El conte de la lletera, versió emprenedor (Francesc Blasco)

Joaneta, amb el seu càntir de llet, ben posat al cap sobre el coixinet, pensava arribar sense obstacle a la ciutat.

        Caminava a pas llarg, lleugera i curta de faldeta, perquè només s'havia posat, per a estar més àgil, el faldellinet i les sandàlies. Així equipada, remenava en la seva imaginació el que en trauria de la llet i la manera d'emprar-ho.

        Compraria un centenar d'ous, i en faria tres pollades; amb tot d'atencions, tot aniria bé. “És senzill, es deia, criar els pollets al voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em deixarà prou per a comprar un porc. L'engreixaré, és qüestió d'una mica de segó. En comprar-lo ja serà prou gran; En revendre'l, em valdrà molt bons diners. I qui m'impedirà, valent-me tant, ficar a l'estable una bona vaca amb el seu vedell, i veure'l saltironar al mig del ramat?”

        En dir això, Joaneta saltà també, plena de goig.

      Cau el càntir, però com que la Joaneta és molt previsora, l’havia comprat d’alumini i només s’ha fet un petit bony.

         Quan arriba al mercat hi ha uns quants botiguers que li ofereixen un bon preu, però ella decideix posar una parada i vendre la llet a litres, ja que calcula que en traurà més diners i així succeeix. N’ha tret un 30% més del que li oferien, que ja era un bon pico.

         Ara s’adona que amb el sobrepreu pot comprar a més dels ous, un tancat per les gallines, amb la qual cosa la guineu no li podrà fer cap mal.

       Dit i fet, compra el tancat i els ous i torna cap a casa. Així equipada, remenava en la seva imaginació el que en trauria dels ous i la manera d'emprar-ho.

        En pensar-ho, Joaneta salta, plena de goig.
         Cauen els ous i el tancat. La trencadissa podia haver estat monumental, però com ja sabem, la Joaneta és molt previsora i havia embolicat els ous amb paper de diari i protegit amb les fustes del tancat.

        Com us podeu imaginar, la Joaneta va aconseguir tots els seus somnis i amb això el que es demostra és que si fas les coses bé, ser un somniador és el millor que et pot passar.

         Que tinguis molts somnis.

...i la gerra no es va trencar (Anna Collado)

La lletera va arribar al poble amb la gerra sencera, ai las! Més li hauria valgut que es trenqués i es quedés sense pollets, sense porc i sense vaca i hagués continuat amb la seva vida.

            En canvi, la desgraciada va arribar a la lleteria i va vendre la llet a bon preu, però quan es dirigia a la polleria a comprar els ous que havien d’esdevenir la llavor del seu nou imperi, una llum la va encegar. Provenia de l’est de la ciutat i era molt intensa. Quan s’hi acostumà, va llegir en un rètol de neó la següent inscripció: Eurovegas.

            Immediatament va quedar com abduïda per aquella lluïssor i s’hi encaminà sense pausa. Un cop allà, va entrar al primer edifici que va trobar i va descobrir un món nou per a ella. Un bosc de màquines escurabutxaques carregades de llum, color i música. Va veure com una senyora hi posava una moneda, unes fruites començaven a girar i s’aturaven a l’alçada de tres maduixes situades en línia... acte seguit, la màquina escopia un bon nombre de monedes pel que semblava una boca oberta.

            La ment de la lletera de seguida va començar a treballar: si per cada moneda que he guanyat amb la llet en trec una picossada com aquesta, enlloc dels ous per criar pollets podré comprar directament tres porcs per engreixar i en dos dies ja tindré no una vaca, sinó un centenar!

            Dit i fet, la lletera va deixar caure una moneda dins la màquina i les fruites van començar a girar. En aturar-se no hi havia tres maduixes en línia, sinó un plàtan, una llimona i una taronja... tot i així, l’innocent va aixecar-se la faldilla per recollir les monedes que havien de sortir de la boca però, per la seva sorpresa, no en va sortir res de res... Què havia passat? Potser es tracta de que surtin tres maduixes? Tornaré a provar, segur que ha estat un error de la màquina aquesta.

            La lletera va invertir una moneda darrere l’altra fins que no li’n va quedar ni una. Amb la gerra buida i les butxaques escurades, va iniciar el camí de retorn a casa, però de sobte, la imatge del pare irat pel seu mal cap la va atemorir de tal forma que es va posar a plorar.

            Al cap d’una estona, un senyor ben vestit que passava per allà, va preguntar-li què li passava i ella li ho va explicar.

            —No ploris, noieta, vine amb mi que aviat ho resoldrem això.

            La lletera, atabalada com estava no va calcular els possibles perills de confiar en desconeguts i aviat es va trobar en una habitació d’un edifici on hi havien escrit Hotel amb M (devien haver-se confós) i on l’acompanyaven cinc noietes més com ella. Alguna plorava, alguna maldava per sortir corrents. Pocs minuts després, una dona molt elegant va explicar-los què feien allà.

            Han passat cinc anys i segueix treballant per saldar un deute que encara no sap com ha contret. De vegades, s’atura davant la finestra per contemplar els rètols lluminosos que la van abduir aquell dia i més enllà de les seves llums observa amb enyorança les muntanyes d’on provenia la llet que havia munyit aquell matí fatídic.

Natàlia la lletera (Pilar Zabala)

La Natàlia té 24 anys, ja en fa un parell que va acabar la carrera de Físiques i en tot aquest temps no ha pogut trobar cap feina relacionada amb els seus estudis. És cert que ha treballat en tres o quatre feinetes, però això sí, per poc temps i a més molt mal pagades.

Encara viu amb els seus pares, ja s’ha cansat d’esperar l’oportunitat que no li arriba i ha decidit provar de fer un gir de 90 graus a la seva vida.

La Natàlia s’ha inscrit en un curs prometedor i està fent pràctiques en un poble del Pirineu. A mesura que passen els dies ho té més clar; farà de pastoreta en algun indret.

Dit i fet, en acabar el curs ja ha trobat feina. Ara té al seu càrrec un ramat de cabres i encara que li donen molts pocs diners té assegurada l’estada i el menjar i, a més, un cop a la setmana pot disposar de 20 litres de la llet de les cabres que ella muny.

El primer diumenge se’n va decidida a vendre la llet al mercat amb la idea de canviar-la per una gallina. Pensa que la gallina li donarà pollets, anirà venent els pollets i comprarà un porquet, amb les moltes cries del porc comprarà un vaca que li procurarà vedells i llet per a fer formatges, i a la fi podrà aconseguir una granja pròpia.

No desconfieu pas, la Natàlia ha anat molt en compte, no ha ensopegat en tot el camí, la llet ha arribat sencera al mercat i l’ha pogut bescanviar per una gallina ponedora.

Tot això que us que explico va passar fa poc més de tres anys. A dia d’avui la Natàlia té una granja amb una vaca, un vedell, dos porcs, una dotzena de gallines, sis conills i un petit ramat de 7 cabres que li vigila un pastor molt ben plantat i eixerit.

També s’està fent arreglar la teulada i l’interior d’una vella casa de pedra que era mig abandonada. Pensa anar-hi a viure tan aviat com la pugui habitar i, a la part de fora, hi plantarà arbres fruiters, farà un petit hort i fins i tot una mica de jardí, i amb les collites sobreres de fruites i verdures comprarà… 

Cinc supòsits i un final (Antònia García)

El conte de La lletera, ja sabem com acaba. Tot se'n va en orris: els somnis, els projectes... Tot per terra, igual que la gerra i la llet. Però, i si no li hagués caigut la gerra? Suposem que això no hagués passat. Quina hauria estat la situació?

Supòsit primer: la lletera hauria arribat al poble, hauria venut la llet a bon preu perquè sabia fer l'article i amb els diners de la venda hauria comprat un gran cistell d'ous. Però de tornada a casa, s'hauria espantat en trobar una serp pel camí, hauria arrencat a córrer i després s'hauria trobat tots els ous trencats. Ai, adéu pollets que havien de sortir dels ous...!

Supòsit segon: hauria venut la llet, hauria tornat a casa amb el cistell d'ous, els hauria posat en un caixó sota un llum potent i els pollets haurien nascut. Però, ai, a la nit una guineu hauria entrat al galliner i, queixalada per aquí, queixalada per allà, se n'hauria empassat els taps de pressa, de pressa...! I dels pollets només n'hauria quedat uns quants plomissols per terra.

Supòsit tercer: un cop la llet venuda, els ous cap a casa i els pollets convertits en galls i gallines, n'hauria tret un bon profit al mercat del dijous i amb els diners s'hauria firat un porcellet rosadet de cua caragolada amb la intenció d'engreixar-lo. Però de vegades les coses es torcen: el porc, ja amb quaranta quilos, hauria agafat la triquinosi, l'haurien hagut de sacrificar i no se n'haurien aprofitat ni les orelles. Ai, pobra lletera...! Desporcada, despolletada, desouada i desil·lusionada...

Supòsit quart: després de la venda de la llet, la compra dels ous, la venda de l'aviram i l'adquisició de la garrina, per Sant Martí l'hauria venuda al cansalader i n'hauria cobrat una bona picossada. Després hauria bescanviat aquells diners per una formosa vaca i el seu vedellet. Però per mala sort, hauria rebut la visita de l'inspector que hauria trobat que l'estable no tenia els metres quadrats que exigia la normativa ni els pinsos tenien les vitamines reglamentàries. Per tant, com que no hauria pogut fer aquelles modificacions, tot el negoci a fer punyetes! Adéu vedell, adéu vaca, adéu truja i pollastres...

Supòsit cinquè: la llet, els ous, les gallines, el bacó, la vaca i el vedell! Tot hauria anat com una seda! La vaca li hauria proporcionat molta llet i el cicle s'hauria anat repetint fins que hauria pogut muntar una empresa làctia, fer mató, iogurts i formatges amb denominació d'origen i, en una paraula, hauria fet la primera pela.

Podria haver estat així si a la lletera no se li hagués trencat la gerra. O no. Potser, tot caminant amb la gerra al cap, només hauria anat rumiant coses com ara qui som, d'on venim i on anem. I de tornada a casa amb la gerra buida, hauria continuat filosofant... O bé, després dels primers moments de fer de somiatruites, hauria conclòs que era millor tocar de peus a terra. Per tant, que valia més una mà a la nansa, una passa segura i una llet ben venuda que no un castell en l'aire, una vaca en l'aire i uns pollets en l'aire.

L'ecologia (Núria Soler)

Quan la Blanca arribà al mercat i oferí la llet de seguida li prengueren de les mans car els compradors sabien que provenia d’una vaca criada ecològicament i això li donava un valor afegit.

Va tornar a casa ben contenta i, davant de l’èxit i de les bones perspectives, va anar a buscar la userda més tendra dels seu camp i li va donar en abundància. L’Estrella, la vaca, bramulava de plaer i menjava a cor què vols i, en conseqüència les seves mamelles s’ompliren més que mai. La Blanca la munyí i es pot dir que en un dia gairebé havia aconseguit doblar la quantitat de llet.

Quan va arribar al mercat ja hi havia una cua de gent esperant-la i ella no va poder acontentar tothom. De tornada anava pensant com ho faria per comprar una altra vaca i un carretó car la producció ja no li cabia en una sola gerra. Va decidir provar de vendre una tercera part de les gallines, ja que els ous no es pagaven tan bé. Dit i fet, agafà un carretó i les aus escollides i les va oferir per un preu excessivament alt. Ningú no les volia fins que un xicot jove va demanar-li:

—Les gallines també són ecològiques?

—I tant —respongué—. A casa meva tot és ecològic.

Mentre responia es preguntava què caram era allò d’ecològic però es guardà prou de demanar-ho a ningú no fos cas que...

De mica en mica, va poder anar comprant més vaques i també va criar més gallines i en venia els ous que eren molt ben rebuts.

Va arribar un moment que ella sola no podia abastar tota la feina i va contractar un parell d’ajudants. Aquests exigiren que els donés d’alta a la Seguretat Social i això li va portar uns quants maldecaps però la granja tirava endavant.

Un dia va rebre un comunicat estrany. Calia que presentés certificats conforme aquella explotació complia els requisits de la Unió Europea pel que feia a la pasteurització de la llet. Aquí ja es va perdre del tot. Demanà assessorament i quan va entendre el que li demanaven va adonar-se que ella sola no se’n sortiria. Es va adreçar a la Cooperativa d’un poble veí on s’oferiren ràpidament a comprar-li dir tota la producció però a un preu irrisori car ells havien de fer tots els tractaments que la UE reclamava.

No estava pas disposada que algú altre fes negoci amb allò que tant li havia costat i s’ho va vendre tot, vaques, gallines i altre bestiar. Bé, tot no, es va quedar una vaca i quatre gallines per al seu sosteniment particular. Això no ho havia de declarar a ningú i va tornar als orígens però amb una bona guardiola que no havia dipositat en cap banc i que li va permetre portar una vida tranquil·la fins que ja no va necessitar res.