai més tornaria a estar en comunió amb els elements de la natura, tothom va desaparèixer i la calma va tornar. Jo, totalment transformat, estava a l’expectativa.

Ara ja han passat cinc anys i estic bastant content, els nous estadants van arribar un any després de la meva transformació, van plantar un gran hort darrere la casa rural que van construir a les meves entranyes i de nou vaig albergar animalets, aquest cop eren cabres, oques i gallines, i més tard dos cavalls que en Miquel i la Petra treien a passeig.

Entre setmana passem dies molt tranquils però els divendres arriben els forasters i sempre diuen que vénen a respirar aire pur i a refer-se de les presses de la ciutat. Jo els trobo una mica massa esvalotats encara que, quan marxen, s’emporten un trosset de pau a la butxaca.

Esperança (Marta Pedrero)

Sóc un petit llogaret al bell mig de la muntanya, alguns em deien encisador perquè quan em contemplaven se'ls omplien els ulls de colors i les oïdes de vent. Aus i insectes es colaven entre les petites façanes de la desena de casetes que albergava.

De vegades, un munt de petits ocells es quedava volant al voltant de les casetes i omplia de soroll els dies de quietud. Les tardes d’estiu passaven a poc a poc mentre senties la remor de les abelles. Els homes, ara ja grans i colrats pel pas del temps, treien la cadireta a l’ombra, i allà es quedaven una llarga estona sense fer res. Uns anys enrere havien portat cabres i ovelles i, fins i tot, una gran vaca blanca i negra que deixaven al costat de la casa sense lligar i que s’estava tot el dia menjant i movent la cua per espantar les mosques. El temps va anar passant, inexorable, i un dia va marxar l’últim habitant que quedava i així fou com em vaig quedar tot sol.

Ara, les casetes s’han deteriorat de tal manera que algunes ja no tenen ni sostre i, des de fa uns dies, una parella de falcons n’aprofita les restes per fer el niu; de tant en tant creua una guineu o un llop i quasi sempre s’entretenen, encuriosits, fotisquejant ansiosos la zona on havia estat el petit corral dels animals.

A la primavera, de tant en tant apareix algun petit grup d’homes o de vegades algun muntanyenc solitari. Arriben amb bastons i motxilles; cansats, s’asseuen al sol o fan un volt a les cases envellides; de vegades es queden a menjar però generalment marxen tan bon punt acaben de fer el tomb.

Mentrestant espero tranquil que algú s’animi a quedar-se amb mi, ja que tots parlen de la bellesa d’aquest llogaret i de la pau que s’hi respira, i jo continuo escoltant la remor de les abelles, sentint la càlida carícia de l’estiu i gaudint de l’esclat dels colors de la tardor fins que arribin els primers flocs de la neu.

I la llum es va apagar (Marta Pedrero)

Tenia la mirada perduda en el quadre que penjava sobre la paret del menjador, m’agradava deixar anar els meus pensaments sense parar-me a analitzar realment el que pensava, i abandonar la mirada sobre aquella pintura de tons blaus i groguencs.

Així, abstreta, vaig notar per un moment que la llum baixava d’intensitat i en dos segons tot va quedar a les fosques. Els meus ulls es van acostumar a aquella penombra, una gran quietud va apoderar-se de tota l’estança, i vaig veure com la llum de la lluna entrava pels finestrals de la casa, però ara, el silenci em resultava inquietant, i els meus sentits s’aguditzaven a mesura que passaven els minuts.

Primer vaig sentir com els músculs de l’esquena i dels braços s’anaven tensant, i aquesta tensió contagiava els músculs de peus i cames, semblava que el meu cos es preparava per sortir corrent. Com que la por i la imaginació s’havien activat en el mateix instant que la llum havia marxat, vaig intentar recórrer a unes eines ben terrenals, una frontal pel meu cap, un llapis i un paper per dibuixar.

Asseguda a la butaca vaig començar a repassar i dibuixar les parts anatòmiques de la mà, la qual cosa necessitava tota la meva concentració. De mica en mica i quasi sense adonar-me’n, aquesta tasca em rescatava de l’angoixa que havia començat a sentir moments abans. No sé quan temps va passar, però en un moment donat, la llum va tornar, i els sorolls habituals de la casa van tornar a omplir aquell buit. Vaig encendre totes les llums de la casa i vaig col·locar un disc a l’ aparell de música. De sobte es va sentir una clau girant al pany de la porta, i en el mateix moment es va obrir. El Pau va aparèixer pel passadís arrossegant els peus per terra. En arribar al sofà es va deixar caure tot emetent un llarg sospir, i no va ser fins aleshores que es va adonar que tots els llums de la casa estaven encesos, i que sonava el concert per a piano i orquestra núm. 2 de Brahms que tant li agradava. I, quan se’n va anar la llum per segona vegada i va quedar en silenci i a les fosques, ja no es va sentir sol a la casa, va repenjar el cap enrere i va tancar els ulls, no, ja no se sentia mai sol en aquella casa. I jo des de dintre el meu quadre el podia observar, indolent, absolutament quiet i en pau.

El silenci dels petons (Marta Pedrero)

En aixecar-se del llit i dirigir-se trontollant cap al finestral del menjador, va tenir la sensació que la llum era més dèbil i groguenca que altres dies. Un cop allà, dempeus darrere la finestra, va observar el cel i va afirmar amb el cap el que en aquell moment pensava, avui plourà fang.

Va encendre, despistat, un cigarret i va anar a la cuina a fer-se un cafè, després va engegar el seu portàtil i va consultar alguns diaris; al cap d’una hora de navegar per diferents pàgines, va tenir la sensació que ja estava cansat, i que seria bo sortir a fer un volt per la ciutat. No sabia per què, però avui sentia aquell neguit estrany, que de tant en tant apareixia, i que l’ havia acompanyat des de que era petit; era com una aprensió, una petita però subtil sensació que alguna cosa passaria.

Finalment, amb aire decidit, va prendre l’abric i el paraigua i va sortir disparat de casa. En arribar al carrer va tornar a mirar el cel i es va dirigir cap a l’autobús per anar al centre. No va haver d’esperar gaire temps, i en tres quarts d’hora es va plantar als voltants del carrer Ferran. Amb un sospir va començar a passejar mirant de tant en tant el rellotge, i va calcular el temps que trigaria per anar a l’estació de França a pas tranquil. Va veure un estanc i com que no li quedaven gaires cigarretes se n’hi va anar i, en empènyer la porta la va veure. Sobtadament va sentir com se li escalfava i se li refredava el cos. No pot ser, no pot ser la Clara, es va dir, la tenia a tan sols quatre metres, i els separaven tres persones que feien cua per comprar.

Des d’on era podia observar sense ser vist i va mirar amb la profunditat que es mira una obra mestra. Ella duia els cabells una mica despentinats, aquells cabells negres i ondulats, que havia acariciat amb les puntes dels dits, amb la delicadesa que es precisa en uns segons robats al temps. Així va ser el dia que es van separar, la Clara marxava a treballar a Ohio, i havien preparat amb tots els companys de feina un sopar de comiat, ell estava trasbalsat, no n’havia estat mai conscient. Va aprofitar un moment per anar a demanar una copa i se la va trobar de cara. Ella li va dir en un murmuri, anem a fumar, i abans de sortir del local, li va agafar la mà i el va portar fins a un passadís fosc que hi havia al costat de la sortida. Amb les mans d’ella sobre les galtes d’ell i els ulls reflectits en els seus, el va mirar intensament i lentament una llàgrima va caure lentament per aquell rostre que ell adorava, i que no es permetia mirar amb ulls d’enamorat.

Ja no hi havia temps ni per pensar, ni per contemplar. Els dits sobre aquells cabells de seda ondulats i negres, la acariciava i descarregava tot aquell amor sostingut, totes aquelles paraules que no havien sortit mai de la seva boca, aquelles mirades que havien de fugir sempre en altres direccions, i ara, en aquell passadís fosc, el temps s’acabava, la Clara marxava al dia següent a Ohio. Van apropar les boques i van conèixer en cada petó el sabor de l’altre, i de manera impacient van estrènyer el seus cossos per acariciar-se apressadament.

En obrir-se la caixa registradora va reprendre la consciència i va veure com la Clara recollia el canvi, es girava, i es dirigia cap a la porta mentre desava distretament les monedes a la bossa. Va passar pel seu costat sense adonar-se de la seva presència, i ell, tant discret i enamorat, va restar allà dempeus, immòbil, ni tant sols es va girar per veure el seu cabell de seda desaparèixer entre la grisor del dia.

El nen a qui agradava saltar (Marta Pedrero)

S’apropava el dia de Nadal, i en Bill en obrir els ulls, va sentir una fredor humida molt coneguda dintre del seu llit, concretament entre els llençols i el pantaló del pijama. Contrariat, es va aixecar com un coet del llit, es va tocar el pantaló i, immediatament, va alçar el llençol per veure si havia deixat un rodal al matalàs. Malauradament, una vegada més no havia estat conscient de res i, amb molta ràbia, va treure els llençols i els va col·locar als peus del llit; va pensar en la vergonya que tornaria a sentir quan la seva mare descobrís una vegada més allò que tant el feia patir. De sobte, enrabiat, va pujar sobre el llit, i va començar a fer bots i a saltar cada vegada més alt, una vegada i una altra, i així sense parar durant una bona estona fins que va sentir un Pssssstt! Psssssst! Pssssssssssssssssssssstttttttttt!

En un moment va deixar de saltar i va aguditzar l’oïda, perquè havia sentit perfectament com si algú l’estigués cridant, però estava sol a la seva habitació, va mirar en totes direccions amb els ulls ben atents.

—Ei, tu, poca solta! Pixaner! És que ets sord, o què?

Tot d’una, en Bill va saltar del llit i es va quedar amb els peus nus sobre la catifa una mica ajupit.

—Que hi ha algú que em parla? —va preguntar en Bill amb veu tremolosa.

—Sí! Et parlo a tu, tros d’ase! Mai havia vist un nen tan poc espavilat!

—És que no et veig —va contestar en Bill.

—Aleshores mira sota el llit —li va dir la veu, impacient.

En Bill va inclinar el cap i no va hi veure res més que el seu llibre de contes. El va agafar i el va obrir amb molta cura, va anar passant els fulls fins que es va quedar extasiat davant la il·lustració d’un geni que apareixia amb els braços encreuats amb expressió entremaliada. En Bill no podia deixar de mirar aquella figura extremadament gran, els seus ulls atònits es passejaven amunt i avall per la pàgina, esperant i esperant.

Sobtadament , en aixecar la mirada i veure els llençols per terra, va llençar el llibre contra la paret i aquest va rebotar i va quedar de cara amunt. En Bill es va aixecar, va agafar embranzida i va saltar amb totes les seves forces amb els dos peus sobre el llibre obert, a terra, i en caure va sentir com si travessés una tela d’aranya i van aparèixer els braços del geni que el mirava amb cara de pocs amics.

—Ara sí que l’has feta grossa, tros d’ase! Has d’estar molt enfadat per haver pogut entrar al conte.

—No em dic tros d’ase, sóc en Bill, i tu qui ets? —li va preguntar en Bill tot enfadat.

—Sóc un geni i estic aquí per ajudar-te a sortir del conte.

—A sortir del conte? Però llavors, per què m’hi has fet entrar?

—Jo no t’hi fet entrar, has estat tu solet qui ha vingut. Estaves tan enfadat que has aconseguit sortir del món real i entrar en el món de la fantasia, però et dic una cosa pixaner, tu no pertanys a aquest món, aquest món només és per aquells que no toquen de peus a terra, si t’hi quedessis molt de temps, no trobaries el camí de tornada, només poden tornar a la vida real els que s’hi volen enfrontar i per tot això, pixaner, haig de saber perquè estàs tant enfadat

—No em diguis pixaner! Em dic Bill i ja saps perquè estic enfadat, vull tornar a casa meva!

—Mira, Bill —li va dir el geni— ja sé que no saps com afrontar aquest problema I que això t’amoïna molt, has de confiar en tu, i ara escolta’m bé, tanca els ulls molt i molt fort, i quan et digui, els obres ben a poc a poc. Preparat?

En Bill va tancar molt fort els ulls i va fer que sí amb el cap. El geni el va dipositar suaument a terra ,i inclinant-se cap endavant, li va dir:

—Bill, obre els ulls, vinga dormilega... Que avui ja és Nadal i ja tenim els regals sota l’arbre!

En Bill va obrir lentament els ulls i va veure la mare asseguda al seu costat acaronant-li les galtes i els cabells. En Bill es va incorporar per abraçar la seva mare, i llavors es va adonar que el seu pijama i els llençols estaven secs, va ficar el cap sota el llit i va veure el llibre de contes, aleshores va donar la mà a la seva mare i li va dir somrient:

—Sí, mama, anem a obrir els regals que avui és Nadal!