Avui,
en treure la roba de la rentadora, he trobat a faltar un dels mitjons de color
gris. Només n'ha sortit un, molt trist sense la seva parella. Per més que l'he
buscat per dins de la màquina i per terra, no ha aparegut.
He recordat una vegada, quan tenia set
o vuit anys, que la mare em va dir: “Nena, baixa a la botiga i digues a la
senyora Encarnació que m'ha caigut un mitjó del teu pare, quan l'estenia; un de
color gris, i que faci el favor de donar-te'l.”
(Llavors, dels baixos d'un edifici en
deien “botiga”, encara que no hi venguessin res.)
Vaig baixar, tres pisos sense
ascensor. El nostre pis és el segon, però hi ha principal, com a les cases de
l'Eixample, encara que som al barri de Gràcia.
La senyora Encarnació era una dona
alta i primeta, amb uns llavis de color tirant a lila, segons deien perquè
patia del cor, però jo la veia bastant maca i no semblava malalta.
Em va dir, amb el seu somriure morat,
que baixés jo mateixa a buscar el mitjó de color gris: “Baixa tu mateixa al
pati i pren-lo.
Em vaig quedar sense saber què
contestar-li, només vaig dir molt baixet: “Gràcies”, i vaig baixar l'escaleta
de deu graons fins a aquell pati tan bonic, amb la gran palmera i l'arbre de
boletes grogues.
“Pren-lo” em voltava pel cap… “Prendre”
volia dir “robar”, almenys jo havia sentit dir, el diumenge anterior, que a
l'oncle Fortunat, un lladre espavilat li havia “pres” el rellotge de butxaca.
Vaig saltar de dos en dos els graons i
vaig veure el nostre mitjó a baix de tot de la barana. El vaig agafar, encara
humit, vaig tornar a pujar i li vaig dir a la senyora Encarnació que moltes
gràcies.
Vaig sortir al carrer, amablement
acompanyada, i vaig entrar per la porta del costat, la dels pisos, i vaig
tornar a pujar els cinquanta-set escalons fins al nostre replà, on la mare
havia deixat la porta oberta.
–Mare, aquí
té el mitjó. La senyora Encarnació m'ha fet baixar al pati per agafar-lo… però
m'ha dit, en lloc d’“agafa'l”, “pren-lo”; i jo no l'he hagut de robar, perquè
ja era nostre, oi?
–Filleta, és
que “prendre” també vol dir “agafar”, a més de “robar”.
–Ah, sí…? I
per què?
–Nena, perquè
les llengües romàniques, com el català, la nostra, tenen diverses paraules per
a assenyalar les mateixes coses. Per això són riques.
–I nosaltres
no som rics, oi?
–Mira, nena,
no em facis ballar el cap. Vés a jugar amb les teves nines (que vol dir nenes,
en català antic).
I me'n vaig anar corrents a jugar amb
la Maria Rosa i l'Isabeló, les meves nines… o nenes? No, de nena, ho era jo…!
Ja de gran, quan ja no rentàvem la
roba a mà, una vegada, en treure de la rentadora els meus sostenidors vells,
havia desaparegut el cèrcol metàl·lic que envoltava per sota el pit
esquerre i, per més que el vaig buscar, no va aparèixer mai més.
Anys després, un dia es va espatllar
la màquina i va venir el tècnic, que va desmuntar no sé quin aparell, i va
aparèixer el cèrcol perdut feia temps i em va dir que, de llavors en endavant,
posés els sostenidors dins d'una bosseta de roba, que ja en venien d'especials,
i així ho he fet sempre més.
Ah!
I per què estic recordant tot això…? Ah, sí! Perquè avui, en treure la roba de
la rentadora, no he trobat un dels mitjons de color gris, els curtets, els que
m'arriben just als turmells… Ha desaparegut, no l'he trobat enlloc, per més que
he passat la mà per tot l'interior de la màquina…!
