Amor estacional (Anna Collado)

ID 46297027 

© Miroslavamatusik | 

Dreamstime.com

Semblen lluny aquells dies quan ens coneguérem.

Els desig d’amistat i altres que ocultàrem

per por al rebuig i al trencadís de somnis

es gestaren sota el vesc i vora els llums de Nadal.

Però els dies s’allargaren i aparegueren

mil colors que envaïren els nostres ulls

i un cel clar immens acollí els nostres cors

sota la seva capa de perfums salvatges.

Passat el solstici, el nostre amor apassionat

elevà la temperatura d’aquest món

i beguérem l’un de l’altre assedegats de certeses.

Ara que els vents bufen fort, la flama ja no pren.

Els capvespres daurats il·luminen el nostre espai

de grisos i ocres despullats de carícies

Otoño en la ciudad (M Jesús Mandianes)

Progresión geométrica

de diagonales líquidas,

frágiles agujas de cristal

rotas sobre la superficie

de un bosque de hormigón.

Simetría cóncava

de paraguas oscuros,

improvisados tambores

marcando el plácido ritmo

de las gotas de lluvia.

Sombras irisadas del asfalto,

 charcos de ondas efímeras,

refugio último, éter acuoso

para las hojas muertas

de los árboles ciudad.

Sus ramas combadas

por ráfagas de viento

son brazos fantasmales,

ilusión óptica bajo la luz

triste y pálida de noviembre.

Paisaje urbano desdibujado

entre la neblina borrosa,

surcada por pájaros de metal,

tachonada de antenas parabólicas,

 y torres de telecomunicaciones.

Pregoneros de la realidad virtual

anuncian desde plasmas hipnóticos,

oráculos en las “casas inteligentes”,

que a los pueblos y montes olvidados

ha regresado la estación de terciopelo.

Va trucar a la porta (Antònia García)

Va trucar a la porta,

la tardor.

Duia capa de fulles groguenques

sobre el vestit vermellós

i tenia un posat lànguid.

Volia aixopluc,

la tardor.

Li vaig oferir castanyes torrades

i un lloc vora el foc.

A fora, ran dels vidres,

cortines de pluja

i udols de vent fred.

Va reposar una estona,

la tardor.

Omplí la casa de somnis grisos

i després prengué comiat

amb malenconia.

Pel camí boirós

que du a la collada,

darrere els seus passos

quedà un rastre de fulles a terra.

Fou pel novembre, que va trucar

la tardor.

I em va deixar

solitud i tristor.

La tardor (Montserrat Fortuny)

Totes les estacions de l`any   

tenen els seus colors:

L’hivern, el gris i el blanc,

(la neu els cobreix tots).

L’estiu, el verd madur,

l’or de l’espiga,

més immadur.

Color de pedres precioses

la raïmada,

I encara és llarga la vesprada.           

I la tardor…?

Quina esperança

de les tardes llargues

del bell estiu!

És fosc, sense esperança

dels ocells el cant joliu.

Però, i els seus colors?

Els arbres embolcalla

el groc diví,

el carbassa rogenc,

el dens vermell,

el grana i el castany,

i, avinagrat, l’ocre tan fi.

Vells i famosos pintors

gaudiren d’aquests colors

i també, avui en dia,

ens els mostra la fotografia.

Però, contemplar-los

de viu en viu,

és, per a la poesia

el millor motiu.

I a tots els cementiris,

com a ofrena als nostres morts,

encara hi ha clavells i lliris

i roses de tots colors.

I què me’n dieu, de les castanyes,

moniatos i panellets?

Ens els mengem a muntanyes,

tant els avis com els néts.

Menjant, els vius,

com a record

dels cors solius

dels nostres morts.

I aquestes tardes curtes,

que ens empenyen

al caliu de nostres llars

dels ocells el cant joliu.

I pensem en nadales i pessebres,

en nits d’estrelles,

lluny les tenebres

en dates belles,

en torrons i escudelles

que aviat vindran.

Sí, la tardor també és viure,

és esperança esmorteïda,

com els arbres que mostren

tants bells colors.

És fe certa en nova vida.

Els arbres dormen, ja reviuran.

L’amor reposa,

ja es llevarà.