L'envelat (Montserrat Fortuny)

Quan va entrar a l’envelat, acompanyat de quatre amics, totes les mirades femenines van convergir en ell. Pel seu tipus, per les seves faccions, destacava ben bé dels altres.

Va asseure’s acomplexat. No li agradava aquella música ni aquella espècie de balls. Per fi, esperonat pels amics, es va decidir a demanar-li en una rosseta que feia estona que se’l mirava, si volia ballar, cosa que la noia va acceptar encantada… però, al cap de pocs moments es va queixar que li havia destrossat les sabates noves i el va deixar plantat.

La segona vegada, amb aquella morenassa li va passar per l’estil: “Ai, els meus dits del peu..!” i tornem-hi a seure avergonyit. Però, al cap d’uns instants se li acosta la Maria Mercè, una noia del Guinardó que ha anat per primera vegada a la Festa Major de Gràcia i que no ha pogut apartar els ulls de la seva presència i ha vist el seu fracàs i li diu que, si vol, ella l’hi ensenyarà…

El noi se la mira amb sorpresa, és molt bonica i, agraït, li diu que sí, però que primer voldria parlar una mica amb ella… i si es descuida…!

La noia queda agradablement sorpresa quan li explica detalls de la seva vida, les seves afeccions, els llibres que ha llegit, la música que escolta. Una conversa diferent de la dels altres xicots.

Continuen veient-se cada dia a l’envelat i, acabada la Festa Major també en altres llocs, parcs i passejades i cada dia ella queda més sorpresa i encantada pels seus fets: Com s’ha adaptat a la vida, després de passar els seus primers anys a l’orfanat, perquè en Medir no té pares coneguts, el van trobar, nadó, abandonat al carrer. Acabada l’educació d’aquest centre, als onze anys, en va estudiar quatre més a l’escola de monjos de Montserrat, on gaudí d’una educació completa. I als setze anys va començar d’aprenent i ara es guanya la vida treballant de contramestre tèxtil en una fàbrica.

Riu amb les seves aventures de la mili, quan va ser soldat de cavalleria, “batidor” (equivalent a “gastador” a la infanteria) però, al final, quan li confia el que portava tancat al cor, la seva experiència, als divuit anys, al front de guerra, quan va ser ferit de consideració i els mesos que va passar als hospitals en males condicions, ella plora d’emoció i de sentiment per les seves tristes vivències.

Fins que, al veure-la plorar, el noi l’agafa als seus braços i li declara el seu amor, que ella comparteix.

Als enamorats encara els hi cal molt de coratge per a vèncer les dificultats devingudes de la negativa del pare de la Maria Mercè, en vista del naixement i vida laboral del Medir, que considera inferiors al que li convé a la noia. Fins i tot intenta que es vegi inculpat en un robatori a la fàbrica tèxtil, cosa que condueix a la separació definitiva de pare i filla.

Al final aconsegueix triomfar el seu amor, després d’escenes dramàtiques.

Història moderna (Antònia García)

D'ençà que en Pep tenia xicota, la seva amistat s'havia refredat una mica. Ja no es veien tant com abans. I encara que era lògic, en Maurici ho atribuïa a la poca simpatia que la noia li demostrava i que influïa en el comportament d'en Pep. Això no treia que reconegués les qualitats de la Clara i que pensés que el seu amic havia fet sort.

En Pep i ell eren amics des de petits. Semblaven germans, tots dos rossos i d'ulls blaus. Havien anat a la mateixa classe. A ell, li deien el Maici. Encara recordava aquella vegada que en Pep li va passar al davant en un concurs escolar. Ho va trobar injust. També tenia molt present els cops que l'havia fet quedar en ridícul davant dels altres. I si per a en Pep van ser coses sense importància, pròpies de la infantesa, per a ell va ser un neguit secret que li va anar creixent a dins. Pensava que algun dia li ho faria pagar.

Van anar plegats al mateix Institut i tots dos eren socis d'una penya que organitzaven curses ciclistes i sortides diverses. Tothom els considerava bons amics. Era part de l'estratègia ordida per en Maurici, a l'espera que es presentés una ocasió adequada. Aparentment, es tenien força confiança.

Per raó d'aquesta confiança, li va dir al seu amic que trobava que la Clara era una mica força absorbent i que tenia por que volgués posar distància entre ells. Ho va dir mig en serio mig en broma, observant de reüll la reacció d'en Pep, que no fou altra que tranquil·litzar-lo dient que això no passaria: la Clara era una dona fantàstica, incapaç d'una cosa així. Però en Maurici va veure la possibilitat de posar en pràctica els seus plans, i aquell era un primer pas.

Un dia, en sortir de l'agència de viatges del passeig de Gràcia on treballava, va entrar en un bar a fer un cafè i hi va trobar la Clara. Van estar parlant una estona. En Maurici va aprofitar l'ocasió i, premeditadament, va suggerir a la noia que no li digués a en Pep que havien coincidit. Davant l'estranyesa d'ella, va adoptar una actitud de confident i, parlant fluixet, amb el seu to de veu característic, li va revelar que, sota el seu posat obert, en Pep encobria una gelosia perillosa que ja havia estat la causa d'un anterior trencament amb una altra noia i que, és clar, no voldria que ara tornés a passar el mateix, perquè considerava que formaven una bona parella i que...

No va acabar de parlar perquè mentre ell tenia els ulls clavats en la bromera que feia el seu cafè, la Clara el va mirar fixament i li va dir, amb posat seriós, que no tenia perquè amagar res a en Pep.

—No, si jo ho dic per tu. Perquè t'aprecio i em sabria greu que... —es va justificar, mentre caragolava inconscientment el tovalló de paper. I a continuació es va desfer en elogis cap a la seva interlocutora i cap al seu amic. La Clara va pagar la seva consumició i se'n va anar després de saludar-lo amb fredor.

En Maurici va planificar. Ara calia aprofitar la propera conversa amb en Pep per intentar obrir l'escletxa que els dugués a trencar la relació. En Pep era afortunat, tot li sortia bé. Al revés del que li passava a ell. I no hi havia dret. Ja n'estava tip. Si alguna cosa desitjava en Maurici, era veure que el seu amic s'hagués d'empassar aquells aires de suficiència que tenia sempre. I per què no podia tenir ell una xicota com la Clara? ... o la mateixa Clara...

Aquella última idea li va fer brillar els ulls mig aclucats amb una lluïssor inusual. Va agafar el got del tallat d'ella que el cambrer encara no havia retirat i va estudiar el dibuix que feia el sucre no dissolt del fons. Aquell dibuix, era una advertència? En Maurici va creuar els dits, va inclinar el got damunt del platet i va deixar que anessin caient les últimes gotes, a poc a poc...

Coses del caràcter (Pilar Zabala)

Per tercera vegada torna a mirar el rellotge. Encara és d’hora, tot just són les sis del matí però desgraciadament ja fa massa estona que la son li ha fugit. La causa del seu desvetllament ha estat el seguit de llamps i trons que han perseverat durant gran part de la nit. Tot d’una fa fora els llençols i s’incorpora, es calça les sabatilles i sense obrir el llum camina cap a la finestra.

Comprova que el pitjor de la tempesta es desplaça ara cap a la llunyania, però tot i així observa que la pluja encara persisteix amb prou força. Es queda uns instants contemplant, gustosa i embadalida, com l’aigua regalima plorosa vidres avall, fins que un inesperat calfred seguit d’un parell d’esternuts li fan estremir el cos. La frescor de la tardor es deixa sentir i ella tan sols duu una fina camisa sense mànigues que li arriba als genolls.

Es dirigeix diligentment cap a la dutxa i aviat es reconforta en sentir l’escalfor de l’aigua caient suau damunt el seu cos nu. S’hi està una estona, amb els ulls closos, relaxada, agraïda, permetent que un tènue núvol de vapor es vagi estenent per tot l’espai. A la fi es posa el barnús que penja darrera la porta i abans de tornar a la seva habitació i, com si fos una criatura, escriu el seu nom en el mirall entelat: Carla.

Escull el jersei color malva que tant li agrada i s’ajusta la faldilla a la cintura. Encara disposa de molt de temps abans de marxar, però fent-ho així ja no li caldrà tornar-se a canviar. Es prepara un excel·lent combinat de fruites ben trossejades i seu davant la taula de la cuina per assaborir-ho poc a poc, mentre repassa alguns articles del diari que ahir no va poder llegir.

Amb molta cura endreça l’habitació i els estris que ha fet servir per l’esmorzar i quan arriba l’hora prevista es calça els botins, agafa la jaqueta, el moneder, el mocador de coll, i el paraigües i surt decidida al carrer. Certament ja no plou i no sembla que ho pugui tornar a fer, però per a la Carla això no és cap certesa.

Res hauria impedit a la Carla d’anar avui a casa de la seva filla Roser per celebrar el seu 36 aniversari. Se sent orgullosa de la Roser perquè sempre ha estat una bona persona, és molt treballadora, ordenada i extremadament puntual, però això sí, li contraria que sigui de mena tossuda, ja des que era ben petita. És sabut que quan se li posa una idea al cap no hi ha res ni ningú que la faci canviar i això els ha comportat a les dues moltes discussions i algun petit disgust perquè, tot s’ha de dir, la tossuderia de la Roser li ve d’herència per part de mare.

Deixeu que us parli de la Laia, la filla de la Roser. És tota ella una preciosa senyoreta de quatre anys que parla i s’expressa com si en tingués deu. És força presumida i a la seva edat ja vol escollir la seva roba, els llibres i fins i tot el menjar. Li agraden molt els animals i els dibuixos de monstres peluts. És tot un caràcter, com sa mare i la seva àvia. Ja ho he dit abans: Hi ha herències molt difícils de controlar. 

El príncipe (M. Jesús Mandianes)

Las pupilas aceradas centelleaban frente al  espejo, intentando descubrir entre las sombras  los rasgos de su cara, la esbeltez de la figura, el porte distinguido que había sabido mantener a lo largo de los siglos.

Pero el cristal se empeñaba en reflejar el borrón de una silueta sin definir, dominada por la mirada despiadada de un depredador acostumbrado a matar para sobrevivir.

Le bastó un solo golpe para quebrar la superficie transparente, convirtiéndola en un puzzle de múltiples facetas,  que cayeron sobre el suelo, transformándolo en una alfombra de astillas   relucientes  crujiendo bajo el peso de sus pies,  descargando la desesperación acumulada en una vida inacabable.

Impotente repasaba con sus manos las facciones, intentando conservar su identidad antes de que la memoria se sumergiera en una laguna de olvido. Recordaba que había sido el  juglar más solicitado por las damas de la corte del rey Arturo. Valiente caballero cruzado, luchando en Jerusalén contra los infieles. Temerario aventurero atravesando los Capados hacia la misteriosa Transilvania, dispuesto a probar su valor luchando contra  fuerzas oscuras… nunca tuvo claro si aquella última batalla acabo en una victoria o en la más terrible derrota.

A partir de entonces se convirtió en un  príncipe de corazón frío como el hielo, incapaz de sentir amor ni piedad por nadie. Su vida era una sucesión de días hundido en un letargo cercano a la muerte, del que solo despertaba al llegar la noche, transformado en cazador nocturno aprendió a mimetizarse de acuerdo a las circunstancias de cada época: Mano derecha de Stalin, carcelero en un campo de concentración y ahora disc-jockey en una discoteca de moda.

Era tan fácil cazar a sus presas que ya no sentía ninguna emoción.  Acercándose al cuerpo inerte de Sara se estremeció al recordar que hacía solo unas horas había jurado que lo seguiría  hasta la muerte. Hastiado de tanta sangre desvió la mirada hacia el horizonte, descubriendo que comenzaba a amanecer.

Con gesto decidido dirigió los ojos al Sol, emulando a Ícaro, se elevó ascendiendo por encima de las nubes entre aullidos de dolor al sentir  los rayos quemándolo lentamente.  Después le invadió una calma  que no sentía desde hacía mucho tiempo, mientras el cuerpo se fundía convertido en una nube de polvo cayendo sobre el cadáver de su última víctima.

El quadro (Francesc Blasco)

A les cinc menys dos minuts vaig entrat pel portal de l’edifici, vaig saludar el porter i quan anava a polsar el botó de l’ascensor,  em vaig adonar que hi havia dues portes, que un dels dos no hi era l’ascensor però l’altre sí. Un ascensor modern, però amb l’exterior i l’interior de fusta, que donava una sensació més de confessionari que d’ascensor. Tot el vestíbul tenia aquest aire que jo en dic d’edifici de despatxos d’advocats de torn.

Vaig pensar: aquests pisos del centre de la ciutat, on hi conviuen famílies i despatxos professionals, s’assemblen tots: La majoria tenen porter, dos ascensors, suposo que han reconvertit el que antigament servia pel servei, i un estil entre rococó i post modern poc definit.

Un cop a dins la feina va ser meva per trobar el botó del meu pis. Aquest costum de posar els botons a l’alçada dels genolls, la poca llum que hi havia a la fosca cabina de l’ascensor, que els botons no tenien LED i que, per què no dir-ho, un ja té una edat..., em va complicar força la cosa.

Un cop arribat al 5è pis, vaig sortir de l’ascensor i vaig anar fins la porta “B”. Vaig veure que hi havia dos timbres:  el de tota la vida, senzill, amb el piu per picar de plàstic blanc i integrat a la porta de fusta fosca i massissa i un de modern, afegit al lateral sense gaire cura i amb el cable mig penjant. Vaig pensar allò de que les coses abans es feien millor i vaig picar el timbre vell. Va sonar un ring  i vaig confirmar la meva teoria.

Va obrir la porta un noi d’uns vint i pocs anys, amb un vestit comprat a Mango o a les rebaixes i una corbata fosca d’aquelles que tothom en té una guardada en algun armari. Estava clar que portava vestit perquè ho exigia el guió. Per sobre l’espatlla del noi vaig intuir que era un pis dels antics de l’Eixample, reformat per utilitzar com a despatx, amb poca llum i colors foscos en la decoració.

—Bona tarda, sóc en Joan Pérez i he quedat per una reunió amb en Quim i la Beatriz—vaig dir jo.

—Bona tarda, si vol passar... —va fer ell— indicant-me el despatx que hi havia just enfront.

Jo, que feia estona que voltava pel carrer i havia begut molta aigua durant tot el dia , li vaig demanar:

—Que podria anar un moment al lavabo?

—I tant, la segona porta a la dreta.

Vaig deixar a sobre la taula els documents que portava i em vaig dirigir on m’indicava el noi. La porta del lavabo, com totes les altres del pis, semblava comprada al mateix lloc del vestit del noi i estava pintada amb un color entre blau i gris. Per poder entrar havies d’obrir de bat a bat la porta, doncs el renta mans no et deixava entrar si no ho feies. Un cop a dins, el primer que em va cridar l’atenció va ser, a sobre mateix del lavabo i a l’alçada de la vista, un quadro petit que vaig batejar com un “Velázquez”, recordant la visita a algun museu, malgrat la meva poca cultura pictòrica.

La veritat és que no em vaig fixar en gaire cosa més, doncs aquell quadro em va tenir tota l’estona abstret, tant visual com mentalment. Era un retrat quasi de cos sencer, doncs només no es veien els peus, d’una dona vestida amb un vestit de màniga ampla, d’un color groc molt adient al lloc on ens trobàvem. Era llarg i ample, enorme, i l’hi cobria tot el cos. Duia una mena de flors vermelles, cosides a l’alçada del coll, un gran collaret d’or amb pedres de color vermell i un mocador de conjunt a la mà dreta.

Mentre mirava els detalls, anava pensant quin podia ser el motiu de posar aquell quadro allà. Els hi va sobrar i el van deixar allà? Volien donar una imatge de cultes?...

Al final em vaig adonar que portava una bona estona contemplant el quadro, que el noi segurament devia estar esperant que sortís per anunciar la meva arribada i que potser es pensaria que m’havia passat alguna cosa.

Vaig sortir al passadís i efectivament, el noi, que m’estava esperant, va fer veure que sortia d’un despatx i em va convidar novament a entrar al despatx on havia deixat els documents.

El quiosquer (Anna Collado)

El dolç soroll de la persiana perfectament engreixada es fa sentir puntual a les 7 del matí com cada dia des de fa vint anys. L’olor intensa de paper imprès s’expandeix des de l’interior i desperta en el quiosquer la sensació d’haver arribat a casa. Entra per la porta petita del lateral del quiosc i connecta el llum. El fluorescent de baix consum s’encén guanyant intensitat en pocs segons. El quiosquer acluca els ulls per acostumar-se a la llum, doncs al carrer encara és negra nit. Es col·loca la bata blava i es mira al mirall de mig cos; el reflex del mirall li retorna la imatge d’un home de mitjana edat, cabells canosos i ulls clars.

Enretira els expositors arrenglerats de forma mil·limètrica just al darrere de la persiana i els col·loca a la seva posició exacta; desplega els petits bancs que eixamplen l’aparador i, acaronant el paper setinat dels diferents exemplars, hi endreça les revistes. El quiosquer puja el petit graó i agafa una nube de dins el recipient de plàstic amb la tapa vermella. L’assaboreix efímerament mentre se li desfà a la boca. No té temps de seure al tamboret alt de darrere el mostrador, perquè de seguida arriba la clienta més matinera.

—Bon dia, Pilar —diu el quiosquer amb un somriure als llavis—. Com t’has llevat avui? Segueixes amb mal d’esquena?

—Bon dia, Jaume —respon la dona amb un mig somriure—. Així, així... però intento no fer-li cas a l’esquena, no em puc permetre perdre la feina.

—Ja ho pots dir, ja... que la cosa està “fotuda”... —assenteix el quiosquer— Bé, si puc fer alguna cosa per tu, ja saps on sóc.

—Gràcies, guapo! Amb persones com tu val la pena llevar-se de bon matí —diu mentre s’acomiada amb un somriure i una salutació amb la mà.

El quiosquer s’asseu al tamboret i obre el diari Ara per la secció de Política. Hi dedica una ullada ràpida i es detura a llegir una notícia sobre la darrera picabaralla dels diputats al Parlament. Al cap de pocs minuts, arriba al quiosc un noi vestit amb un davantal negre i una tassa a la mà.

—Bon dia, Jaume. Et deixo aquí el cafè amb llet.

—Bon dia, Edgar —diu encara mig absort en la lectura—. Ens veiem al vespre a l’entrenament, no em fallis avui també, eh noi?

—Caram, Jaume, només hi he faltat un dia... i va ser una causa de força major... —es disculpa el noi.

—La constància és la principal virtut de l’home —diu aixecant el dit.

—Està bé... el que tu diguis, entrenador... Després passo a buscar-te la tassa. Fins després!

—Així m’agrada. Fins després, noi.

I tot seguit, continua llegint el diari mentre assaboreix, a petits glops, el cafè amb llet. Com cada dia deixarà l’entrepà per assaborir-lo a mig matí.