Feia pocs dies que ens havíem vist al taller d'escriptura. Tot semblava
normal. S'acostava Nadal i fins passat
festes no ens havíem de tornar a trobar
per reprendre l'activitat del taller.
La notícia de la teva
mort, Carme, em va arribar per telèfon. Quina sorpresa més trista! Ens ho vam
anar dient, els uns als altres. Semblava que no podia ser. Si feia tan poc
que...
Els teus familiars ens
van posar al corrent. Havies mort el dia trenta de desembre. Tot havia estat
molt ràpid. Encara no hi havia temps per assimilar el fet dolorós del teu
traspàs. El sentiment era ben viu darrere les llàgrimes contingudes. Només
podíem fer costat a la teva família. I començar a enyorar-te.
I és amb enyorament
que recordo com eres i què feies. Eres senzilla, discreta, molt discreta. De
conversa amable. Sempre respectuosa amb tothom. Parlaves amb afecte de les
filles, dels néts, de les teves persones estimades. Recordo un escrit teu en
què explicaves que la teva iaia feia rosquilles i les guardava en un recipient
de vidre. I quan llegies l'escrit, semblava que tornaves en aquella època de la
teva infantesa.
Senties una connecció
molt forta amb la natura. Amb tots els éssers vius. Sobretot, amb els arbres.
Notaves la seva força, des de les arrels fins a les branques més altes.
T'agradava abraçar-te als troncs. T'agermanaves amb ells. En això coincidies
amb d'altres del taller. Segurament per això posaves sempre una fotografia de
dos arbres junts a la part de dalt, a l'esquerra, de les teves pàgines
escrites, com si fos una divisa; i els mateixos arbres com a marca d'aigua, en
colors molt tènues, a tota la pàgina.
T'agradava tant, la
naturalesa, que podies fer passejades en solitari, seguir corriols que es
perdien entre la vegetació, a peu de
cingles, i enfilar-te a les penyes per contemplar el paisatge. I soles, tu i la
muntanya, podies tancar els ulls i quedar-te immersa en l'esperit del cel i
dels núvols que passaven, i en l'esperit de l'aire que mormolava entre les
fulles dels arbres, gaudint del perfum del romaní i escoltant els mil sorolls
del bosc i del camp.
Eres molt meticulosa,
molt ordenada. Buscaves informació per fer molts dels teus escrits. Triaves
fotografies adequades. I tenies sentit artístic. Tu t'encarregaves de posar
boniques lletres i sanefes per a cada nom nostre, als reculls d'escrits que
tenim costum de fer, cada any.
Tenies una noció una
mica oriental d'aquest món. Tot estava unit per algun lligam. Tot tenia el seu
equilibri. Les persones, les plantes, els animals, les coses... Sabies mirar a
dins de les persones i sabies explicar els sentiments propis i els dels altres
amb paraules expressives. De vegades ens sorprenies amb troballes i matisos que
ens havien passat per alt a tots nosaltres. I quan era del cas, sabies trobar
el sentit còmic a les situacions i el llenguatge corresponent a cada cas.
Havies estat una
viatgera encuriosida per conèixer altres terres, altres cultures, i havies
compartit aquesta afició amb el teu marit. De vegades ens havies explicat algun
viatge a l'estranger, o alguna estada en balnearis que t'havia deixat molts
bons records. O havies recuperat de la memòria alguna anècdota dels països que
havies visitat i l'havies fet servir per algun escrit.
Ara que has emprès
aquest viatge desconegut, sense retorn, que ens deixa sense la teva presència,
Carme, et vull dir que continuarem sentint-te entre nosaltres, asseguda davant
la taula de marbre, amb el bolígraf i els fulls en blanc. L'afició per
l'escriptura i la bona amistat que des de tants anys ens ha aplegat, seran com
la força dels arbres que has estimat i que d'alguna manera tu ens transmets i
ens uneix.