Les cinc hores dels infants (Antònia García)

 
Antigament, al nostre país, les criatures no estaven tan ben ateses com ho estan ara. Les famílies, en general, tenien molts fills. Els més grans, especialment les noies, s'havien de fer càrrec dels germans més petits. A pagès, els infants eren braços per a les feines del camp. Als pobles, eren mà d'obra barata per als obradors i les fàbriques. Nens i nenes, tots treballaven en una cosa o altra. Anaven molt poc temps a escola, sobretot les nenes. A casa sempre hi havia feina i no es considerava que la mainada hagués de jugar, també.

Aquesta manera de pensar encara ara és vigent a molts llocs del món. Els petits pateixen una explotació  molt dura, al camp, a les mines, a les plantacions, que fa mal només de pensar-hi.

Temps enrere, al nostre país, la vida de la gent treballadora també era molt dura.

 A moltes indústries, com ara la indústria del suro, del tèxtil i tantes d'altres, els homes i les dones feien jornades de dotze i tretze hores. Els fills d'aquests jornalers, així que tenien 6 anys, anaven a treballar a les fàbriques. Els nois i noies d'entre quinze i disset anys feien jornades de més de vuit hores i els menors d'aquestes edats treballaven moltes hores també, segons l'edat, i guanyaven un sou de misèria però que era benvingut a la família i eren el planter dels futurs treballadors.

En aquest ambient, l'any 1843, a Calonge va néixer una nena, Isabel Vila. La família es va traslladar a Llagostera. El pare era taper i allà tenia feina. Isabel era d'idees republicanes, defensora dels drets dels treballadors i, especialment, dels infants.

 Va lluitar aferrissadament i es va enfrontar a les autoritats republicanes per aconseguir que els menors de tretze anys no treballessin més de 5 hores, ni més de 8 hores els de tretze anys en amunt. Per aquestes reivindicacions, sobretot pel límit de les 5 hores per als petits, Isabel va ser coneguda com a “Isabel Cinc Hores”. Malauradament no va aconseguir els seus propòsits.

Per evitar ser detinguda, s'exilià a Carcassona on va treballar, com tothom. Però tenia una dèria: volia ser mestra. Així que, quan podia, estudiava. Va fer magisteri i ho va aconseguir: va treballar  de mestra.

Després de tornar de l'exili, va ser moltes coses més. La van considerar la primera dona sindicalista catalana i la primera directora d'escola.

Quan hi va haver la revolta coneguda com a Foc de la Bisbal, la tardor del 1869, va organitzar un grup de dones i van anar allí amb material sanitari per atendre els malalts i ferits de tots dos bàndols enfrontats.

Amb el temps, es va dedicar a l'ensenyament. Va ser una gran pedagoga i va tenir la seva pròpia escola.

De les seves moltes i lloables activitats, la preocupació pel benestar dels infants i la constant lluita per a aconseguir-lo és potser el tret que m'agrada més de la Isabel.

No pot ser que els nens treballin com ho fan els adults. Els nens han de jugar. Han de jugar amb l'aigua, amb la sorra... Han de saltar i ballar, han de llegir, han d'experimentar amb les coses i les joguines, han de tenir temps i ocasió per observar. Per observar el vol dels ocells, els camins de les formigues... i també el comportament dels adults.

Totes aquestes coses fan que els nens i les nenes creixin i s'adaptin a la vida i al lloc on viuen. No vull dir que dediquin tot el temps a l'esbarjo. És bo per a ells que tinguin algunes responsabilitats d'acord amb la seva edat i les seves possibilitats. Però d'això a les feines que feien en temps de la Isabel, treballs gairebé d'esclaus, hi ha una gran distància.

Ara, als nostres països, per sort, veig nens i nenes amb cares alegres, aspecte tranquil, confiats. Se senten estimats i respectats pels seus familiars. Podran encarrilar la seva vida amb totes les garanties de fer-ho bé i en llibertat.

Les jornades de cinc hores dels infants han quedat en el record com un malson. Isabel Cinc Hores n'estaria contenta i satisfeta. Tant de bo fos igual per a molts països del tercer món.