La profecia (Antònia García)

 Ho sap tothom, i és profecia.

Ens vindrà una altra glaciació.

S'haurà acabat la gran secada

que ens acostava a l'extinció.

Baixaran lentes les geleres,

i rebran pluges els deserts.

Ho sap tothom, i és profecia.

La gent irà amb alegria

i amb els paraigües ben oberts.

 

Farà molt fred. Tots abrigats,

a casa, tots ben encantats

mirant la tele tot el dia.

La tele sap la profecia.

Veurem passar, pels freds carrers,

 trineus, rens, foques i pingüins, 

ossos blancs grossos, inuits prims,

i ens comprarem un caiac

i un anorac.

És profecia. Tothom ho sap.

 

I ben cansats de tant de fred,

hivernarem a l'hivernacle,

 i no veurem ja l'espectacle

de platges plenes tot el dia.

Ho sap tothom, i és profecia.

Mig congelats, farem un tec:

menjarem peixos fumats, secs.

Talment semblaran ambrosia.

Així està escrit que passarà.

 

El vaticini ho contarà.

Ho sap tothom, i és profecia

que un bon jorn tot canviarà.

Sortirà el sol, naixerà el dia,

sortirem d'una tal letargia,

també la glaciació s'acabarà.

Un estel, damunt d'una establia,

que ha nascut un infant ens dirà

i la vida altre cop somriurà.

Ho sap tothom, i és profecia (Núria Roca)

Ho sap tothom, i és profecia

que el 25 desembre

naixerà un nen salvador.

Aquest any més que mai,

necessitem

aquesta profecia.

Que ens salvi d'aquest virus,

d'aquest malfactor.

Li diuen covid-19.

Ell, que fa un gran dany

a tota la mundial població.

Esperem, amb la mà al cor,

que canviï d'actitud.

I ens trobem amb ell

amb protecció per a

la nostra preuada salut.

No és profecia,

però ho pot ser.

Que el nen ens porti un virus

simpàtic i benfactor,

que ens allunyi

de tant mal instal·lat.

Recuperar l'alegria,

i poder repartir, 

a tort i a dret,

petons i abraçades,

a tothom sense distinció.

I que el nou any

sigui de joia, felicitat

amb una millor salut

que tot el món fa temps

que està desitjant.

Ho sap tothom, i és una profecia,

un nen el 25 de desembre

eliminarà el covid-19

Pel 2021 esperem gaudir

d'una millora a tot el món.

Obrim ben bé els ulls i el cor,

intentem no destruir

el que el nen ens portarà.

Pau, salut i bones idees,

per un futur millor.

Ho sap tothom (Montserrat Fortuny)

 

       Ho sap tothom i és profecia
       que al desembre naixeria
       el Nen més bonic del món.
       Ho sap tothom...!

       Que els pastors li donarien
       molts regals i que tothom
       junt amb els àngels li cantarien
       les més boniques cançons.

       Ho sap tothom i és profecia
       i al Nen Jesús tots pregarem
       que ens salvi de la malaltia
       que ens amenaça corrent.

       Enguany no hi ha pessebres,
       no hi ha dinars de Nadal,
       només hi ha les tenebres
       i tothom té por del mal.

       Aquest virus vol lluitar
       contra la salut de tothom
       però el Nen s`hi oposarà
       i salvarà tot el món.

      Ho sap tothom i és profecia
      que lliures serem molt aviat,
      que allunyarà la malaltia
      i tindrem tranquil·litat.

Política, ciència i art (Antònia García)

D'entre les diverses definicions de la paraula “política”, la que m'agrada més és aquesta: ciència i art de governar.

Un estat s'ha d'organitzar i s'ha d'administrar i està molt bé que això requereixi ciència i art. Els antics grecs en sabien molt, d'aquestes coses. Les polis i les civitas que van crear ho demostren a bastament.

Per curiositat, miro uns quants diaris d'aquests últims dies que tinc a casa. Vull veure quines altres paraules acompanyen la paraula “política”.

N'hi ha una que surt força sovint: presos. Presos polítics. Justícia política. Responsables polítics. Política ultraconservadora. Tots els polítics són iguals. Raons polítiques. Els grans grups polítics. Polèmica política. Partits polítics. Tomba política. Arguments polítics. Cinisme polític. Alguns polítics. Polítiques d'habitatge.

Podria buscar per les pàgines de més diaris endarrerits però no cal. El ventall de paraules pot ser molt ample. N'afegeixo algunes més que em venen al cap: política monetària, política territorial, política educativa, política de supervivència...

Hi ha una altra definició: Dit del parent sobrevingut per matrimoni. Fill polític, mare política, cosí polític.  O sigui, el sogre i la sogra, el gendre i la nora o jove, són parents polítics, i a més, tots els altres components de la família de la persona sobrevinguda. Són un munt de gent, oi? I cal ciència i art, per tenir una bona relació amb tots ells. Si més no, amb els principals: sogres, gendres i nores. Perquè de la bona política que s'apliqui al tracte entre aquests familiars depèn la tranquil·litat i el benestar emocional a les llars.

Una llar és una ciutat en petit, un estat en petit. La bona o mala convivència, la bona o mala administració d'una casa, es poden aplicar a una nació. Cal que hi hagi bons polítics que actuïn amb una política adequada, que sàpiguen encarrilar bé la gran família que és un país. Amb ciència i amb art.

Política (Núria Roca)

 Política, quina paraula més usual, actual, en tots els seus vessants.

No sabia com començar l'escrit d'aquest dilluns. M'he llegit els que heu enviat i defineixen encertadament aquest mot.

L'Antònia ha sabut fer molt seva la definició de la paraula política que m'ha agradat molt.

La Montserrat, com sempre, la primera.

Al començament del procés, fa uns quants anys, aquesta paraula no era encara a l'abast tan generalitzat del poble, com ho és ara. Almenys jo no seguia la política ni en sentia a parlar tant com a l'actualitat.

El meu pare, excombatent i expresoner, sempre en parlava, de política. Jo en defugia.

Com em va passar de jove, estudiant l'assignatura d'història, que em repel·lia. Trobava molt difícil i inútil memoritzar uns fets passats fa anys, descrits per persones addictes al règim totalitari i repressiu, mentint i tergiversant la història passada. Segons per qui estava escrita es contradeia.

Per tant, per què amoïnar-me a estudiar-la? Aleshores podies ser crítica, però no ho podies canviar. Els textos d'història que se seguien a l'escola eren els vàlids per a tothom.

Va ser de més gran que ho vaig comprendre i em vaig interessar per escriptors més justos, més documentats fidelment i que no seguien el corrent instal·lat. Et podies fer una idea més verídica  dels fets ocorreguts al llarg dels anys, sobretot aquests últims, molt complicats.

Bé, me'n vaig del tema. Però és que em passa alguna cosa semblant amb la política.

Tot i la quantitat d'informació que rebem per les xarxes, els medis informatius, els diaris i llibres que s'editen, em costa molt extreure conclusions i discernir entre les diferents forces polítiques i entre els polítics. No hi veig, en general, transparència, honestedat, justícia, les quals coses haurien  de dominar la política.

Sembla que, per ells, el poble s'ho creu tot, estil “borrego”. Un dia ho tens més clar i l'altre dia més fosc.

Actualment em decep molt la política, encara que comprenc que són temps difícils i ser polític ha de ser molt complex si ets coherent amb els valors a seguir per a tota la gent del nostre poble.

La Justícia, la Llibertat i la Fraternitat són una utopia?

Pot ser que estigui pessimista, però els moments que estem vivint políticament crec que no són gaire encertats o no donen per a més.

El canvi de mentalitat dels polítics ha de ser molt gran i el poble ha d'ajudar implicant-s'hi també.

Res no es farà sol. Ànims!

Política (Montserrat Fortuny)

 

Art de governar.

Direcció d'un estat i determinació de les formes i directius de la seva activitat.

Defensa dels nostres drets.

Urbanitat.

Habilitat per a aconseguir un fi.

 

La POLÍTICA, com diu el seu nom, hauria de ser honrada, transparent, però la major part de les vegades és, com els seus polítics, fosca, incívica, materialista, barruda.

     També es diu dels sogres: pare polític, mare política. I dels cunyats: germà polític, germana política.

Per què? Què haurien de defensar?

En canvi, no he sentit ni llegit mai: oncle polític, tia política, nebot polític, cosí polític.

És que no n'hi ha? I tant que sí, però no he vist que figurin enlloc.

També hi hauria d'haver amics polítics, amigues polítiques, camarades polítics!
     En fi, en aquests deures no puc posar-hi enginy, il·lusió, tot és massa real, massa desil·lusionant.
     I, si no us agrada, una altra vegada poseu uns altres deures més il·lusionadors!

Política (Maria Rosa Botey)

 

Segons diu Google, és la ciència que tracta del govern i com organitzar una societat, especialment dels estats. Bé, jo m’ho crec. Si ellos lo dicen, será verdad. Grans polítics que han deixat empremta, també segons google:

THATCHER

CHURCHILL

CHE GUEVARA

GANDHI

MANDELA

Pel que s'ha vist i s'ha pogut llegir, ho van fer força bé, pel poble, pel país, d'acord.

Són contemporanis, els he poguts veure i he pogut sentir-ne la veu... Vaja, un EXCEL·LENT per a tots ells.

Llàstima que ja estiguin a l'altre món.

Estic veient la sèrie The Crown sobre la reina d'Anglaterra, coses reals i coses suposades.

Es pot veure el paper de Winston Churchill que més amunt o més avall va ser fonamental.

Molt bé, tots ells van fer molt per la humanitat, van ensenyar moltes coses que haurien de seguir els polítics actuals.

Però totes aquestes actituds, sacrificis, exemples de les seves vides..., han servit per a alguna cosa...? Jo crec que no. Si aixequessin el cap, es fotrien un tret al cervellet. No n'hi ha per a menys.

S'han aprofitat les seves idees, els seus anhels, el seu exemple...?

Doncs... I resumint:

POLÍTICA ACTUAL = un cau de ganduls, lladres, perdularis, ignorants, incapacitats per a la seva activitat. Ni la O amb un canuto.

No sé dir res més.

Apa, doncs, companys i companyes, fins aviat i una forta abraçada.

Eros, Cupido... (Montserrat Fortuny)

 Sóc una nena de la guerra. Va començar quan jo tenia quatre anys i va acabar el 1938, als meus set anys.

Els nens i les nenes, durant la guerra, anàvem junts a l'escola, vull dir que érem a la mateixa aula. Quan va acabar la guerra, tot va canviar. En lloc del català ens van imposar el castellà, i els nens en unes escoles i les nenes en unes altres.

Hi havia un nen de la meva edat, un parell de mesos més que jo, que es deia Lluís i era molt simpàtic i molt llest. Havíem compartit pupitre i, ara, res de res. Però, al vespre, en lloc de fer els deures a casa seva, venia a casa meva i els fèiem plegats.

Compartíem les lliçons i, si hi havia alguna cosa difícil per a l'un, l'altre li aplanava les dificultats amb les seves explicacions.

El seu pare era molt culte i l'ajudava molt, i ell a mi.

Un dia la lliçó era "El sistema Solar" i explicava que, al voltant del Sol, hi havia una colla de planetes, molt grans alguns i d'altres de més petits, com ara el nostre, la Terra.

Per ordre de proximitat al Sol són aquests:

Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó.

Però aquest últim feia la volta al Sol de diferent manera que els altres.

El pare del Lluís li va dir que eren noms de déus romans i que tenien l'equivalent en grec i li va ensenyar com buscar-los al diccionari.

En portava un de petit i vàrem gaudir buscant l'equivalent del romà al grec.

Mercuri... Hermes. Venus... Afrodita. La Terra... Gea. Mart... Ares. Júpiter... Zeus. Saturn... Cronos. Urà... Urà. Neptú... Posidó. Plutó... Hades.

També eren molt importants per a nosaltres Minerva... Atenea. Diana... Àrtemis. Eros... Cupido.

Un dia em va comparèixer amb un arc i unes fletxes. Li vaig preguntar el perquè i em va dir que ell faria de Cupido i em tiraria una fletxa, a mi, la Isabel, perquè m'enamorés d'ell.

Em va fer molta por i, oblidant la meva prudència, li vaig dir que no calia que em ferís amb cap fletxa, que prou enamorada estava, d'ell!

No us podeu pensar com es va posar de content! Li brillaven els ulls, li tremolaven els llavis, obria i tancava les mans... fins que, al final, em va abraçar i ens vam fer el primer petó d'enamorats, petó de cine, en dèiem, i així va començar el nostre idil·li, que ha continuat tota la vida.

El tirador (Eduard Alonso)

 Forqueta als extrems de la qual se subjecten dues tires de goma unides per un tros de cuir, badana, etc., en el qual hom posa pedretes, perdigons, etc., que llança estirant les gomes i deixant-les anar bruscament.

El vailet d'ulls grans i bonics que apareix a la fotografia dels deures del Taller d'escriptura d'aquesta setmana confirma que l'ésser humà sempre ha estat un coaching volador, sempre n'ha tingut la vocació.

Quina missió té el coaching volador? És una mena d'entrenador, d'assistent en el camp de les coses volàtils. És molt evident que els ocells i les ratapinyades ja saben volar. Per tant, aquest servei de coaching s'ha d'adreçar a altres col·lectius com ara les pedretes, els perdigons i tota mena de projectils.

Després, tenim episodis i èpoques de la història on el principi del coaching volàtil es manté, però amb alguns canvis. Per exemple, l'Imperi Romà: en comptes de tirar pedretes, tiraven pedres grans, pedrotes. En aquest cas, l'aparell impulsor era la catapulta.

Catapulta: Antiga màquina de guerra emprada per llançar tota mena de projectils.

El principi és el mateix: fer volar coses, objectes i projectils que  no volen per se.

Contemporanis de quasi totes les èpoques, són l'arc i la fletxa, que van fomentar la presència de buiracs i buiraquers.

Finalment arribem a les armes de foc. El principi és el mateix: fer volar projectils. La llista de tipus d'armes de foc és molt extensa i no cal enumerar-les una per una amb l'excepció d'en Joan Surroca, que fou un mestre d'armes mantenidor de la gran tradició de l'armeria catalana. Des del segle XVI, a Montferris, Ripoll, Olot i Girona, produïa exemplars d'armes de foc que encara avui figuren en museus i armeries de cases nobiliàries.

 

PS: Continua sense resposta per què el primer coaching volador va triar la “Y grega” en comptes  de la “I llatina” per fabricar el tirador.

El tirador (Antònia García)

En Ricard era soldat. Formava part d'un escamot que havia de defensar un punt estratègic. Des d'allí controlaven la carretera i el pont. Cadascú al seu lloc, el fusell a les mans. En Ricard no perdia de vista l'espai entre ells i el bosquet que tenien a prop. Llavors, alguna cosa es va moure entre els arbres. “Foc!” va cridar el sergent. En Ricard va prémer el gallet. Els trets van esclafir i van trencar la calma de la tarda. El sergent va manar que anessin a veure què hi havia al bosquet. Era un gos. Les bales d'algun dels trets l'havien tocat de mort. L'animal jeia a terra, immòbil. Tenia al cap un forat sangonós. “És un gos!” va cridar en Ricard. “Torneu a la posició i estigueu atents”, va ordenar el sergent.

Un cop al seu lloc, en Ricard va recordar que, quan era un vailet, havia mort força animals que ni tan sols l'amenaçaven. Ell i d'altres xicots del poble, anaven a caçar conills amb escopetes de perdigons i, una mica més joves, quan encara no tenien escopetes, feien servir mandrons per abatre perdius, ocells i el que podien.

Un mandró, també anomenat fona, és difícil de manejar. S'ha de tenir molta habilitat. En Ricard i els seus companys en tenien, d'habilitat. Havien practicat molt, des de petits, quan anaven a caçar ocells amb tiradors que, sovint, es feien ells mateixos amb una branqueta en forma de forca, un cuir per a posar-hi una pedra i una tira de goma o d'algun material elàstic a cada banda del cuir. Els pagesos els pagaven per cada ocell mort, així no se'ls menjaven les llavors que escampaven pels camps de conreu. I per als nois era una manera divertida de tenir uns petits ingressos.

Caçar ocells era divertit, sí. Els nois no tenien cap recança. Com tampoc els sabia greu enfilar-se als arbres per afollar nius ni pescar capgrossos i granotes a les basses.

Però de matar ocells amb tirador, amb una pedra com a projectil, a disparar una bala amb el fusell contra un ésser humà, hi havia molta diferència. Els altres soldats havien elogiat la bona punteria d'en Ricard, però a ell no li feia cap gràcia.

Quan es va incorporar a l'exèrcit, no pas de forma voluntària sinó per força, no va pensar que aquella habilitat seva, la bona punteria, llevaria la vida a d'altres persones com ell, joves, potser amb família, dona, fills... En tot cas, pares i d'altres parents. I amics.

El cas era que no triaven a quin bàndol estaven. Si en aquells dies, en començar la guerra, estaven en una zona del país per algun motiu, els feien ingressar en un bàndol. Però si estaven en una altra zona, ja corresponien al bàndol contrari. I podria molt ben ser que, sense saber-ho, estiguessin disparant a un amic o a un germà.

Eren soldats i havien d'obeir. Altrament, els haurien considerats traïdors o desertors.

En Ricard havia vist prou coses, al front, com per odiar la guerra, qualsevol guerra. Des del lloc on era, va mirar el punt on havia quedat abandonat el cadàver del gos. I va desitjar amb tot el cor que aquells temps de violència i terror s'acabessin per sempre.

El nen del tirador (Núria Roca)

Quins ulls! Mirant cap a una direcció, apuntant amb un tirador, no sabem a on, però ell sí que té l'objectiu clar. Si l'encerta és una altra cosa. Què hi té al final de les gomes del tirador? Potser una pedra, una bola, una fletxa, qualsevol objecte petit amb la intenció de fer punteria. A on? A un arbre, a un ocell, a un mur, a una finestra, a una porta, al vidre d'una finestra, etc. Podria ser, però no sabem què té el nen al cap. El seu pensament no el podem veure. Només si estem al seu costat potser el deduirem.

Sembla el capvespre, la foto una mica enfosquida, el nen amb ganes de jugar amb la lluna que acaba de sortir fa poc. És lluna plena i li vol dibuixar els ulls perquè no en té i a la pintura que el nen ha fet a l'escola, ha pintat la lluna amb uns ulls molt grossos.

El nen ha penjat en un arbre un joc per fer punteria, que consta de cercles, uns dins dels altres, i el més petit que està en el centre és el de màxima puntuació. Té una bona estona per poder arribar a tirar el dard al centre de la circumferència més petita i que acostuma a ser de color blanc. Cada tarda que pot, practica perquè li agrada fer punteria.

Els fils elèctrics que passen per sobre el camp estan plens d'orenetes. És ple estiu i fan una piuladissa que eixorda. El nen, avorrit, les mira, però està cansat dels seus crits i se li acut provar l'efectivitat del seu tirador, que s'ha fet amb tronquets, unes gomes elàstiques i un tros de cuir enganxat a la punta. Amb còdols petits agafats del camí, va tirant, apuntant a les pobres orenetes. Els ocells quan senten la fressa de la pedra cap al fil, surten volant esperitats. El nen, desenganyat, torna a intentar-ho, una vegada i una altra. Cansat de provar-ho, pensa que les orenetes són molt més llestes i es defensen de l'atac. Rumia una mica i es diu a ell mateix: per què els haig de fer mal? Claudica i se'n va a un altre lloc, potser a fer punteria al roser que toca a la casa, amb el qual algun cop s'ha punxat en passar pel seu costat.

 

Un pare regala al seu fill un tirador, pensant que quan ell era petit en tenia un amb el qual havia jugat molt. El nen, amb molta il·lusió, se'n va cap a fora de la casa de pagès on viuen. El cap li barrina buscant un objectiu per fer punteria. De cop i volta passa pel seu davant una gallina escatainant, corrent buscant un cuc que ha vist de lluny. Quina mala sort, pobreta. El nen ja té a on tirar. Estira ben fort, amb la i grega formada amb els troncs, en una mà. Les gomes del tirador s'allarguen, amb l'altra mà aguanta una pedra en el cuir de l'extrem de les gomes. Amb un ull tancat i l'altre ben obert apunta en direcció a la gallina, se li acosta tant com pot. La gallina, distreta per la presa que té al davant, en serà la víctima. El nen agafa aire, es concentra, són uns segons, apunta i las!, l'ha tocada.

La gallina cau a terra cridant, estabornida. El nen corre a avisar el pare. Li sap greu. No era conscient del mal que faria la seva acció. Per a ell serà un aprenentatge que li quedarà gravat.

 

 Un nen surt de l'escola cap a casa, amb un tirador a la motxilla. Durant el trajecte va pensant on pot fer punteria. Quan ja està arribant, veu a la finestra un amic seu que està d'esquena al carrer. El vol cridar però amb la finestra tancada l'amic no el sent. Té una idea, agafa el tirador i fa punteria al vidre. Que fàcil, la finestra és gran i ell està a sota. Sí, encerta, sent el soroll de l'espetec del vidre. El company es gira espantat i veu el seu amic, que està rient, al carrer; el saluda amb la mà i el crida. No ha passat res, sort que el vidre és doble. El nen de la casa obre la finestra i li diu: Què has fet! No veus que pots trencar el vidre i fer-me mal? L'altre, inconscient, petant-se de riure. Surt la mare i l'esbronca des de dalt: No ho facis més. El tirador pot causar mal si no es fa servir el cap. El nen abaixa la mirada a terra i s'adona de la imprudència. La mare diu que pugi i en parlaran. Puja les escales a poc a poc, pensatiu. En arribar a dalt a la porta el reben tots dos. El nen demana perdó i diu que no ho farà més. Li sap greu i es posa a plorar. La mare de l'amic el consola i li fa un petó. Els amics s'abracen.

Sapere Aude (Elisabet Prades)

 Sapere aude

La melangia del diumenge

La fúria del dilluns

L'esperança del divendres

 

Sapere aude

La ignorància d'un crit

El menyspreu d'una mirada

La llum d'un somriure

 

Sapere aude

El secret de les pedres

El silenci del silenci

La remor de la nit

 

Sapere aude

A tu mateix

I encara que no ho entenguis

Sapere aude la mort.

Sapere Aude (Eduard Alonso)

Sapere aude! Sapere aude! Aquesta locució llatina, des de fa uns dies, batega conjuntament amb el meu cor. L'exhortació lluminosa esclata dins la meva ment. El deures del Taller d'escriptura per a dilluns vinent ens diuen que ens capbussem endins d'ella.

Amunt i avall del passeig Marítim, espero l'arribada d'idees, paraules, frases, imatges, indicis, colors, senyals, una inspiració... Al capdamunt del passeig, la mar i la Pasífae. No ha estat bona idea, visitar la Pasífae. Com sempre, el seu esguard lluminós es capbussa endins la mar que tant estima. Quan li demano que consulti l'oracle, ni em mira. Frustrat, faig servir el darrer cartutx: m'acosto a ella i a cau d'orella crido “Sapere aude”. Cap resposta, cap gest. Em fa sentir com si jo no hi fos, allà. Giro cua i torno  al passeig del Mar. Potser alguna palmera em podrà ajudar.

La història d'aquesta locució llatina ve de lluny i arriba fins als nostres dies. Comença amb Ulisses, l'aqueu. Horaci, en el llibre Epistola, escriu aquesta frase per orientar-lo en el seu periple per la Mediterrània. Dues traduccions poden ser:

 Atreveix-te a saber

Atreveix-te a pensar

 Aquesta història continua amb un dels filòsofs més importants del món: Immanuel Kant.

Ell va divulgar l'exhortació d'Horaci en el cèlebre assaig Què és la I·lustració (1784), que podem interpretar com:

 Tingues el valor de servir-te del teu propi enteniment.

 D'Immanuel Kant a la científica Rita Levi-Montalcini, descobridora del factor de creixement nerviós. Sapere aude i Rita Levi-Montalcini es troben en la portada del llibre Atrévete a saber. En el llibre, després d'una primera part dedicada a explicar el que sabem del cervell com a òrgan biològic i com a “ordinador”, entren en escena aspectes claus com la protecció del medi ambient, els assaigs amb embrions, el tractament del càncer, la protecció dels drets humans, i entre tots ells sorgeix el fil conductor que existeix entre la recerca i l'ètica, la innovació científica i la defensa individual.

Sapere Aude (Núria Roca)

Sóc xerraire i quan em disparo a expressar-me, de vegades, no me n'adono i em costa escoltar.

En canvi quan m'expliquen vivències o històries gent gran amb anys d'experiència, m'agrada escoltar.

Em ve a la memòria i em sap greu no haver escoltat més el meu pare quan explicava les seves peripècies i mals moments passats durant la guerra.

Aleshores, més jove i amb una vida familiar intensa, més la feina a l'escola amb les criatures, no  tenia gaire temps per escoltar-lo, fins i tot diria que se'm feia pesat.

La guerra del 36, molt cruel i injusta, el va marcar molt i li agradava que la gent sabés, sobretot els joves, el que havia passat.

Va estar molt content quan a l'escola de la seva neta li van donar per fer un treball sobre el seu avi. Ell de seguida va pensar en una biografia sobre la guerra.

La neta va tenir molta feina a entrevistar-lo, sobretot escoltar i gravar les seves converses amb tots els detalls i documents fotocopiats. Va tenir molta paciència. Va ser un treball molt laboriós i llarg. Però ara tenim un dossier amb tots els pèls i senyals, fotografies i fotocòpies de documents oficials d'ingrés a la presó, de demanda de reducció de la pena per bona conducta, etc.

Gràcies a l'escola disposem ara d'una història ordenada d'un soldat que va patir molt, juntament amb la meva mare que l'esperava quan s'acabés tot.

Ella va fugir sempre d'explicar-nos coses sobre la guerra. En canvi, ell es delia per contar-ho.

En la meva vellesa trobo a faltar poder-lo escoltar i documentar-me més. Comentar la política actual i els esforços que s'estan fent per arribar a ser un país millor.

Els joves potser fugen de les tristeses i encara que poden donar importància als fets ocorreguts, els costa escoltar.

Escoltar demana paciència i interès pel què i qui t'ho explica.

És també un aprenentatge posar-te a la pell dels altres.

De vegades penso que sóc selectiva a l'hora d'escoltar i només ho faig quan m'interessa.

Escoltar els altres demana altruisme. Reconec que escoltant s'aprèn molt.

Quan es té un diàleg agrada que t'escoltin perquè si no es transforma en un monòleg.

Jo crec que el confinament que estem vivint també afavoreix que quan et trobes amb una persona l'escoltis més, encara que sigui més dificultós amb mascareta.

Sapere Aude (Montserrat Fortuny)

 "Sapere aude", o sia, "saber escoltar".

Ja sóc gran i he tingut moltes amistats. Algunes m'han sabut escoltar i altres no tant.

Potser millor alguna amiga que no pas alguns familiars. I jo mateixa crec que he sabut escoltar bastant, de manera natural, sense fer cap esforç.

Sí, crec que m'ha agradat escoltar i les amigues poden estar contentes de mi.

De gran, també tinc amics masculins... o no tant. I també m'han agafat pel seu compte i m'han explicat les seves "desgràcies", la ingratitud de les seves parelles, etc., etc. I jo, escolta que escolta!

 

Escolta que escolta,

sàpigues escoltar,

escolta que escolta,

va bé l'escoltar!

 

Escolta que escolta

i digues que sí,

que, escoltant, aprens

de l'amor la fi.

 

Escolta que escolta,

no diguis que no,

és trista la vida

quan no hi ha amor.

 

Escolta que escolta,

escolta callant,

tant les criatures

com la gent gran.

 

Escolta que escolta,

acaba el paper

i podràs dir, content,

fins dilluns que ve!

 

He buscat als diccionaris de casa, una mica antics, i no he trobat el significat d'aquesta frase breu: "SAPERE AUDE". A internet sí, més o menys, o sia que no explica cap resultat. Només que vol dir: saber escoltar, i prou. I parla de les estratègies que Ulisses va idear durant el retorn de Troia.

O sia que, en la frase, ho pots entendre com "Tingues el valor de fer servir les teves habilitats per a pensar."

O, "Tingues el valor de servir-te del teu propi enteniment", segons Kant.

O, "Tingues el valor d'acabar els deures... quan són una mica difícils..."