El gran riu de la vida (M Jesús Mandianes)

Clareja a Rashid, tranquil poblet situat a la vora del "gran riu de la vida", solquen les seves aigües fràgils barques de papir des d'on els pescadors llancen les xarxes i esperen el moment de recollir-les carregades de peixos. Al cel encara brilla Siri que anuncia que la gran inundació és a punt de produir-se. Tots els veïns han pregat al poderós Déu Appi, demanant que el Nil es desbordi i negui les assedegades terres d'Egipte perquè hi creixin collites abundants.

Benafrit, des del terrat de casa seva, contempla com el Sol treu el cap darrere del delta i en cobreix les aigües amb milers d'espurnes. Ascendeix lentament i il·lumina la silueta del far i, a poc a poc, s'eleva fins que els raigs arriben a la vila blanca. Al lluny, s'albira Alexandria, la ciutat on els palaus de marbre es reflecteixen sobre la Mediterrània, però la seva imaginació infantil la condueix riu amunt, per tractar de descobrir el secret que ni els savis sacerdots, ni els valents exploradors, ni tan sols el diví faraó havien aconseguit esbrinar mai: on es trobava la font inesgotable d'aigua que donava vida al seu poble?

De sobte veu una garsa real que planeja sobre el Nil, n’admira la blancor de les ales esteses sobre el cel blau, el majestuós vol, el plomall sobre el cap que forma una corona on sembla posar-se el disc solar; llavors, els seus llavis formulen un desig:

—Oh divina Bennu, senyora del matí! Si tingués les teves ales orientaria el meu vol cap a la font primordial per descobrir l'origen del gran riu. Provaria d'entendre per què cada any es desborda i converteix l'àrid desert en aquestes terres fèrtils que regalen al meu poble: dàtils, figues i raïms abundosos.

L'ocell gira els ulls daurats cap a la nena i tot aletejant amb suavitat s'atura al seu costat i li diu:

—No puc donar-te les meves ales, però si no tens por et conduiré al lloc on Isis plora sense descans la mort d’Osiris, el seu germà i espòs. Les seves llàgrimes miraculoses són l'origen de la font que busques.

Benafrit sense dubtar-ho puja sobre el llom de l'au i conduïdes per una lleugera brisa segueixen la llera del riu cap al sud. Travessen les terres de sorra rogenca on tan sols hi viuen escorpins i serps, vigilen les maniobres dels cocodrils, sempre a l'aguait d'alguna presa. Sobrevolen els hipopòtams que es banyen en fang fins que el riu es torna invisible sota la verdor d'uns boscos que la nena mai no havia somiat que existissin.

Eren a Etiòpia, fins prop dels núvols arribava l'estrèpit de l'aigua al caure cap a un precipici sense fons; havien arribat a les cataractes Tis Abay. La garsa descendeix a poc a poc, traspassa la cortina d'aigua fumejant i, a l'altra banda, es troba la deessa desconsolada a punt de pujar a la barca que l’ha de conduir a través del riu a la recerca del seu estimat.

Isis allarga la mà i acaricia l'ocell, mentre Benafrit agenollada a terra no gosa aixecar la mirada i tremolant escolta el to imperatiu de la seva veu:

—Tu vindràs amb mi en aquest trist viatge.

Quan estava a punt de pujar a la barca va escoltar a la mare cridant-la:

—Petita somiadora, desperta si no vols perdre't la festa de la “gran inundació”.

La nena es frega els ulls desconcertada, després oblida el plor de la poderosa Deessa, corre a la recerca de l'escriba que regala als nens caramels de mel i que els explica històries meravelloses. Aquesta tarda mentre el riu de la vida inundi els camps, els relatarà les aventures de l'astut Ulisses.