La pilota (Eduard Alonso)

La pilota, llançada amb gran força sobre la paret blanca del frontó, inicià una fulgurant carrera ascendent vers el cel. Per evitar-ho, el jugador saltà amb gran potència, decidit a tallar la trajectòria de la pilota. Com més pujava el jugador en la seva carrera ascendent, més baixava el seu pantaló d'esport mal ajustat. El gos que observava l'escena amb molta atenció saltà darrere el jugador, i per pur mimetisme cinètic, empaità les blanquíssimes natges semiesfèriques de l'esportista.

Fatalitat (Antònia García)

Eren a l'observatori per veure el cometa. Tots volien ser els primers a mirar. Hi va haver brega, crits i cops de puny. Aleshores va caure un meteorit i els va fulminar. Ara ja tant se'ls en dóna.

Una breu història (Carme Marquès)

No cal dir que això és pura fantasia, que mai no ha passat, encara que podria ser que un dia em trobés en un destret semblant.

 En aquell temps, quan feia de turista... Em trobava aleshores a São Paulo. Una nit vaig decidir d’anar a sopar en un restaurant on també feien  espectacles típics del país. Per sopar, plats tradicionals acompanyats de begudes exòtiques. Quan em vaig despertar estava brut de vòmits, tirat en un racó d’un carreró mal il·luminat i m’havien furtat la cartera.

 No sabia què fer, m’arrossegava sense saber cap on anava, quan una llum llunyana fou la meva salvació. No tenia cap més opció, continuaria endavant fins a trobar-me sa i estalvi.

 Vaig treure’m la camisa i els pantalons fastigosos i en roba interior vaig simular que anava a banyar-me i a veure la sortida del sol. D’aquesta manera enginyosa vaig sortir-me’n bé del mal tràngol.       

El caçador d'estrelles (Elisabet Prades)

El sol no volia marxar i aquella tardor va ser una tardor estranya, sense fulles caigudes, sense aigua als rierols, sense contes a la vora del foc.

I tot es va tornar ombrívol, boirós, con un indret d'insomni d'on els somnis havien fugit.

Fins que un home que vivia sol al cim d'una muntanya va sortir amb un carretó i una corda. Amb les mans va començar a caçar estrelles i quan en va tenir el carretó ple les va lligar perquè no caiguessin i les va baixar al pla, on hi havia el poble.

Allà en va anar deixant una a la porta de cada llar.

Quan va acabar, va tornar a la seva cabanya i es va adormir sota un cel negre com l'atzabeja.

L'endemà, tot havia esdevingut tardor i les fulles volaven i queien, omplint el terra de vermells, els rierols mormolaven plens d'aigua i a la nit es van encendre totes les llars, les flames dansaven al ritme dels contes i al bosc es van despertar els follets i les fades.

L'home que va enxampar el temps (Elisabet Prades)

Aquell dia, quan l'home va sortir al carrer, es va adonar que no duia la seva ombra.

     Va tornar enrere, va pujar les escales, la va cercar per tots els racons de la casa, no va trobar-ne ni un bocí.

      Amb decisió, va agafar un rellotge i se'l va posar a sota el braç, mai no li havia agradat perdre el temps. Va tancar la porta i va anar a la recerca de l'ombra fugida. En endur-se el temps, tot al seu pas s'anava degradant mentre ell caminava eternament sol per un desert sense ombres.