dilluns, 13 d’octubre de 2014

El rei de la màgia (M. Jesús Mandianes)

Abra, kadabra... aquestes eren les paraules màgiques amb què l’Andreu creava l'encanteri per fer callar tota aquella canalla sorollosa. De cop, es feia el silenci a la gran carpa del circ i des de la penombra es podien veure els ulls dels nens com espurnes brillants, i les boquetes obertes amb expressió embadalida contemplaven com l'il·lusionista treia, ara un conillet blanc del barret, ara un pom de flors de la màniga del frac, que regalava a la nena més bufona de la primera fila.
Murmuris d'admiració sortien de les goles infantils quan feia levitar a l’ajudanta, fins i tot a vegades la tallava per la meitat amb una serra, per després la recomponia mentre pronunciava un estrany sortilegi:
Vince In Bono Malum!
L'espectacle acabava amb una gran ovació quan el màgic Andreu amb la seva vareta provocava una tempesta de caramels, llavors obrint la capa vermella sortia volant, envoltat de coloms blancs i un “Ooh!” col·lectiu dels nens.
Però l'alegria i els somriures s'esfumaven quan es quedava sol al camerino, la màgia no li servia per pagar les factures que s'acumulaven sobre la taula, ni per mantenir el circ i la gent que hi treballava.
Quan l'alcalde de la Ciutat li va dir que no tenia diners per pagar els seus serveis, enfurismat va fer l’última funció i, en arribar el número final, va convidar un grupet de nens a pujar a l'escenari, els va cobrir amb la capa vermella i, amb veu de tro, va pronunciar aquest encanteri:
—Porta’ns a la foscor... —I vet aquí que el mag i els nens van desaparèixer, i la tristesa es va escampar per tota la ciutat.
—On som? —van preguntar els nens inquiets, quan van veure aquell paisatge desolat, solcat de rius de foc.
A l’Andreu, en veure'ls tant atemorits, li va faltar temps per penedir-se... Amb la seva màgia havia posat en perill els més innocents. De cop i volta, d’entre els arbres morts va sortir un personatge estrany, mig home, mig animal que, assenyalant un punt lluminós a l'horitzó, els va dir:
—Aneu cap a la llum si voleu trobar la sortida.
Llavors, se’n va anar saltant entre les roques com les cabres salvatges. Tots plegats van iniciar el camí cap al punt assenyalat, era una ruta ben marcada per on segurament havien transitat moltes altres persones. Però la inquietud del màgic anava creixent:
—Massa fàcil —pensava.
Quan ja es veia la silueta fosca d'on sortia una encegadora claror blanca, de cop ho va comprendre i esverat els va dir:
—No feu ni un passa més, això que veieu és el “no ser”.
—Cap on anirem?
En voler donar la volta van veure que el camí desapareixia devorat per un gran forat negre. Llavors, va demanar als nens que s'agafessin de la mà i, implorant força per vèncer la por, va pronunciar un nou encanteri:
—Ex umbra in solem (des de les ombres a la llum).
Junts es van llançar a l’abisme per tornar a la realitat on una nova llum d’esperança els esperava a tots. El circ del Màgic Andreu havia estat declarat espectacle d'interès cultural i el seu cost sufragat amb una generosa subvenció per la Conselleria de Cultura... Això... ara sí que us heu adonat que estic explicant un conte. Oi que si?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada