Tornaran els carrers plens (Àngels Segú)

 Quan acabi tot o més ben dit, quan tot comenci de nou, tornaran a omplir-se els carrers, però és que es poden omplir els carrers més que ara? Jo crec que no, el que serà més difícil és que s’omplin amb il·lusió i confiança.

Ja ha passat més d’un any des que ens varen confinar. Aleshores aquells dies sí que varen ser o estar (mai o gairebé mai no sé quina és la diferència entre aquests dos verbs, tot un dilema per a mi molt difícil de resoldre, que sempre em genera dubtes).

Tornaré al tema que ens ocupa sobre els carrers plens. Jo, què voleu que us digui, crec que els carrers per a mi ja són prou plens. He mirat de donar-hi voltes per no haver de posar cap dels dos verbs fatídics i no me n’he sortit... Sempre som o estem en algun lloc, però on és la clau per poder esbrinar la diferència, això ja son figues d’un altre paner.

Ara fa un any, aquells dies que ens varen dir que si ens quedàvem tots a casa, tot aniria bé, i bé va anar per a alguns, però no tots han pogut dir-ho; des de la finestra, es divisava tot o gairebé tot el veïnat, almenys els més propers o els que la línia dels ulls podia divisar i podies esbrinar, d’alguns d’ells, molt més del que ens podíem haver  imaginat en molts anys de vida en aquell entorn que ens era molt proper, però que gairebé no coneixíem.

Des dels balcons plens de vida, s’endevinava tot allò que deien i que no deien, els veïns i els fills que tenien, la música que escoltaven i fins i tot el seu grau de tolerància. En cada mot buscava irònicament un significat que no sempre obtenia, per molt que parés l’orella, durant l’últim raig de sol quan gairebé tots sortíem a saludar-nos i ens posàvem falta si algun dia faltava un de nosaltres. Van ser uns dies de germanor, que algun dia s’haurà de posar en valor.

Jo crec que aquells dies varen ser de retrobament, em van dur  a la infància, quan es feia més vida als carrers, quan encara no eren gaire plens, però en canvi eren plens de vida i ara que tornen a ser plens, però plens de què, de nostàlgia de tot allò que no tenim i que ens manca, però ho veiem com una absència, que no sempre ho és, ja que mai ho havíem tingut, encara que molts dels anuncis de la TV ens ho hagi fet creure.

No obstant això, ja no recordo gairebé com hem anat tornant a la nova normalitat, com diuen ara alguns, perquè unes vegades ens fan anar endavant i d’altres vegades enrere, per salvar no se sap gaire bé què, la veritat és que jo quasi m’estimo més seguir com al principi i no fer excepcions, per a mi és més important sortir aviat d’aquest malson, que no anar fent cops de cec per a no anar enlloc.

Tot i que ja ha passat un any llarg, i ara sembla ser que ja som al final del túnel, què voleu que us digui, jo no tinc gaires ganes que els carres estiguin plens, que plens ja n’estan i moltes vegades fins i tot massa. Del que de veritat tinc ganes és que es puguin tornar a fer totes les activitats que vàrem haver de deixar arxivades, per un temps, que se’ns està fent, almenys per  a mi, molt llarg.