Cinc hores d'infants (Núria Roca)

 Isabel Vilà i Pujol, sobrenom “Isabel Cinc Hores”. Una dona lluitadora, molt difícil en aquell temps del segle XIX. Primera sindicalista. Va defensar el dret dels treballadors, sobretot dels nens que eren explotats en edat molt primària. Tot i les dificultats familiars per la mort del pare, quan ella tenia catorze anys, la tercera de cinc germans, en una zona d'indústria tapera, on les condicions de vida i feina eren abusives i malgrat l'ambient en què vivia, va voler formar-se. Amb molts esforços va arribar a ser mestra.

Va lluitar per aconseguir una jornada laboral de 5 hores per als nens menors de 13 anys i les nenes menors de 14 anys. Una jornada de 8h per als nois menors de 15 anys i les nenes menors de 17 anys.

El 1874, amb el cop d'estat del general Pavía i el retorn d'Alfons XII, va haver d'exiliar-se a França, a Carcassona.

De retorn a Barcelona el 1881, va fundar una escola pròpia, Colegio Franco-Español. En va ser la directora. Va seguir una educació lliberal, pensant en els drets dels infants.

Va morir als 53 anys, el 1896, després d'una vida molt intensa. Va ser enterrada al cementiri civil de Sabadell (cementerio de los disidentes).

 

Ara els infants estan molt més protegits, sobretot en zones pròsperes i en països desenvolupats. Però  encara queda molt per fer perquè a tot el món visquin una infància feliç i que no siguin explotats per treure'n rendiment, com existeix en molts països del tercer món i fins i tot, molt a prop nostre.

 

Cinc Hores m'ha fet pensar, com a mestra, en les hores que jo passava amb els nens i nenes a l'escola. Que sempre eren més de les que tocaven. A part de la sortida d'esbarjo al matí pels més grandets i també una estona a la tarda pels més petits, la resta era a dins de la classe.

En algunes escoles l'espai dins de l'aula era escàs, no es podien moure gaire. Millor dit, obligació de no moure's per poder seguir el currículum establert. Ja veies la necessitat que tenien molts nens o nenes de no passar tantes hores asseguts en una cadira de fusta, davant d'una taula rodona o rectangular a compartir amb altres companys. La sortida més fàcil era demanar per anar al lavabo. Penso que molts cops era per estirar les cames.

Al revés de la mestra, que passava la major part de l'horari escolar dreta voltant per la classe atenen individualment els infants més necessitats d'ajuda. A l'hora del pati, fent torns amb altres mestres, drets també, vigilant baralles o caigudes que havies d'atendre ràpidament.

Sempre he pensat que l'educació no és només aprenentatges estipulats pel sistema educatiu vigent. Canviant, segons el govern que hi ha al poder, per superar uns exàmens a vegades incoherents.

El pensador psicopedagog i dibuixant italià Francesco Tonucci “Frato” feia anys que apostava per una educació més oberta, a l'aire lliure, al carrer, a la muntanya, al mar, etc. Volia fer dels nens i nenes ciutadans des del seu naixement. Reconèixer els seus drets. Els nens neixen per ser feliços i solem orientar-los i obligar-los a fer el que ens sembla més útil i avantatjós en detriment de la seva felicitat. Donar importància al temps lliure i al joc, sobretot a l'aire lliure.

Enyorava el joc pel carrer, quan no hi havien tants cotxes i els grups es formaven als barris.

Les cinc hores d'estudi són profitoses si no estan forçades, si es treballa amb motivació, adequades a cada nen i nena segons les seves capacitats, observant les seves necessitats i sobretot escoltant-los.

Són els infants, els que han de parlar; els pares i els mestres han de ser el seu referent.

L'espai també és important per a la seva mobilitat. A vegades improvisant, segons les activitats, es pot  ampliar a l'aire lliure.

El joc, importantíssim en edats infantils. La relació entre companys poden ser efectives en sortides, colònies, patis, jardins propers... Convivint amb altres persones que pot ser en una residència d'avis, fent cantades, teatre o simplement ajudant-los a fer activitats proposades com pintura o treballs manuals.

Apadrinant un avi o àvia per cada nen o nena i fent-los-hi visites sovint.

Els infants han de veure de ben petits la realitat de la vida amb naturalitat. No sabem com són capaços de participar amb afectivitat amb la gent gran i sortir-ne reforçats.

Aquesta educació va néixer ja amb l'escola nova quan la República. Va durar poc. La guerra i la repressió franquista va ensorrar aquest moviment. Molts pedagogs i mestres en clandestinitat van anar lluitant i van tornar a emergir molts aspectes de renovació i sobretot la iniciació de la nostra llengua catalana que fins aleshores era vetada.

Esperem que els esforços de molts educadors s'expandeixin, s'integrin i s'aconsegueixi una educació ideal per als infants que després seran adults i portaran el nostre país. Necessitem polítics capaços de portar les regnes d'un país encara poc desenvolupat i amb necessitats molt bàsiques.