dilluns, 26 de novembre del 2018

Què és el nadal per a mi...? (Montserrat Fortuny)


N A D A L...! Quin nom tan familiar, rutinari i, al mateix temps, desuet, antiquat... Pot tenir un significat diferent per a cada persona.
    Per als religiosos és el naixement de Jesús, el Fill de Déu i de la Verge Maria: “Allà en un estable és nat el Jesuset, ros i blanquet...” El celebren en la missa del Gall. Recordo la del monestir de Montserrat. Quina meravella...! Les bones i madures veus dels monjos, les fines i infantils dels escolans, la música de l’orgue i del violins...! Emocionant de debò. Encara que no sigui creient, qui les escolta no pot deixar d’emocionar-se, per poc sensible que sigui.
    Les nadales, les felicitacions, el dinars, les celebracions. El pessebre, amb les boniques figures, les muntanyes de suro, enfarinades, el naixement dins de la cova o l’establia. Els pastors, escoltant l’àngel, al voltant del foc (fet amb una bombeta petita i un paper vermell). El riu fet de paper de plata, amb l’home que pesca, la dona que renta, la dona que fila...
    Recordo, després de la guerra, el pessebre monumental que feia el meu pare, amb una masia a primer terme, feta per ell, que no li mancava de res, amb la llar de foc, amb una bombeta petita amagada... Amb el pis de dalt, amb un llit de matrimoni, la tauleta de nit, l’armari, una butaca, tot fet per ell, amb fusta.
     Hi havia també el pagès amb els dos bous, sembrant; la vaca, els porcs, les gallines...
    Al fons, baixant de les muntanyes fetes de trossos de suro, enfarinades, els tres Reis dalt dels camells.
    I l’estel de Natzaret, l’estrella dels Reis...
    Fins i tot el caganer, posat en un lloc amagat, que tothom el buscava.
    De vegades venia una coral del Patronat del Poblet i cantava nadales davant del nostre pessebre, que tothom trobava tan bonic.
    Nosaltres no havíem anat mai a la missa del Gall a Barcelona. El dinar de Nadal, amb l’àvia, les tietes i els cosins, amb l’escudella i carn d’olla. Després el de Sant Esteve, amb els canalons.​
    Encara vaig a dinar amb els que queden de família de part de mare, el Nadal i els Reis, amb els nous membres. Les altres festes, les passo amb uns amics.
    Conec persones gens religioses que encara fan pessebre. És una tradició tan nostrada...!
    I l’arbre de Nadal...! No és tan forà com sembla. A la basílica de la Sagrada Família, a la façana del Naixement, n’hi ha un, d’arbre, un xiprer gegant, ideat per Gaudí, com totes les altres escultures, a primers del segle passat i no era inventat per ell, no, ja era també una tradició nostrada.
   La tradició de l’arbre de Nadal ve de molt abans del cristianisme. És una adaptació de la Saturnàlia preromana. Consistia a guardar, pel solstici d’hivern, una planta dins de casa com a símbol de màgia, amb la intenció de conservar l’essència de la primavera.
    Més tard, els nòrdics van incorporar aquesta pràctica, utilitzant avets, costum que ha arribat fins els nostres dies.
    Ara i sempre hi ha gent que, del Nadal, només n’han fet una oportunitat de fer i de rebre regals, menjar bé i cobrar doble mesada.
    Però la gent culta, encara que no sigui religiosa, hi veu un altre sentit, al Nadal, que no és només menjar i regals.

Les festes nadalenques (Antònia García)


Són diverses les coses que evoco, durant les festes de Nadal. Hi ha el Nadal de la meva infantesa, el Nadal de la infantesa dels fills i el Nadal del nét. Entremig, hi ha totes les altres festes de Nadal, cada vegada més comercialitzades i més barrejades amb elements culturals sobrevinguts, com passa també amb d'altres tradicions nostres.
    Els primers nadals que recordo, els passàvem amb els avis, oncles i cosins. Uns dies abans, anàvem al bosc a collir molsa i altres herbes per fer el pessebre, en un costat del menjador. Guardàvem d'un any per l'altre les escorces de les alzines sureres, per fer les muntanyes. No podia faltar paper blau per a fer el cel, amb les estrelles, i una tira de paper de plata per a fer el riu, i totes les altres figuretes, algunes de noves i d'altres, supervivents de pessebres anteriors. I era del tot obligatori anar a veure la representació de “Els pastorets”, on també actuaven les cosines.
    Els reis de l'Orient cada dia s'acostaven una mica més cap a l'establia. Davant d'aquest pessebre cantàvem cançons tradicionals. I manteníem una soca d'arbre ben abrigada amb un tros de flassada per, al moment oportú, fer cagar el tió i recollir les llaminadures que, oh, miracle!, ens obsequiava.
    La missa del gall, a la nit de Nadal, amb un ressopó en tornar a casa, era per als grans. Els petits, tots a dormir. La festa gran, l'endemà, era el dinar familiar: l'escudella i carn d'olla, el pollastre rostit, les neules, els torrons, el xampany...!
    Per la infantesa dels fills ja havien canviat algunes coses. Ho celebràvem a casa, amb els avis  (els meus pares i la meva sogra). Ja faltaven algunes persones a la família. La il·lusió dels nens, però, omplia de joia aquells dies. Vàrem canviar l'escudella i carn d'olla per una amanida variada i artística, més lleugera, per poder assaborir millor el típic pollastre amb panses, pinyons, orellanes i prunes, seguit dels torrons, mantegades i xampany.
    Fèiem el pessebre sobre un moble del menjador, amb tots els elements tradicionals, com el caganer, fets amb fang per nosaltres mateixos i després pintats, acompanyats d'algunes figures de plàstic dels Airgamboys i algunes més de fetes amb peces de Lego. I com que a les cançons tradicionals hi sortia un dimoni, un dimoni escuat, patrip, patrap, també havíem habilitat una petita part del moble com a infern, amb la caldera de Pere Botero i uns quants dimoniets entremaliats.
    A més de fer el pessebre, vam adoptar la tradició del típic avet dels països de més al nord, tot guarnit i ple de llumetes, i vam avançar les joguines de reis al dia de Nadal, al peu de l'arbre, perquè els nens tinguessin els dies de les vacances per jugar-hi. Els Reis els durien altres coses, sobretot llibres i contes.
    I  amb els fills ja més grans, la Nit de Nadal nosaltres vam fer una cosa que no havíem fet abans: anar a Santa Maria del Mar per  assistir amb emoció a la representació del Cant de la Sibil·la, abans de la missa del gall, amb el terra cobert de flors d'espígol que donaven una flaire gairebé màgica a tota la basílica, com a contrapunt a les paraules de l’apocalíptic cant gregorià.
    Amb el pas d'aquests anys, algunes coses han anat canviant. Hi ha qui ha substituït la reunió de família per la reunió d'amics. El comerç gairebé s'ha fet l'amo de tot el que fa referència als objectes, guarniments i regals propis de les festes nadalenques. Per mi, hi ha una abundància exagerada de tot, des de coses de menjar fins a utensilis, jocs, perfums, roba i complements... Recordem el refrany “per Nadal, qui res no estrena, res no val”. I les botigues i grans magatzems fan el seu agost durant aquestes festivitats. És un bombardeig d'estímuls per comprar, comprar i comprar. Tot ha de ser bonic i tothom ha de ser feliç, aquests dies, tant sí com no. I al costat d'aquesta eufòria, els pobres, els miserables, els solitaris, odien aquestes festes. Voldrien que ja fossin passades, perquè són molt feridores per a ells. El contrast és massa cruel.
    He deixat expressament l'evocació del primer Nadal amb el nét per suavitzar l'amargor de les últimes frases.
    Nadal, festes del solstici d'hivern, quan el dia és més curt. Hi ha un infant nou a la família. Té nou mesos i no és gaire conscient del que passa al seu voltant. Fa fred i estem tots ben refredats. Tot i així, hem viatjat, i un avi, dues àvies, un tiet, una tieta, un papa i una mama ens hem reunit al voltant d'aquest nen petit per celebrar junts el seu primer Nadal. Amb l'avi i el pare del nen hem anat al bosc i hem triat unes quantes branques d'avet que els llenyataires han deixat per terra. Un cop a casa, hem muntat l'arbre en un test gran. La tieta és l'encarregada de guarnir-lo i queda esplèndid. L'olor de reïna d'avet omple tota la casa. L'àvia ha preparat unes galetes fetes per ella, expressament, per Nadal. Només les fa per a aquest dia tan assenyalat. El nen s'ho mira tot, encuriosit. Cantem cançons, cadascú en la seva llengua. Fem música. Tenim tres harmòniques, un acordió i una guitarra. El nen també vol tocar els instruments. Ja li vagarà, de fer-ho, quan serà una mica més gran. Mentrestant, igual que les hores de sol, ara ha de créixer, fer-se gran i fort. És l'esperança, la vida que continua, l'ésser per qui val la pena esforçar-se, lluitar perquè sigui una persona feliç, perquè conservi sempre la llum neta de les estrelles als ulls i ens encomani l'encís del seu somriure.
    Això és el que evoco amb més goig: la festa familiar, el Nadal junt amb les persones estimades, auguri de moltes altres festes nadalenques que vindran i que celebrarem amb el cor ple de joia.

dilluns, 19 de novembre del 2018

La santa dels quatre ulls (Montserrat Fortuny)


Santa Llúcia! Qui no l'ha vista, en imatges, en pintures, en estampes...! Una donzella romana o d'un país dominat pels romans, Siracusa.
    Amb la túnica i el mantell, amb els cabells pentinats en trenes o monyo o deixats anar. Amb les  sandàlies.
    Amb bonics ulls mig somrients. Amb un calze a les mans, amb els verdaders ulls, els que li van arrencar.
    Us imagineu que la representessin sense ulls, amb la sang relliscant-li per les galtes..? Faria més basarda i angúnia que no pas devoció! Així, amb els ulls a la cara, per fer bonic, l'hem coneguda i reverenciada al llarg dels segles.
    Va haver-hi molts màrtirs cristians en aquella època dels emperadors romans, com ara al temps de Neró, per exemple. Tota mena de martiris cruels, fins a acabar amb la mort.
    També n'hi deuria haver molts que van renunciar a la religió cristiana per a poder seguir vivint. Però molts homes, dones, infants i vells, de tots colors, van morir per les seves creences.
    I les verges? Hi havia una llei romana que prohibia matar una verge... Doncs ja se n'ocupaven els mateixos botxins que deixessin de ser-ho abans de matar-les, però l'Església les reconeix com a verges, igual que les imatges de santa Llúcia tenen ulls a la cara, encara que els li haguessin arrencat.
    I això dels màrtirs cristians encara no s'ha acabat. Als països islàmics, actualment, encara maten cristians, només pel fet de ser-ho. Ens ho explica molt bé la Pilar Rahola en el seu llibre S.O.S., cristians!
    la Fira de Santa Llúcia és una fira molt bonica, de figures de pessebre i dels seus ornaments. Abans començava el dia de Santa Llúcia, el 13 de desembre, però ara ho fa a primers de mes, així hi ha més dies per a visitar-la. Es fa als voltants de la catedral de Barcelona. També n'hi ha una altra davant de la Sagrada Família.
    Hi ha una bonica cançó, que la cantava molt bé l'Emili Vendrell, que parla del dia de Santa Llúcia, dels pessebres, de les modistetes (que n'és la patrona) i de l'amor:
    “Com que avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós...!”
    Al final acabo amb la coneguda expressió: “Santa Llúcia, guardeu-nos la vista...!”

La santa amb quatre ulls (Núria Roca)


Era a la tardor, tot el dia amb un cel ennuvolat i amb plugim intermitent. A la tarda, els nens i nenes de classes infantils, normalment ja estan cansats d'estar a l'escola tot el dia. Amb el temps d'ara plou i ara no, estan pesats i busquen al·licients que a vegades als adults ens costa entendre.
    L'activitat proposada era pintar amb pintura, la qual cosa suposava un esforç per part de la mestra perquè resultés satisfactori, i sense problemes grossos. A la majoria de la classe els satisfeia molt i creaven al seu aire pintures increïbles. Però sempre n'hi havia uns quants, no que no els agradés pintar, però si per inseguretat o per enveja dels altres que estaven molt concentrats, els buscaven les pessigolles, el seu divertiment podia ser pintar-los els treballs o la bata, fins i tot parts del cos.
    El resultat era discussions entre els afectats i els provocadors. La feina estratègica de la mestra, doncs, era resoldre els conflictes al més ràpid possible i amb l'encert adient. A vegades repercutia en les famílies, a les quals els havies de fer entendre que són dificultats a resoldre per les mateixes criatures i el mestre. Que és normal essent petits i que han d'aprendre a veure els problemes que han creat amb la seva diversió agressiva.
    Amb santa paciència per preparar-los abans de començar l'activitat, vaig buscar en la meva imaginació necessària en aquell moment i els vaig dir:
    Mireu, ara la Núria prepara les pintures perquè us ho passeu bé. Ja sabeu que heu d'anar amb compte de no embrutar-vos gaire. Heu de tenir present que la Núria té quatre ulls, dos a davant i dos a darrere, per tant puc veure per tots costats i no sóc cap santa.
    La seva cara innocent es va transformar, els feia gràcia. Però en el fons hi havia una alerta que els feia rumiar.
    La sorpresa va ser quan una nena em va preguntar què era una santa. Aleshores la feina va ser meva, per explicar d'una manera comprensible actualment, què era una santa. Va sorgir llavors la llegenda, la creença avui dia de la història de santa Llúcia exposada dins d'algunes esglésies. No sé si van entendre la meva explicació rudimentària, però penso que si tenen més curiositat i interès sabran buscar quan ho necessitin més informació per satisfer el seu desig de saber més.

Quatre ulls (Antònia García)


Llúcia, nada a Siracusa,
ets la santa dels quatre ulls,
dos ulls són a la safata,
i dos, el front els acull.








Santa Llúcia és la santa patrona dels cecs i dels que tenen algun mal de la vista. També ho és dels oculistes, dels picapedrers, de les modistes i oficis del ram de l'agulla, i dels dissenyadors gràfics, informàtics, escriptors...
    El dia de Santa Llúcia és el 13 de desembre. Des de l'any 1951 se celebra la Festa de les Lletres Catalanes, just en la nit d'aquest dia, la Nit de Santa Llúcia, on es concedeixen premis a diferents disciplines literàries: el premi Sant Jordi de novel·la, el premi Carles Riba de poesia i uns quants més. És la vetllada literària més prestigiosa de la llengua catalana.
    Aquest mateix dia és quan comença la fira de Nadal a prop de la catedral i en d'altres indrets, amb les parades de figures per al pessebre, els guarniments, les branques d'avet i de boix grèvol, el vesc... Recordeu aquella bonica cançó, el romanç de Santa Llúcia: “Com que avui és Santa Llúcia, dia de l'any gloriós, pels volts de la plaça Nova voltava amb la meva amor...”. És el moment per proveir-nos de tot el que cal per guarnir la casa i fer el pessebre.
    A tocar de la catedral hi ha la capella de Santa Llúcia, d'època romànica, on moltes persones van a oferir espelmes i ciris i a demanar que la santa els conservi la vista.
    També és la festa de les modistes. Temps enrere, aquest col·lectiu de noies i dones anaven en grup a portar espelmes a la capella i després sortien com un alegre estol d'ocells a passejar per la Rambla, totes rialleres, agafades de bracet. Era costum que colles d'estudiants les seguissin, tot fent gresca, i els tiressin farina. A la tarda, les noies també s'ajuntaven i anaven a ballar en algunes sales on, com ja us deveu imaginar, les esperaven els estudiants i d'altra jovenalla.
    El nom de Llúcia vol dir “llum”. Sembla que la festa està relacionada amb el solstici d'hivern. En aquesta època, al firmament es poden veure força bé les constel·lacions d'Orió, del Taure, les Plèiades...  I precisament a la del Taure, a prop de la brillant estrella Aldebaran, hi ha un sistema d'estrelles dobles anomenat Theta Tauri, que popularment es coneix com “Els ulls de Santa Llúcia”, i que en aquest moment de l'any arriba al punt de màxima alçada sobre la línia de l'horitzó.
    A santa Llúcia la van martiritzar. Abans de decapitar-la, la van eixorbar però es veu que, miraculosament, sense ulls també hi veia. Així com Buda té tres ulls, resulta que santa Llúcia en té quatre: dos ulls, els que li van treure, els té damunt d'una safata; uns altres dos ulls, dins de les conques, segons podem veure en les seves imatges, però que bé podrien ser els ulls de l'enteniment. I siguin els primers o els segons, dos ulls seus ens il·luminen des del cel, presagi de les festes de Nadal que ja s'acosten.

dilluns, 12 de novembre del 2018

Colors de la tardor (Núria Roca)


Tardor que inspires poetes i pintors,
mirem i observem el teu oferiment,
fulles dansaires que giravolten en l'aire,
colors grocs, marrons, verds, taronges i vermells,
fan recrear als meus ulls i es graven al meu cervell.
Catifes per trepitjar,
fan frisança que m'esborrona la pell.
Arbres que es despullen,
i que en la nit,
els seus esquelets fantasmagòrics,
amb el vent fan balls nupcials,
i a la nit de vida els boscos s'omplen.
Arbres resistents,
que amb el vostre vestit verd
que sempre porteu i mai deixeu,
a les muntanyes feu companyia.
La vista ens recreeu,
conjunt de colors i matisos
que la tardor escampa pels paisatges,
inspirant poemes i pintures.
Les flaires que es desprenen
del fullam humit
ens obre els narius,
sentint ben endins,
el vostre caliu.
Enrere queda la calor i
arriba la frescor.
A la vora del foc buscant escalfor
bons són els fruits de la tardor.