Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 106. Influència lunar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 106. Influència lunar. Mostrar tots els missatges

dilluns, 6 de febrer del 2017

Influència de la lluna en persones i coses (Llum)



AIGUA DE LLUNA dolçament destil·lada sobre la superfície del Planeta, que el mulla i omple de beneficis els éssers vius que sobre el Planeta es mouen i també els que silenciosament habiten a sota.
            Aquesta Lluna bella, bellugadissa, ensenyorint-se de l'intens blau nocturn, omple de claredat el cel protector.
            Es mou sobre les aigües de la Terra, mostrant el seu esplendor sobre el mar, argentant amb la seva cua ufanosa el líquid element.
            Resplendeix sobre la neu, aclareix el desert, il·lumina el bosc, guia els camins, posa llum als nostres patis i jardins.
            És palesa la seva influència en la nostra vida humana: omple entranyes d'embarassades, anima a augmentar emocions que, efervescents, esclaten sobretot entre les “fèmines” i el seu entorn, i que són evidents ja en la infància.
            I la nostra biologia? Les ungles, els cabells, l'estómac, en el dormir, en el descans, en els circuits cerebrals, en la nostra energia, en el sistema nerviós, tot n'està afectat. En general, el nostre estat d'ànim ho indica.
            Influeix en el caràcter, en les accions, en les expressions, en el camp psicològic i químic de la persona.                                
            Ah, les aigües! Les emocions! El mar que juga amb ella i les seves ones pugen i baixen engrescant-se alegrement en un sens fi de repeticions i repeticions de fases.
            Quan la lluna viu les quatre fases manifesta la força per canviar els efectes en tota la natura.
            Si la lluna és Nova tot comença, des del fons es provoquen noves activitats.
            Si el Quart és creixent, s'estimula el creixement intern i extern.
            Quan la veiem Plena és fertilitat, atrau el que ve de fora, s'omple i arriba el part. Els llops ho celebren udolant.
            Ara, quan es presenta Minvant va eliminant la negativitat de la persona i facilita que el que la Plena començà, continuï. Tot el que és intern, arrels, tubercles, tenen el millor moment per desenvolupar-se.
            Segons les cultures i els temps podríem cercar la saviesa amagada i augmentar i aprofitar el coneixement.
            Lluna clara, lluna encisadora, lluna enamorada, lluna present, jo et saludo.

El que fa la lluna (Antònia García)



Obro la portada de l'Almanac del cordill i, entre d'altres informacions sobre la lluna, trobo que els pagesos diuen Lluna Nova a la fase creixent i Lluna Vella a la fase minvant. Aquestes són les dues fases que vigilen per fer les feines del camp. El quart creixent i el quart minvant, no els interessen gaire.
            Així com la lluna atrau l'aigua i provoca les marees, i exerceig la mateixa força sobre la terra, també té influència sobre les persones, els animals i les coses. Recordo dites com ara “tenir mala lluna”, “estar a la lluna de València”, “pescar la lluna amb un cove”, i d'altres. També de sentir parlar de la pedra de lluna, usada com a talismà. Això demostra la importància que té en la vida quotidiana. Ja de petita vaig aprendre aquesta cançoneta:

La lluna, la bruna,
vestida de dol.
Son pare la crida,
sa mare no vol.

            La lluna és la gran amiga dels enamorats i dels poetes. Si n'ha inspirat, de paraules boniques i de versos i poemes...! I també els músics han estat tocats de gràcia per la lluna i han fet composicions molt belles inspirades en aquest astre.
            L'altra cara de la moneda són els efectes de la lluna plena sobre algunes persones, que diuen que es transformen en llops i omplen la nit d'udols esgarrifosos. És clar que aquestes històries només deuen ser contes de a la vora del foc.
            Però en general, la lluna és benefactora. I màgica. Escampa la llum argentada sobre el mar, els pobles i les muntanyes. Recordo haver caminat de nit, sense llanternes, només amb la claror de la lluna plena. Va ser una experiència fantàstica! Les ombres allargades dels companys... Els arbres, les pedres del camí, tot tenyit d'aquell color blanc lletós... Les cares dels amics, irreals de tan blanques...
Lluna blanca, plena,
reina de la nit serena,
que els meus passos mena.

Pàl·lida falena,
al firmament fas ofrena
del goig i la pena.
  
            La lluna és màgica. A les nits, si no hi ha núvols, surto a l'eixida per si la puc veure, sigui lluna plena o qualsevol altra de les fases. Em quedo uns moments mirant-la. Diuen que hi ha un homenet, allí. Entre les ombres que s'hi dibuixen, provo d'endevinar on s'amaga, l'homenet. Darrere d'un volcà, potser? O a la riba del mar de la Tranquil·litat? No el trobo. Però sí que hi trobo les mirades blanques dels éssers traspassats, els que em van estimar i encara m'acaronen. La influència de la lluna sobre les persones té aquest encís, ens posa en contacte amb el passat, amb els éssers del nostre passat real. I mentrestant, la lluna, l'astre nocturn que reflecteix la llum solar, és també la fada de cabellera blanca i la deessa de l'arc i les fletxes que ens poden donar la son o la mort.

La lluna, la bruna (Montserrat Fortuny)



No sé per què, en aquesta cançó, tan nostrada i tan antiga, a la Lluna li diuen la Pruna…!
            A la Lluna, el nostre satèl·lit, l’únic que tenim, pobreta, li diuen de tot… Però, us imagineu si poguéssim viure en un altre planeta, com ara Júpiter, amb tants satèl·lits que l'envolten…Les nits deuen ser precioses i clares, amb tantes cares diferents que el contornen! Tots deuen ser de diferents colors, quina meravella! Però nosaltres ens hem de conformar amb un de sol i ja en tenim prou, amb tantes llegendes i rondalles.
            –Julieta, et juro per la Lluna…!
            –No, Romeu, no juris per la Lluna, que és una mentidera i una traïdora…! Quan diu que creix, mostra una gran lletra D, com si disminuís i, quan minva, ens ensenya la lletra C, com si creixés!
            Així li responia la celestial Julieta al seu enamorat, quan ell li volia assegurar el seu gran amor. Sí, la Lluna és mentidera, però només en els nostres llenguatges, perquè n'hi deu haver d'altres en què créixer no s'escriu amb C, ni minvar, disminuir, amb D.
            El cas és que el nostre satèl·lit té moltes històries i llegendes, però s'han descobert, al pas del temps, moltes veritats, com ara les marees, que, antigament, no sabíem d'on emanaven.
            Encara que la Lluna és a 380.000 km de distància, la seva gravetat, junt amb la del Sol, provoca les marees. Aquest efecte no solament es nota als oceans. Els científics han pogut veure que l'escorça terrestre també s'eleva uns 30 cm quan hi ha marea alta.
            Sabem que també es manifesta en els éssers vius, com els moviments de la saba i també els cultius en general. També els cabells de les persones creixen més ràpidament durant les èpoques de marees altes.
            A la lluna plena se li atribueixen efectes relacionats amb el nombre de naixements, els crims, els suïcidis, les malalties mentals, els desastres naturals i els accidents, entre altres coses; però, fins ara, cap estudi científic no ha demostrat que tinguin relació amb la Lluna.
            Els eclipsis: quan la Lluna se situa entre la Terra i el Sol, es produeixen els eclipsis solars i quan és la Terra la que es troba al mig, els eclipsis són de Lluna.
            El millor eclipsi és el complet de Sol, una veritable meravella. Pocs instants abans que el Sol quedi completament  tapat per la Lluna, els seus últims rajos brillen a través de les valls de la Lluna i se'n diu “Perles de Baily”. La darrera perla desapareix amb un esclat extremadament brillant, anomenat “Anell de Diamant”.

«La Lluna segueix bàsicament tres cicles diferents. El cicle sideral dura 27 dies, 7 hores i 47 minuts. La Lluna descriu trajectòries progressivament més baixes i diem que es troba en ascendents quan descriu trajectòries més altes al cel.
El segon cicle és el sinòdic, que té una durada de 29 dies, 12 hores i 44 minuts. La Lluna canvia de forma, és a dir, presenta diferents fases. Quan creix mostra la forma de la lletra D i, quan minva, la de la lletra C.
El darrer cicle és anomalístic i dura 27 dies, 13 hores i 18 minuts. És quan s'acosta i s'allunya de la Terra seguint una el·lipse i, per tant, canvia lleugerament la seva mida relativa.»

            Tot això dels cicles ho he copiat del llibre El cielo, de Josep Comas Solà, que em va regalar el meu pare quan jo encara no tenia els deu anys. M'ensenyava astronomia a la seva manera: agafava una poma i la feia voltar sobre ella mateixa i al voltant de la làmpada del menjador i deia que el llum era el Sol i la poma, la Terra. Agafava una cirera, deia que era la Lluna i la feia girar al voltant de la poma. També em deia que la Lluna sempre ens mostrava la mateixa cara; mai ningú no ha pogut veure-li l'altra. Això també ho he llegit a De la Terra a la Lluna, de Juli Verne.
Que en sabia, d'astronomia i de tot, el meu pare..!