–Au, vinga, va, no et deixis defallir, has de ser forta, darrere d’aquest maleït pedregar hi ha d’haver el refugi, segur que ens hi acostem. –Aquestes i altres paraules semblants són les que em dedico a mi mateixa, i de debò que intento assimilar-les i creure-ho, però la crua realitat es fa present a cada passa que dono. Estic al límit de les meves forces, no puc més; estic cansada, esgotada, sufocada i, a més, esllomada sota el pes cada cop més insoportable de la meva motxilla. De debò que em venen ganes de llençar-la tartera avall. Penso en els caragols i la arrossegada vida que porten. Sóc un llastimós caragol a punt de defallir.
Em pregunto què hi estic fent jo aquí, en aquest parany pedregós, lluny de casa meva? Per què m’he deixat convèncer? On és la meva butaca, el ventilador, el te amb gel de mitja tarda i la cadira del meu preuat balcó? Tot plegat fa que em senti contrariada i molt enfadada amb mi mateixa.
Em costa seguir el ritme, ja he dit que estic esgotada, i a més la bota del peu dret em refrega sobre el taló i és ben segur que m’ha fet una ferida, perquè el dolor que sento és tan viu que gairebé em fa caminar de puntetes.
Ja sé que ningú no té la culpa que ens hàgim perdut; o potser sí. En aquesta colla d’amics sempre hi ha qui es preocupa de conèixer el camí abans de programar una sortida, però, ves per on, ara resulta que el nostre “guia” s’ha desorientat i ni tan sols portem un mapa. Ja se sap, “l’un per l’altre les cireres sense collir”.
Parlant de cireres, jo sí que les colliria ara mateix. Oh, amb quin gust em menjaria un bon grapat d’aquelles tan bones i sucoses que té la meva amiga Mercè al seu hort.
Tinc set i la meva cantimplora és ben buida. Tinc tanta set, que només puc pensar en cireres, gelats, cacaolats i llimonades. Si almenys tinguéssim la sort de trobar algun pastor, li podríem demanar on coi som, on hi ha una font o un rierol d’aigua, o per on queda el poble més proper, però és molt clar que per aquí només hi poden haver cabres salvatges i potser també escorpins.
Tinc por, por de fer un mal pas i caure rodolant tartera avall. En aquest moment cap de nosaltres no parla, estem concentrats en anar amb compte pel relliscós i complicat espai que trepitgem. El silenci només és trencat per la fregadissa de les pedres que, a cada passa que fem, es precipiten empenyent-se sense remei les unes amb les altres.
Sort en tinc del parell de bastons que em serveixen d’ajuda. Com tantes altres vegades, tampoc aquests cop tenia pensat d’agafar-los, però a l’últim moment alguna cosa m’ha fet canviar d’idea. Ha estat ben bé com un pressentiment, un d’aquells misteris de la vida.
La tarda comença a declinar i confesso que el sol pensament d’haver de dormir al ras enmig d’aquest pedregar m’ha atemorit en molts moments. No m’espanten els petits animalons, però ves a saber la quantitat d’insectes repel·lents que, emparats en la foscor, s’aproparien al meu cos per xuclar-me la sang.
Per fi tan sols unes poques passes em separen del cim. En arribar a l’últim tram reprenc nou alè i estenc una mà cap a la d’un company que m’ajuda a superar l’últim desnivell.
Un cop a dalt no puc acabar de creure el que els meus ulls em transmeten en aquest moment. Una exuberant cadena de boscos s’estén a l’altre vessant del mal pas que hem deixat enrere.
Del fons de la fondalada ens arriba el suau rumoreig d’un rierol que es deixa mig entreveure en el seu avançar ondulant, entre els matolls i les pastures d’una petita vall on es fa present una sòlida construcció de pedra.
Feia temps que no experimentava una sensació d’agraïment tan gran. El pes de la motxilla em sembla ara més lleuger i la set menys feixuga.
Cuito el pas amb alegria desbordant. El refugi m’espera, puc veure com es va fonent a poc a poc la fumerola gris que puja amunt en sortir de la xemeneia.
Un esplèndid sol rogenc m’acompanya una estona abans de fer-me l’ullet darrere la llunyana carena. Davant del bell espectacle que respira aquest caient de tarda, la resta del camí se'm fa més lleuger i també més asserenada l'ànima.
