T'has perdut alguna vegada a la muntanya? (Núria Roca)

Perdre's sempre resulta enutjós. Si és en una ciutat, sobretot si t'és desconeguda, buscant un carrer, pots voltar molt però al final d'una manera o altra arribes a la destinació.

Ara, perdre's a la muntanya són figues d'un altre paner, és molt més arriscat.

Sobretot en temps d'hivern o tardor avançada és perillós si no hi estàs avesat i ben entrenat.

Per sortir a la muntanya s'han de tenir uns mínims coneixements per no tenir ensurts, que a vegades poden ser greus.

El temps és molt canviant, el matí amb un sol espaterrant i al cap d'unes hores pot ploure, ventar o nevar.

Les hores també són determinants. Si et perds, que vol dir no saber per on seguir, el temps va passant i quan arriba la nit és difícil trobar el camí correcte. La temperatura a la nit, a l'alta muntanya, baixa molt; aleshores si no vas ben preparat pots passar molt de fred, fins a l'extrem d'arribar a la hipotèrmia i en conseqüència a la congelació i la mort. També quan vespreja, la llum es va afluixant i el paratge no es divisa tan bé. Ara, quan és negra nit, sense lluna plena, el terreny és impracticable sense una bona il·luminació. Sots, pedres, barrancs, relliscades o neu són inevitables, i en la foscor el perill és constant.

Les previsions alimentàries també poden fallar, sobretot la falta d'aigua. El cos va perdent energia i per tant l'esforç és més costós. La ment també pot quedar afectada, ja que no coordina tan bé.

De dia, si és l'època de calor, com és a l'estiu, el sol en les hores punta és potent, cal una bona protecció i hidratació per no agafar una insolació, que pot resultar greu.

Abans de sortir a muntanya, cal planejar bé la sortida, millor en grup, assegurar-se d'on es vol arribar, preveure el temps de duració de la caminada, un bon equip de muntanya per les possibles inclemències que poden sorgir, les suficients provisions d'aliments adequats i sobretot d'aigua.

No m'he perdut mai que no hagi pogut sortir-me'n bé. M'ha passat de tot: errar camins, fer voltes innecessàries, vorejar un cim per trobar la sortida, travessar un rierol, baixar amb una corda de seguretat un barranc per guanyar temps i no perdre el tren, i altres coses que no recordo. L'angoixa, la passes. El teu cervell en alerta contínua, resulta a vegades esgotador.

La satisfacció d'haver fet un cim, una travessa, d'haver seguir una carena, d'haver visitat indrets feréstecs, et compensa el cansament.

Quan arribes a casa, una dutxa calenta, un àpat reconfortant, un descans llarg, són necessaris per recuperar les forces. L'endemà potser l'excursió et farà pagar factura. El cos està en ralentí, els músculs es queixen, estan adolorits. A vegades fins i tot dura dies tornar a estar una altra vegada en condicions de sortir a la muntanya si és la teva afició.

Amb els anys les excursions a la muntanya es tornen més tranquil·les. I a manca de sortides, veure les fotos tot recordant la teva joventut, sense enyorança, et pot fer passar uns moments molt gratificants.

T'has perdut en una muntanya? (Antònia García)

Em pregunten si alguna vegada m'he perdut en una muntanya.

Sí. M'hi he perdut. No alguna vegada sinó unes quantes vegades, perquè fa molts anys que vaig a caminar per les muntanyes. Però no he anat mai sola, d'excursió. És diferent perdre's algú que va sol o perdre's tot el grup.

Sempre hi ha un dia que ens equivoquem de camí. O ens extraviem per culpa de la boira. O per qualsevol altra circumstància. D'aquests dies, me n'han quedat alguns a la memòria.

Recordo una sortida, al començament de la meva vida d'excursionista. Havíem seguit un caminoi que s'anava perdent, envaït per la vegetació. Això volia dir que no hi passava gaire gent. O ningú. Vam seguir en la mateixa direcció però no vam retrobar el rastre del camí sinó que ens vam ficar cada cop més entre els esbarzers. Ens va costar de sortir-ne. Era a l'estiu i uns quants de nosaltres anàvem amb pantalons curts. Quan vam aconseguir deixar el fons de la vall i ens vam enfilar per un vessant, ja sense esbarzers, ens vam aturar per posar-nos aigua oxigenada o alcohol a les moltes  esgarrinxades de cames i braços. Com que no en vam tenir prou per a tots, vam decidir curar-nos amb el vi de la bota. Resultat: tots tacats i amb una forta olor de vi negre. Encara recordem les cares de les persones que hi havia a la tasca del poble, quan ens van veure amb aquella fila. I l'estranyesa dels passatgers del tren. I la cara de la mare, en arribar a casa.

També ens havíem perdut algunes vegades per llocs on el bosc era molt espès. No teníem punts de referència i, en canvi, hi havia molts camins de carro i senders, i no sabíem quin era el bo. Si érem en un lloc  amb bona vista, fèiem servir el mapa i la brúixola i miràvem d'orientar-nos.

De vegades, que ens pensàvem que ens havíem perdut, trobàvem que els camins estaven marcats amb una pila de pedres en forma de piràmide, a tall de molló o de fita. Altres vegades trobàvem una tira de roba lligada a la branca d'un arbre. O un pal indicador dels itineraris. O marques de pintura a les pedres. O un pastor que ens ensenyava per on havíem d'anar. Aquestes coses ens tranquil·litzaven i ens ajudaven a anar ben orientats.

La boira ens havia donat problemes més d'una vegada.

Quan la boira t'embolcalla et sents tancat en un espai blanquinós, humit, t'adones que camines en cercle. No trobes el camí i al final has de fer bivac. Dormir al ras té una contrapartida bona. Si la boira s'aixeca pots contemplar tota l'estelada i veus com giren les constel·lacions. També pots sentir els mil i un sorolls de la nit. El frec de les branques si fa aire, el moviment gairebé imperceptible dels insectes i els animalons que cacen de nit, el crit de l'òliba i del gamarús.

Com que teníem costum de fer excursions sovint, no era estrany fer marrada, de tant en tant.  Ens equivocàvem de camí. Si ens n'adonàvem aviat, tornàvem enrere fins a trobar el camí bo. Però de vegades no ens n'adonàvem i quan ho fèiem, érem massa lluny i ens calia fer alguna volta per recuperar la ruta. Una caminada prevista de, posem, quatre hores, es podia convertir en una de cinc, o sis... o més i tot. I representava baixar i pujar barrancs, anar camps a través, sense camí, o despenjar-nos com les mones per canals... En fi, tota una aventura.

Això passava algunes vegades, i era motiu d'anècdotes i records en general divertits, però normalment els vocals i els companys duien l'excursió ben preparada i tot sortia bé.

Els qui no hem tingut mai traça a orientar-nos per les muntanyes, sempre hem admirat i agraït aquesta qualitat dels nostres amics, de saber trobar els camins. No es tracta, només, de llegir les guies, fer servir els mapes i la brúixola, esbrinar per la molsa dels arbres on és el nord, etc. És que ells tenen un sisè sentit, com un do innat, que els permet conèixer les valls, els colls, les carenes, i tractar les muntanyes de tu a tu, com unes velles amigues. I potser podria dir que fins i tot com unes germanes, filles i fills, elles i nosaltres, de la mare natura.

Estimat somni (Eduard Alonso)

 Estimat somni:

Els deures del taller d'escriptura d'aquesta setmana passen per fer un escrit sobre si m'he perdut alguna vegada. No recordo haver-me perdut en la realitat, en allò dit “el món real”, però, pel que fa al “món oníric”, sí que m'hi he perdut infinites vegades.

He d'aclarir que l'objectiu de la meva carta és formular una queixa molt seriosa que més endavant detallaré. Aquesta reclamació no està motivada per si em perdo quan vinc a veure't o quan véns a veure'm tu.

Començaré pel principi: nosaltres ens coneixem des de fa molt de temps. Des que era un infant he anat rebent les teves visites i tu les meves. I sempre, sempre em portes al pati central d'un palau modernista del qual no sé el nom. Mai no he vist el camí d'anada, o de tornada, sigui el teu, sigui el meu.

Entrat en els anys cinquanta de la meva vida, vas pensar que necessitava una mica de cultura. En concret, cultura modernista. Ignoro el motiu de la decisió, però a mi ja m'anava bé aquest plus de somni.

I cada vegada que em trobava al pati, hi havia col·locada una obra modernista: pintures, escultures, cartells... La idea de posar obres d'art en un lloc destacat del pati va funcionar, vaig aprendre molt, i esperava les teves visites amb candeletes.

Malauradament, aquesta situació ha canviat radicalment Des de fa un temps, ja no portes obres noves, sinó repeticions, moltíssimes repeticions. A continuació, et faig arribar una llista de les obres que has repetit més:

 

Escultor Josep Llimona i Bruguera:

–Monument al Doctor Robert

–Desconsol

–L'Àngel exterminador

–El petó de Judes

 

Cartells

–Xocolata Ametller

–Anís del Mono

 

Gràcies per la teva amabilitat.

Perduts a la muntanya (Montserrat Fortuny)

Fa molts anys, una vegada, jo tenia quinze o setze anys, era el mes d'agost i m'estava, amb els meus pares a Montserrat. Ens acompanyaven la meva àvia materna i la germana gran de la mare, la tieta
Margarita. A la cel·la del costat s'hi estava la Ramona, una noia de sis anys més que jo, amb els seus pares i un tiet, germà del pare. En una altra cel·la hi havia els germans Torelló, el Joan, el Jordi, de 22 i 20 anys i els dos petits, el Miquel, de 14 anys i el Manel, de 7 o 8 anys. Aquets dos últims eren els meus amics, sempre anàvem junts.
Cada dia, als matins, feíem una excursió o alltra, tots plegats. Bé, la mare i l'àvia, no, igualment que els pares de la Ramona, que es quedaven a casa, anaven a l'esglèsia, etc.

Aquell dia també ens acompanyaven quatre o cinc noies amigues de la Ramona, de la seva edat. Érem una bona colla. Vàrem pujar pel Camí de les Ermites i ens vàrem trobar a sota del "Camell" i la "Mòmia" i no vàrem parar fins que ens hi vàrem enfilar. Molt bé, una vista preciosa de tot Montserrat, el Monestir i també el Tibidabo i el mar, tot es veia. Però... Com ho faríem per a trobar el camí que baixava fins a casa...? Cap a la dreta, cap a l'esquerra, al final el vàrem veure, a baix de tot. Però, com arribar-hi?
No vàrem tenir més remei que  asseure’ns a terra, l'un rere l'altre i deixar-nos relliscar per aquell caminoi fet a les roques, fins arribar al que ens portava al Monestir. No es va fer mal ningú, ni una esgarrapada...Ca ser un veritable miracle...
Això sí, vàrem arribar a la cel·la a les tres tocades i els pares de la Ramona i la meva mare i la meva àvia ja estaven a punt d'anar al Monestir i demanar ajuda. Com veieu, tot va anar bé, vàrem dinar amb molta gana i molt contents.
El meu pare, que era molt de la broma, explicava a tothom que, quan baixava relliscant per aquell camí de les roques, sentia que li pegaven copets a l'esquena i es va tombar per a veure qui portava
darrera i deia: "Només vaig veure que era una noia que portava les calces de color de rosa...!"
He de dir que, en aquella època, les dones, grans o joves, anàvem amb faldilles; els pantalons només els podien portar els homes.

Mes enllà del parany (Pilar Zabala)

 Amb els ulls mirant a terra i el cor bategant com un cavall desbocat m’aturo un moment, el suficient per agafar un nou alè i omplir d’aire els meus pulmons. Després segueixo pujant.

–Au, vinga, va, no et deixis defallir, has de ser forta, darrere d’aquest maleït pedregar hi ha d’haver el refugi, segur que ens hi acostem. –Aquestes i altres paraules semblants són les que em dedico a mi mateixa, i de debò que intento assimilar-les i creure-ho, però la crua realitat es fa present a cada passa que dono. Estic al límit de les meves forces, no puc més; estic cansada, esgotada, sufocada i, a més, esllomada sota el pes cada cop més insoportable de la meva motxilla. De debò que em venen ganes de llençar-la tartera avall.  Penso en els caragols i la arrossegada vida que porten. Sóc un llastimós caragol a punt de defallir.

Em pregunto què hi estic fent jo aquí, en aquest parany pedregós, lluny de casa meva? Per què m’he deixat convèncer? On és la meva butaca, el ventilador, el te amb gel de mitja tarda i la cadira del meu preuat balcó? Tot plegat fa que em senti contrariada i molt enfadada amb mi mateixa.

Em costa seguir el  ritme, ja he dit que estic esgotada, i a més la bota del peu dret em refrega sobre el taló i és ben segur que m’ha fet una ferida, perquè el dolor que sento és tan viu que gairebé em fa caminar de puntetes.

Ja sé que ningú no té la culpa que ens hàgim perdut; o potser sí.  En aquesta colla d’amics sempre hi ha qui es preocupa de conèixer el camí abans de programar una sortida, però, ves per on, ara resulta que el nostre “guia” s’ha desorientat i ni tan sols portem un mapa. Ja se sap, “l’un per l’altre les cireres sense collir”.

Parlant de cireres, jo sí que les colliria ara mateix. Oh, amb quin gust em menjaria un bon grapat d’aquelles tan bones i sucoses que té la meva amiga Mercè al seu hort.

Tinc set i la meva cantimplora és ben buida. Tinc tanta set, que només puc pensar en cireres, gelats, cacaolats i llimonades. Si almenys tinguéssim la sort de trobar algun pastor, li podríem demanar on coi som, on hi ha una font o un rierol  d’aigua, o per on queda el poble més proper, però és molt clar que per aquí només hi poden haver cabres salvatges i potser també escorpins.

Tinc por, por de fer un mal pas i caure rodolant tartera avall. En aquest moment cap de nosaltres no parla, estem concentrats en anar amb compte pel relliscós i complicat espai que trepitgem. El silenci només és trencat per la fregadissa de les pedres que, a cada passa que fem, es precipiten empenyent-se sense remei les unes amb les altres.

Sort en tinc del parell de bastons que em serveixen d’ajuda. Com tantes altres vegades, tampoc aquests cop tenia pensat d’agafar-los, però a l’últim moment alguna cosa m’ha fet canviar d’idea. Ha estat ben bé com un pressentiment, un d’aquells misteris de la vida.

La tarda comença a declinar i confesso que el sol pensament d’haver de dormir al ras enmig d’aquest pedregar m’ha atemorit en molts moments. No m’espanten els petits animalons, però ves a saber la quantitat d’insectes repel·lents que, emparats en la foscor, s’aproparien al meu cos per xuclar-me la sang.

Per fi tan sols unes poques passes em separen del cim. En arribar a l’últim tram reprenc nou alè i estenc una mà cap a la d’un company que m’ajuda a superar l’últim desnivell.

Un cop a dalt no puc acabar de creure el que els meus ulls em transmeten en aquest moment. Una exuberant cadena de boscos s’estén a l’altre vessant del mal pas que hem deixat enrere.

Del fons de la fondalada ens arriba el suau rumoreig d’un rierol que es deixa mig entreveure en el seu avançar ondulant, entre els matolls i les pastures d’una petita vall on es fa present una sòlida construcció de pedra.

Feia temps que no experimentava una sensació d’agraïment tan gran. El pes de la motxilla em sembla ara més lleuger i la set menys feixuga.

Cuito el pas amb alegria desbordant. El refugi m’espera, puc veure com es va fonent a poc a poc la fumerola gris que puja amunt en sortir de la xemeneia.

Un esplèndid sol rogenc m’acompanya una estona abans de fer-me l’ullet darrere la llunyana carena. Davant del bell espectacle que respira aquest caient de  tarda, la resta del camí se'm fa més lleuger i també més asserenada l'ànima.

Ens perdérem per Collserola (Àngels Segu)

Un diumenge de novembre, a primera hora del matí. Sí que recordo que ens vàrem llevar ben d’hora,  havíem d'estar al bosc a trenc d’alba, el pare amb això era molt disciplinat i no feia cas de res ni de ningú. Havíem d'estar al bosc els primers, no fos cas que s'emportessin els bolets els altres.

Aquesta solia ser la seva activitat dominical en època de collita, que quasi sempre era pel mes de novembre. A casa era com un ritual en aquella època, quan jo era petita. Quasi sempre hi anaven els homes sols, però alguna vegada ho fèiem tota la família en pla d’excursió.

Doncs, com us deia, aquell diumenge del mes de novembre de mitjans dels anys 50, vàrem sortir de casa que encara era de nit i després de creuar la via del tren, de l'estació del Clot, la Meridiana, perquè vivíem al carrer Sant Joan de Malta i quedava quasi al davant de Ca la Vila, enfilàrem el carrer Muntanya amunt, aquí segurament ens trobàrem amb el meu oncle i el meu cosí.

Tot això, ho fèiem carregats amb els cistells de collir bolets i el menjar del dia. M’he quedat a dalt de tot del carrer Muntanya que surt cap al passeig de Maragall i davant d'un ambulatori de la Seguretat Social, on abans hi havia hagut una clínica que es deia Victòria, i allí es podia agafar el tramvia que duia a Horta, però com que havíem sortit d’hora, ben d’hora, el tramvia encara no funcionava, i vàrem seguir tot el passeig caminant.

Però, és clar, el recorregut encara no havia acabat, ja que, en arribar a Horta, vàrem seguir amunt passant pel carrer Campoamor fins a arribar a la carretera de Cerdanyola, que la vam fer sense cap problema, ja que no hi va passar cap cotxe ni cap ciclista. Com podeu comprovar, fins a aquell moment, tot anava com havia d’anar.

Al capdamunt de la carena, arribant a Can Valldaura vàrem començar a baixar fins a la font dels Caçadors, a la vora de Can Sardà, un passeig molt maco de fer si omples els cistells, però sembla ser que no va estar així aquell dia i el meu pare no volia tornar sense haver acomplert els seus objectius, omplir els cistells.   

A prop de la font que us deia hi havia una caseta que era de propietat o usdefruit, això no ho tinc gaire clar. Era evident, però, que els socis de l’Harmonia, que era una societat que tenia la seu a Horta, tenien unes claus i podien fer servir tots els utensilis casolans que hi havia a dins i una taula molt llarga.

Tot va anar força bé, però en havent dinat, el pare va voler caçar més bolets. La mare es va quedar a recollir tots els estris del menjar i després, junt amb els més petits, que érem el meu cosí, la meva germana i una servidora, vam anar a trobar el pare, que ens havia advertit que quan arribéssim en una bifurcació, amb dos camins, agaféssim el camí més lleig, que semblava que no duia enlloc, que aquell era el bo, el que ens duria, al cap d’amunt, pels volts de Can Valldaura, on ens trobaríem.

Tot i les recomanacions, vàrem fer tot el contrari, i quasi sense adonar-nos-en, ens posàrem en un camí sense sortida, enmig del bosc, quan ja començava a fer-se fosc i quasi no podíem fer ni un pas, cap a cap costat. No sabíem per on tirar i aleshores la meva mare es va posar a cridar, Josep, Josep! i al cap i a la fi, els crits li varen servir, ja que des de dalt de la muntanya la varen sentir i el meu pare ens digué que no ens moguéssim més que ja ens baixava a buscar.

Va ser un final feliç, o com havia de ser, però jo sempre que hi penso, el que més recordo són els crits de la mare i l’advertència del pare que no anéssim pel camí fàcil, que aquell era enganyós, que tot d’una es convertia en un camí sense sortida. Us he explicat força detallat el recorregut, no perquè me'n recordi de tot el que vàrem fer aquell dia. L’itinerari el sé perquè el vaig fer moltes vegades en aquells anys, però no us puc dir el que vam menjar, ni a què vam jugar, perquè no ho sé, no em recordo de gairebé res.

El que recordo són els crits de la mare i les advertències del pare. Els records sempre són efímers, però hi ha coses que es queden en el fons del subconscient i això és el que no s’esborra mai.