Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 201. Situació de confinament [el taller presencial s'atura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 201. Situació de confinament [el taller presencial s'atura. Mostrar tots els missatges

dilluns, 23 de març del 2020

El joc del parxís i l'oca (Pilar Zabala)

No en tenim prou amb aquest confinament que ens manté tancats a casa que, a sobre, la grisor dels núvols ens beneeix amb uns dies de pluja fina. Benvinguda la pluja que rega els camps i les collites, que fa fora de la ciutat la pol·lució i les plagues dels arbres.
Benvinguda sigui, tot i que no essent sabonosa, no ens pugui ajudar a combatre aquest coronavirus que ens està colpejant fort.
El mal temps no convida a seure al balcó (soc afortunada, tinc balcó) més enllà de quan surto a fer un aplaudiment a tots els herois sanitaris.
Els meus dies són ara força monòtons, amb poques variacions. Avui és igual que ahir i semblant a com serà demà. Feinejo per casa, m’ocupo del dinar i camino pel passadís al so de ritmes “bailongos”, obres musicals o temes clàssics, segons sigui el meu estat d’ànim.
Reportatges, pelis, llibres, música, ordinador, repàs de diapositives i fotos familiars, telèfon, i algun joc de taula als vespres, són els entreteniments que em mantenen ocupada i amb la ment gairebé distreta.
Avui, en obrir el calaix on reposava quasi oblidat el joc del parxís i l’oca, s’ha despertat en mi la curiositat per saber d’on va sorgir la idea d’aquestes i d'altres antigues creacions. Això que segueix a continuació és només part de la informació que he trobat en el número 92 de la revista Integral.
La majoria dels jocs infantils són d’origen iniciàtic. Són una ensenyança preparatòria per al coneixement intuït d’una realitat que transcendeix. El parxís posseeix més de dos mil anys de vida i es creu que prové del Pacisi hindú en forma de creu. Es jugava entre quatre persones proveïdes de daus i de peons de diferents colors per combinar sort i estratègia.
També recorda, de manera sorprenent, els mandales tibetans de meditació. Quadrat en aquest cas, i amb quatre cantonades acolorides de vermell, groc, blau i verd, protegides pels bodhishatvas, genis benèfics de l'Índia. Com tot mandala, té un centre i un camí que permet accedir-hi, i ha de ser recorregut en sentit contrari al de les agulles del rellotge, com si es tractés d’aturar el temps o prescindir-ne.
Comenta també que cada participant reviu l’aventura de Teseu i el Minotaure, la lluita entre la part més bestial i la més humana de l’home.
L’espiral, reproduïda en el disc de Faestos, en terracota del segle XVI a.C., va ser trobada al palau cretenc del mateix nom. No s’ha pogut desxifrar l’escriptura jeroglífica però es considera que és un himne a alguna divinitat. Tot en la seva forma evoca el simbòlic joc de l’oca.
La recreació que coneixem es divideix en caselles que marquen un sender ple de prohibicions, avenços, retrocessos, penalitats i cops de sort, que es produeixen en caure a la casella de l’oca (fada de pota palmejada emparentada amb la Merelle i la Vieira i que l’ajuden a desenvolupar la troca del laberint).
Per als hopis, poble indi d’Amèrica del Nord, el laberint és el motiu que representa la Mare Terra de matriu i renaixement idea compartida per la major part de cultures antigues. A la vegada, l’oca és el símbol dels dons que ofereix aquesta mateixa terra, i que és necessari saber fecundar.
En aquest joc es troba present el destí o atzar personificat pels daus, peces cúbiques capaces de conduir el jugador pel bon o el mal camí. Sembla que les anomenades “tabas” són els primers daus coneguts de la humanitat, fetes servir per canviar la sort.
Ara ja tinc clar que aquests passatemps i molts d’altres que queden per explicar, com “el corro de la patata, el tejo, la cometa, tres en raya, la rayuela, el aro”... són molt més que un joc. Són les restes d’un antic saber que gairebé ja s’ha perdut.

(37 dies de confinament)

A casa (Montserrat Fortuny)

Em llevo tard, no tinc res per a fer. Bé, molt tard no, cap a les nou. Esmorzo després de la dutxa i quasi a quarts d'onze surto a buscar els diaris (tinc La Vanguàrdia en català i El Punt-Avui), que me'ls guarden al quiosc de la plaça Joanic, a cinc minuts de casa, i aprofito també per a llençar escombraries.
Si he de comprar pa o anar al Caprabo, ho faig només una vegada a la setmana, al súper només en divendres, que és el dia que, normalment, em ve l'Aurora, la noia de fer feines, encara que aquest divendres passat no m'ha vingut, per la por que té al virus. Ja ho veurem si em vindrà aquesta setmana, no ho crec pas gaire... Ho deia perquè ella em puja el carret ple, els tres pisos, cinquanta-set graons que s'han de gambar per a arribar al meu piset i aquesta vegada me l'ha pujat la Maria Miracle, la veïna dels baixos, i a més, m'ha donat dues mascaretes i una ampolleta de desinfectant. Gràcies...!
Pels carrers, les poques persones que hi veig porten mascaretes, i quasi totes porten un gos o dos, aprofitant les necessitats dels animalons per a caminar també ells, una mica.
Després, a casa, miro els diaris, retallo les pàgines dels mots encreuats, "els crucis" que en dèiem amb el pare, que tant ens agradava fer. Em distreuen molt, sort en tinc.
Després em poso a l'ordinador i miro si hi ha algun missatge interessant. De vegades sí, però quasi sempre no.
Ahir vaig buscar "Els tres tenors, per Nadal" i els vaig escoltar molta estona i em van agradar molt, altra vegada, que feia temps que no els sentia... I que bé que cantaven!
Quan sóc al carrer penso en el que em va dir, l'altre dia, per telèfon, la meva cosina Montse, l'única que em queda, de part de pare, dels dotze cosins que érem, entre nois i noies. Em va dir que, quan surt de casa o si s'hi està sola, pensa en el que sentíem durant la guerra, a la nostra infantesa, quan també ens estàvem a casa i xiulaven les sirenes primer i després sentíem el sorollet del nostre caça, el Ramonet, que sortia a atacar els avions italians, molt grossos i potents, i l'antipàtic soroll, rac, rac, rac... dels que ja havien arribat i volaven damunt dels nostres caps i, de tant en tant, el soroll més fort, més espantós, d'una bomba que queia damunt d'algun edifici de la nostra ciutat, ple de persones inofensives, com nosaltres.
Sí, ara no hi ha bombes, no sentim volar els avions enemics, ni les detonacions, però... és la mateixa sensació, és com si esperéssim un bombardeig.
Ja és ben trist haver-te de refiar d'uns mots encreuats per a deixar de pensar en les persones malaltes, les mortes, les que esperem si agafem, o no, el virus...
Últimament he telefonat a algunes persones conegudes, l'Àurea, la Faustina, l'Antoni, el Joaquim, el Josep Maria.
El Lluís, el més gran de tots, s'està en una residència i no se'l pot anar a veure ni ell pot sortir. Va fent, també.
Igualment m'han telefonat uns altres a mi. La meva cosina Roser, de part de mare, el Marc, el fill gran de la Maria Mercè, la seva germana, que té una nena i un nen preciosos... El germà d'elles dues, el Joaquimet, que no està gaire bé del cor, es veu. Fa poc va quedar vidu i té el seu fill, de quaranta anys, el David.
També telefonaré als germans del Marc, el Joan i el Pere, el petit, el meu estimat fillol.
Vaig parlar amb una amiga, la Maria Carme, molt xerraire i que em va tenir enganxada més de mitja hora. Cada any, abans de Rams, em porta una palmeta i un ram de llorer i alguna cosa del poble on s'està a l'estiu, com ara un pot de melmelada, però no sabem si podrà fer-ho enguany.
I tampoc no podrem anar a beneir, perquè totes les esglésies estan tancades.
Demà telefonaré a la Trini, de Sant Feliu de Guíxols, amb qui mantinc una bona amistat i és molt agradable. Espero que estiguin bé, ella i el seu fill, l'Artur, i la nena, filla de la seva exparella, de Veneçuela.
Ens agafarà el virus? Serà suau, serà fort? Ens n'escaparem? Ens posarem bé de seguida? Ens morirem...?
Tot és incert, tan incert com quan teníem quatre, cinc, sis i set anys, i sentíem volar els avions enemics damunt del nostre cap i pensàvem si la bomba cauria damunt la nostra casa o passaria de llarg...

Parlem del confinament [1] (Antònia García)

Dia primer.

Fa dies que tothom en parla. Gairebé totes les altres qüestions han quedat a segon terme. El coronavirus fa estralls a la Xina i d'allí s'ha anat escampant arreu del món. Hem quedat que escriuríem sobre el tema, però no sé què em passa que no tinc ganes d'escriure. Ni sobre el virus ni sobre res. Què em passa? No recordo haver llegit ni sentit a dir que aquesta mandra sigui un símptoma preocupant. Val més així. Perquè aquests últims dies han passat prou coses per omplir moltes pàgines. Però com ja us he dit, no tinc ganes d'escriure.

Dia segon.

Em sembla que estic saturada de notícies. Concretament, de “la” notícia. Em cal deixar el pensament en repòs. Havia passat uns dies en terres estrangeres i vaig decidir tornar abans del dia previst davant de la possibilitat que no ho pogués fer a causa del tancament de fronteres i la més que probable anul·lació dels vols. La meva família em va trobar un vol, per Internet. Vaig fer la maleta a corre-cuita. Em van acompanyar fins a l'aeroport, com de costum. No sabíem què m'hi trobaria. Vaig passar el control sense cap problema i vaig pujar a l'avió. Un avió gairebé buit. Vaig comptar els passatgers: una quinzena a tot estirar. Quin efecte més estrany! Hi ha alguna història d'un avió fantasma? Perquè això és el que em va semblar en veure'l tan buit.

Dia tercer.

Fa uns quants dies que no escric gens. No en tinc ganes. Però faig un esforç i reprenc els comentaris del viatge amb avió. Deia que em va semblar un avió fantasma. “Seguin on vulguin”, ens va dir un dels tripulants. “No esperem ningú més...” Al cap d'uns moments, una hostessa es va posar al mig del passadís i va anar explicant allò de sempre: “Les portes de sortida d'emergència estan situades aquí i aquí... A sota el seient trobaran l'armilla inflable. Si calgués, se l'haurien de posar d'aquesta manera...” La noia va fer el seu recitat com un autòmat, amb els ulls inexpressius fixats en un punt indefinit del sostre. Em vaig alçar del seient i em vaig girar cap al fons de l'avió. Vaig veure dos o tres caps repartits entre els seients. Realment la noia gairebé parlava sola. Semblava que no hi havia ningú per escoltar-la. Però la seva feina era alliçonar els passatgers, ni que fossin quatre, ni que fossin dos, i així ho va fer. Vaig estar una estona mirant per la finestreta el mar de núvols blancs per sota de l'avió, com un immens tendal. Més tard, de cop em vaig adonar que a les finestretes de l'altre costat anaven apareixent uns pics nevats. Els Alps!, em vaig dir a mi mateixa. Vaig canviar de costat. L'espectacle era magnífic. El sol tot just començava a fer ombres que perfilaven les crestes i mostraven les valls. Els Alps em van fer companyia en aquest estrany viatge. Finalment, sense cap més retard que l'inicial de vint minuts que portàvem d'origen, vaig anar reconeixent la línia de la costa i la ciutat de Barcelona fins que vam aterrar. A l'aeroport, el meu fill m'esperava. Hi havia poca gent i per la carretera, pocs cotxes. Durant el trajecte em va posar al corrent de tot.

Dia quart

M'estic adaptant a la nova situació. No surto al carrer. Faig una llista i el meu fill va a comprar i a buscar tot el que cal. Hi ha males notícies. Quantitats d'infectats pel coronavirus. Quantitats de defuncions. No es fan cerimònies pels difunts. No es poden visitar els malalts ni els confinats a les residències de gent gran. Que cadascú es quedi a casa tant com pugui. Surto a la terrassa i miro el carrer. Amb prou feines hi ha gent. Miro els testos, els geranis, les falgueres... Se n'adonen, les plantes, d'això que passa? Les fulles dels arbres semblen més verdes que de costum. És clar, no circulen tants cotxes. L'aire és més net...