La rosa més bonica (Carme Marquès)

És difícil escollir la bellesa en la bellesa, i això és el que volien esbrinar els cultivadors de roses. Varen organitzar un concurs internacional de cultivadors de roses, per triar la més bonica d’arreu.

A Barcelona hi ha, al barri de Pedralbes, un jardí temàtic dedicat a les roses i, aquí, des de l’any 2.001, el Roserar de Cervantes acull a principis de maig el Concurs Internacional de Roses Noves a Barcelona. I així comença la història de les més boniques d’arreu del món.

Ben abillades arribaren dels seus països d’origen: Japó, Marroc i Anglaterra. Les representants del Marroc foren: Rosa d’Alexandria, Osíris, bellíssima, mostrava els pètals roig vellutat a l’anvers i blanquinós a l’interior (fascinant); la Rosa de Jericó era de color blanc al matí i rosa intens a la nit.

En representació d’Anglaterra, vingueren: la Rosa de Té, la Golden Flash, la Jane Austin, la Dark Lady i la Morneng Mist. I, des del famós Jardí de Roses Keiseir del Japó-Taringa, l’estrella indiscutible: la rosa Kasumi.

Vet ací que, arribat el dia en què el jurat havia d’escollir la rosa més bonica, el cel no hi va estar d’acord i un núvol negríssim va cobrir tot el parc. Les roses semblaven marcides, tristes i els seus color esvaïts. La circumstància va contrariar els desitjos dels organitzadors. Aquell any va quedar desert el premi a la Rosa més bonica.

D’això es desprèn que, moltes vegades, ens fem il·lusions sobre l’esdevenidor sense comptar que per sobre hi ha la Llei Suprema que pot castigar l’excés d’orgull.

Bé, no ha resultat un conte. Però, què voleu que hi faci, sinó en sé més? 

Ui, ui! (Núria Soler)

La Rosa només fa que queixar-se, tot el dia aquest: ui!ui!. Tots els veïns n’estan més que tips tot i que saben que cada any passa el mateix. Mireu que n’és de pesada amb la cançoneta! És l’única cosa que els empipa.

La Rosa, cada any quan arriba la tardor, agafa tots els rosers que té a la terrassa i comença a fer empelts a tort i a dret. En aquells moments és un bon entreteniment pels veïns- sí, pels mateixos que ara es queixen-. És un trànsit anual, primer entretenir-se mirant com fa anar la ganiveta: talla unes quantes branques de cadascun, ben escairades, després i sempre a l’atzar, les ajunta en el tall que ha fet en una planta mare, una en cada un, les lliga ben fort amb una cinta de plàstic i les deixa mentre espera que arribi el mes de Gener. Aleshores amb les tisores de podar talla tots els branquillons que sobren per la part de dalt i deixa passar l’hivern.

A primers de març, la veuen cada matí escrutant tot el reguitzell de plantes empeltades. La noten ansiosa per albirar el més petit brot. Així que en veu un, la senten cantar molt fluixet una tonada dolça que tots els veïns coneixen. Aleshores cada dia, tan ansiosos com ella, en segueixen els moviments sense perdre’n detall. Pel to de la veu, una mica més forta, ja saben si el creixement té èxit.

Quan li demanen perquè li agrada tant jugar a fer roses ella diu que la seva mare sempre li deia que li havia posat Rosa perquè és el nom de la flor més bonica. És per això que fent roses recorda la mare.

Els sap força greu que algun es perdi perquè potser s’ha perdut una bona oportunitat. I és que la Rosa, amb tots aquests anars i venirs cada any presenta tres o quatre rosers al concurs que l’Ajuntament convoca per premiar la rosa més original i la més bonica i que siguin diferents de les que fins ara hi ha conegudes.

D’aquí venen tots aquests UIS! que la dona va repetint dia rere dia quan li sembla que alguna flor es malmetrà. Però ca, mai ni falla cap i quan les poncelles despunten agafen els testos i, se’ls emporten cap al roserar. Allà hi ha un espai on els concursants poden plantar-hi les creacions convenientment datades, nom del concursant, nom de la rosa i, cosa completament secundària, adreça i telèfon per posar-s’hi en contacte.

Dic que l’adreça i el telèfon són secundaris perquè, en el cas de la Rosa, els rosers no es queden mai sols. Els veïns fan torns, matí, tarda i nit, malgrat que sempre hi ha vigilància municipal.

Quan arriba el gran dia, el barri queda ben buit des de primera hora del matí. Tots, com un sol home, acompanyen la Rosa per felicitar-la o, si es dóna el cas poc probable, consolar-la.

La gavarrera (Antònia García)

En Cisco era pagès, vivia en un mas que havia heretat dels pares. Tenia una gavarrera al marge dret del camí de casa que quan floria era una meravella. Les roses silvestres, amb la seva senzillesa, tenien un encís que enamorava. I les abelles, atretes pels colors, anaven a xuclar el nèctar que després seria mel. Això no li feia res, a l'arbust. Compartia de bon grat la dolçor de les seves flors amb els insectes i fins i tot amb els ocells. Però no consentia que cap mà s'acostés als pètals delicats de les roses. Tenia unes punxes esmolades i dures que defensaven la florida i pobre d'aquell que li volgués prendre alguna flor perquè rebria unes esgarrinxades fondes i doloroses.

Quan baixava al poble, en Cisco s'aturava davant d'una botiga on venien insecticides, adobs per a les plantes i també testos i flors. Hi havia sempre una galleda amb aigua i tot de roses vermelles, grogues i blanques ficades a dins, esperant els compradors. En Cisco les trobava molt boniques, sí, però ni de bon tros ho eren tant com les roses de la seva gavarrera. Les trobava... com ho diria... Encarcarades, una mica artificials.

La mestressa de la botiga li va explicar que cultivaven i sotmetien a empelts i encreuaments aquelles roses per comercialitzar-les. Convenia que tinguessin molts pètals i la tija recta i forta, per poder formar rams. I que fins i tot es feien concursos per triar les roses més boniques. En Cisco, tot interessat, li va demanar els detalls per participar en un concurs d'aquells, perquè segur, segur, que les seves roses silvestres guanyarien.

Tal com la botiguera li havia aconsellat, amb una pala i amb molt de compte va arrencar un petit rebrot de la gavarrera. El va posar en un test, ben adobat, i el va deixar al mateix lloc d'on l'havia arrencat. Va esperar que el rebrot hagués arrelat bé i quan va ser el moment adequat, es va emportar el test al roserar on havia de fer la resta de la creixença fins que arribés el dia del concurs.

Però un dels concursants, aneu a saber quin, va pensar que aquell test tan esponerós, que ja presentava tot de capolls que aviat serien poncelles, podia ser un rival de les seves roses. I una nit, d'amagat, va deixar uns llimacs voraços a dins del test, entre els branquillons de la gavarrera.

Passats dos dies, quan en Cisco va anar al roserar per regar el seu roser silvestre, es va trobar les fulles empastifades de bava de llimacs i els capolls mig menjats. Es va posar les mans al cap. Però, com podia ser? Tot el voltant dels rosers estava protegit contra plagues d'insectes i erugues. No podia capir que una mà traïdora hagués comès aquella malifeta. Amb llàgrimes als ulls va netejar les fulles del roser però les poncelles atrotinades ja no tenien remei i es va haver de retirar del concurs.

La mestressa de la botiga, quan ho va saber, se'n va empescar una. S'ho va fer venir bé per anar a veure en Cisco amb un dels membres del jurat i pel camí, com qui no vol la cosa, es va aturar davant de la gavarrera. Ell, llavors, es va fixar en la bellesa d'aquelles poncelles que començaven a descloure's. La dona li va explicar el cas. Tot i que no podia entrar a concurs d'aquella manera, l'home va voler collir una rosa per poder-la ensenyar als seus companys. I, és clar, la gavarrera es va defensar eriçant les punxes i clavant-les en aquella mà que es va tenyir de sang mentre un gemec s'escapava dels llavis. Sense haver assolit el seu propòsit, van continuar fins al mas per parlar amb en Cisco.

Acabada que fou la visita, en Cisco els acompanyà un tros de camí i, malgrat que sabia com n'era, de punxadissa, la seva gavarrera, va fer una cosa que no havia fet mai: va acostar-hi la mà amb suavitat, va amanyagar les flors i va collir dues roses, una per a cadascú dels seus visitants, sense que el roser fes cap resposta agressiva.

Va ser l'única vegada que en Cisco va prendre-li unes flors. Ell no volia altra cosa que gaudir-ne mirant-les, olorant-les, observant els canvis segons les estacions, vigilant el moment de la florida per embadalir-s'hi. I la gavarrera, a canvi, s'oferia als seus ulls en tota la seva esplendor.

I així va passar, per temps i temps. Diuen que a mesura que en Cisco s'anava fent vell, a la gavarrera li anaven sortint brots nous seguint el marge en direcció al mas. I que quan només podia sortir a la porta, de tan vell com era, els brots més joves ja havien arribat fins allí i les roses silvestres li van alegrar totes les primaveres de la seva vida.

El roserar (Montserrat Fortuny)

Hi havia una vegada un poble petit però molt eixerit. Conservava les seves tradicions més antigues però era el més modernitzat de tot el país.

Les cases mantenien la llar de foc de la cuina i del menjador, on feien les torrades a l'hivern, però tenien una altra cuina elèctrica o de gas, del disseny més modern, pel dia a dia. Conservaven el pou a l'eixida, però també gaudien d'aigua corrent al fogar i al bany.

Tenien uns despatxos moderns, amb prestatgeries plenes de bons llibres, i no els mancava l'ordinador. Més d'un, si hi havia fills joves.

També mantenien un concurs anual, mil·lenari. Un diumenge de primavera triaven el roser més bonic de tot el Roserar, perquè en tenien un de grandiós, exuberant de roses de tots colors, de totes mides, de totes formes. Cada família es feia càrrec d'un roser durant tot l'any i procurava millorar-li la forma, el color, el perfum.

La manera de resoldre el concurs era molt original i molt antiga, sempre ho havien fet així i que no els parlessin de fer-ho d'una altra manera: “A les dotze del migdia en punt, el tercer diumenge de primavera, una papallona de Collserola, una geganta de mig pam a un pam sencer antigament, o sigui, de deu a vint centímetres actuals, es posava, tot volant, damunt d'una rosa i aquesta era l'escollida, la premiada.”

I el premi era una copa d'argent, molt ben treballada i de mida grossa, d'un preciós disseny, que s'entregava al guanyador.

Hi havia gent repartida entre els rosers, a l'aguait del moment precís en què la preuada papallona reposés damunt l'avaluada rosa que ella triava.

Enguany, varen haver d'esperar més estona que mai, perquè a les dotze en punt no s'havia presentat cap papallona a cap roser… Però ara, ara sí, al cap de mig quart, un magnífic exemplar de dinou centímetres de diàmetre, de colors llampants i ben combinats, com tan sols ho sap fer la natura..., després de batre les ales, d'un roser a l'altre, es va llançar damunt d'una petita rosa… d'un roser silvestre.

Tothom es va quedar sense paraules… El roser boscà no pertanyia a cap veí. Era, naturalment, dels antics exemplars que envoltaven el Roserar, descendent d'aquells originals rosers mil·lenaris, amb flors de pocs pètals, de color de rosa pàl·lid, d'aspecte fràgil.

El premi, així, quedava desert. Però la copa pertanyia al poble i portava gravada la data completa, dia, mes i any, i van decidir que seria propietat de tothom. Però, on la posarien…? Uns eren partidaris de dur-la a la Casa de la Vila, altres a l'església, i encara uns altres al teatre…

I vosaltres, on la col·locaríeu? A veure, ajudeu-me a trobar-li un lloc adequat…!

Transformant la bellesa (Marta Pedrero)

Jo formo part d’un somni, un somni que han perseguit els homes des de fa molts i molts anys. De fet, ells sempre estan somiant, ja que poques vegades tenen la lucidesa de viure desperts, i en aquest estat de somnambulisme van perseguint noves idees de bellesa, i aquí comença la meva història.

Quan en Flavius es va aixecar aquell matí tot excitat va anar directament al laboratori, ja que aquell dia sabria el resultat dels seus experiments. Va aparcar el cotxe i va creuar el jardí que tenia davant del seu despatxet. Li havia promès a la Caterina que aquell any la sorprendria de debò amb un nou experiment: aquest experiment era jo.

Quan va obrir la porta del laboratori i em va veure, va fer un salt amb les dues cames i em va enlairar donant voltes sobre si mateix. És fantàstic, es va dir, i va trucar a en Marcus per comunicar-li que ho havia aconseguit. Aquell brètol el que havia aconseguit era canviar el color del meus pètals, que havien estat d’un preciós vermell vellut, per un blau espantós. Havia passat de ser una magnífica rosa comú a ser una rosa transgènica i, en arribar la primavera, els brots de les branques del meu voltant, a punt d’esclatar, eren també de color blau.

En Flavius em va traslladar al jardí de la Universitat de biotecnologia on treballava d’interí a la unitat de genètica i em va plantar al costat d’altres rosers. Aquests tenien la sort de mantenir el seu color original i les roses em miraven encuriosides i una mica espantades en veure el color dels meus pètals i es preguntaven com es podia tenir tan mal gust per presentar amb aquell color una flor que feia molts anys que era el llenguatge de l’amor i la bellesa.

Els dies van anar passant, i el jardiner s’esmerçava en tenir els rosers en les millors condicions possibles, ja que la primavera portava tota classe de pugons i malalties que podien acabar amb el color i la fermesa d’aquelles belleses, però del meu roser només en tenia cura en Flavius, ja que deia que jo no necessitava els productes químics amb els quals regaven els altres rosers.

I un bon dia, quan tots els que havien estat petits brots ja estaven en la seva plenitud i els rosers estaven ben plens de roses, un munt de gent es va aplegar al nostre voltant mentre puntuaven en un paper quina de les roses era la més maca de totes. En Flavius, que anava agafat de la mà amb la Caterina, es va apropar cap al meu roser i ella va exclamar:

—Oh, Flavius! Quina meravella!

I ell, amb un somriure misteriós li va dir a cau d’orella:

—Crec que si tallem una rosa d’aquest roser, el jurat no s’adonarà —I amb una petita tisora va fer, clac, i em va separar de la resta dels rosers per dipositar-me a les mans de la seva estimada.

Vaig sentir un lleu mareig, com si em faltés l’alè, i encara vaig sentir en Flavius que deia a la Caterina:

—Tant me fa el concurs, només volia oferir-te una rosa excepcional i diferent, única, com tu!

Quan vaig tornar a ser conscient de què passava al meu voltant, estava al mig d’una tauleta ficada en un gerro amb aigua i vaig témer pel meu destí, però encara vaig gaudir d’uns dies plàcids i tranquils amb l’estoneta de sol que entrava per la finestra tots els matins.