 |
Se’m fa llarga
l’espera. El temps, camaleònic, s’arrossega avui flegmàtic mentre expecto que s’obri
la porta i tot canviï. Tot.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 032. Se'm fa llarga l'espera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 032. Se'm fa llarga l'espera. Mostrar tots els missatges
dilluns, 16 de juny del 2014
La llarga espera (Antònia García)
Se'm fa llarga
l'espera. Fa només uns moments que te n'has anat i m'has dit que tornaries de
seguida. Mentre t'espero, passejo a prop del mar. Tinc tantes ganes d’estar amb
tu que aquests pocs moments em semblen hores.
Trobo que comences a trigar. M'assec davant del mar i em passo la mà
pels cabells que el vent fa voleiar. A terra, l'ombra del meu cos dibuixa una
taca negra arran de les cames doblegades. Potser has trobat algun problema que
t'ha entretingut més del que comptaves...
El mar ha canviat de color a causa d'uns núvols que han aparegut al
cel. Ara és més gris. Com és que trigues tant? L'ombra de terra s'allarga quasi
dos pams. Em lligo un mocador al cap per mantenir quiets els cabells. Si
m'haguessis dit on anaves, t'hauria vingut a trobar. L'espera se'm fa llarga,
aquí asseguda. Hauré d'alçar-me i caminar pel moll. Miro el rellotge. No pot
ser, tanta estona... “Espera'm, és qüestió de deu minuts, tirant llarg”, m'has
dit. Trec el ganxet i el cabdell de dins de la bossa i, per entretenir
l'espera, començo a fer cadeneta. T'hauria d'haver preguntat a quin lloc havies
d'anar. També m'ho hauries pogut dir,
ben mirat.
Ara ja vaig per la sanefa dels calats, amb cameta alta. Aquesta bufanda
és delitosa de fer... Si trigues gaire, me'n tornaré a casa! Però no és a casa,
que vull anar. És amb tu! Hem fet plans. Com és que no tornes? Semblava que et
delies tant com jo per estar junts. Tant de retard... L'ombra s'allarga,
s'allarga... No sé què fer. I si t'ha passat alguna cosa? I si has tingut un
accident? Hauré de preguntar quin hospital hi ha per aquí... Si no hi ets,
aniré a una comissaria, la que trobi més a prop, i els diré que... No puc
fer-ho. No sé res de tu, tret del teu nom: Marc. Es riurien de mi.
Cada dia vinc al moll, m'assec, em repenjo al pilar de formigó, trec la
bufanda i vaig fent ganxet. Aquesta labor de llana és tan llarga que la porto
en un carret d'anar a comprar. He perdut el compte de quantes bufandes he fet.
Fa aire. Em faig trenes perquè la marinada no m'escabelli. Ja m'arriben més
avall de la cintura. I espero. Espero. Sense solució. Havies de tornar de
seguida. Te'n recordes? Espero aquí, al moll, fins que la meva ombra va a parar
al mar i s'allarga com una serp negra fins a l'horitzó.
L'eterna espera ha fet girar els fulls dels calendaris. No hi ha
rellotge que pugui donar fe de quan de temps ha passat. Al moll, onades d'ombra
van i vénen i s'enfilen cap al cel perquè no es vegin les estrelles. Arrossego
els cabells darrera meu com si fossin una llarga cadena que subjecta una bola
pesant. I tu, “espera'm”, vas dir... “Espera'm”. T'espero. T'espero sense
esperança, sense desesperació, amb calma. T'espero com només els orats saben
esperar. Per si un dia tornes.
Per si tornes,
perquè em puguis trobar al port, que ja m'he fet a
l'espera.
m'assec sempre al mateix lloc, I fins a l'hora darrera
i l'espera se'm fa llarga. contemplaré
com s'atansa
Jo vaig fent punts de ganxet. l'ombra que no fa
soroll.
No et penso fer cap retret, Si un dia tornes
al moll.
Se’m fa llarga l’espera (Elisabet Prades)
Se’m fa llarga l’espera
Ja no sonen les campanes
Anunciant
el bes furtiu
Ja el
niu del rossinyol resta buit
I la
terra vessa nua
Amb
capvespre ataronjat
Amb nit
fosca sense estrelles
I la
lluna verda absent
Ja la
mar mormola pors
I un cel de llàgrimes sordes
Només plorant melangia
Damunt de la platja nua
Se’m fa
llarga l’espera
Amb el
llit buit i el finestró tancat
Sense
sentir darrere la finestra
La
remor del teus passos fugint
O el
murmuri de la pluja que em porta el teu record.
Com
se’m fa llarga l’espera
Quan
els llençols encara guarden els plecs de l'ombra del teu cos.
I jo
resto sola Nua Buida.
Petits versos (Montserrat Fortuny)
Se’m fa llarga l’espera Se’m fa
llarga l’espera
d’aquest nou dia. Vindràs,
amor?
La nit arriba Els meus llavis
et busquen,
el cor batega encara. també el
meu cor.
Se’m fa llarga l’espera Se’m fa
llarga l’espera
d’empresonar entre els meus braços amb l’anhel de flairar
l’últim amor. les flors
boscanes.
Se’m fa llarga l’espera Se’m fa
llarga l’espera
de tant esperar d’omplir de versos
sense esperança. els fulls en blanc.
La criatura (M. Jesús Mandianes)
Se’m fa llarga l’espera desitjant que arribi l’hora, mentre passo l’estona
menjant convulsivament i amagant-me de l’odi que la meva presència desperta
entre els amos de les terres per les que m’arrossego, on sense poder evitar-ho
deixo un rastre abominable de destrucció, forma part de la meva naturalesa.
Per sobreviure necessito acumular tota l’energia
possible, solament així podré afrontar les mutacions indispensables per
transformar-me en l’ésser perfecte, capaç de fer oblidar a tothom la devastació
que he provocat.
En aquestes dues últimes setmanes he triplicat la
mida del cos, convertint-me en un enemic temible, la meva voracitat suposa un
greu perill per la subsistència d’altres especies. Els humans han posat preu al
meu cap, protegits amb mascaretes antigàs carreguen a l’esquena bombones de
sofre. Tracten de liquidar-me fumigant sense pietat els llocs on la petjada de
la desolació denuncia el pas del seu pitjor malson. L’aire enverinat em comença
a afectar els òrgans vitals, ara l’assetjament se’n fa insuportable, necessito
trobar un lloc segur on ocultar-me, el cau d’una serp em serveix d’amagatall,
cap home gosarà apropar-s’hi.
Recobreixo les incomptables ferides amb metres de
benes, fent-les girar al meu voltant fins a completar el procés de momificació.
Després em tanco a la meva càpsula reduint l’activitat vital a l’indispensable
acte de respirar, així espero el moment oportú per reactivar el meu organisme.
Sí, se’m fa llarga l’espera anhelant que arribi l’instant
més important de la meva vida. Mentrestant, passo l’estona somiant amb la
transformació que em donarà tots els atributs de la reialesa:
Al cap, recobert per fines escates d’or, brillaran
els safirs dels meus ulls; sobre el tòrax una armadura d’ambre; l’abdomen serà
una maragda delicadament tallada, d’on sortiran les majestuoses ales revestides
de diminuts brillants, desplegades al voltant del cos seran el símbol de la
reina Atles.
El soroll de la càpsula en trencar-se, em fa
despertar del deliri. La llarga espera ha finalitzat. Seguint les instruccions
transmeses al llarg de moltes generacions, surto poc a poc de la cabina. L’esforç
i la falta d’aliment em deixen exhausta, necessito descansar i recuperar la
flexibilitat perduda després de tant de temps d’inactivitat.
No puc dissimular la inquietud quan arriba el
moment de comprovar el resultat del complicat procés. Impacient per descobrir
la meva nova aparença, inicio el primer vol sobre les aigües del llac, estenent
les ales amb cautela. Sense poder dominar l’emoció en mirar la bella imatge
reflectida a la superfície cristal·lina, enlairant-me, ballo enfront dels ulls
dels humans que somriuen esbalaïts admirant l’harmonia dels colors, el disseny
del dibuix, la simetria perfecta de la meva forma, sense tan sols sospitar que jo sóc el monstre que volien destruir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)