dilluns, 10 de novembre de 2014

De deu en deu (M. Jesús Mandianes)

Ara que la meva vida arriba a la seva fi, malgrat el temps passat, encara recordo la casa bressol on vaig néixer al mateix temps que un munt de germans bessons, tant idèntics que semblava impossible trobar-nos cap diferència. Tot i ser gairebé els més menuts, els nostres creadors van tenir cura fins i tot dels petits detalls: Ens van empolainar amb dibuixos vermellosos, a la cara ens van posar una banda daurada i van escriure ben clar el nostre nom, finalment el pare va estampar la seva signatura en cadascun i va dir amb veu emocionada:
—Teniu una missió d'especial importància: Fer feliços els éssers humans, vosaltres sou la fantasia que es repeteix en tots els seus somnis, l’obscur objecte de desig —Després, ens va enviar a voltar pel món passant de mà en mà.
El primer que em va rebre va ser un avi que em va convertir en un regal per al seu nét, acompanyat d'una recomanació:
—Jordi, guarda'l a la teva guardiola i aprèn a estalviar, de deu en deu, potser un dia tindràs diners per complir algú dels teus somnis.
El nen quan va veure'm tant maco fins i tot em va fer un petó i amb els ulls brillants va dir:
—Iaio, el ficaré al meu porquet i de deu en deu s’anirà engreixant fins que digui: “Ja n'hi ha prou, no puc més, treu-me de la panxa tots aquests diners!”
Però les seves bones intencions no van durar gaire, poc desprès em va canviar per un vídeo joc de segona mà. El meu nou propietari em va ficar a la butxaca dels pantalons de qualsevol manera i es va posar a córrer, cames ajudeu-me, quan va veure aparèixer els mossos.
El noi venia objectes robats, els diners mal guanyats els canviava per uns grams de cocaïna. Així va ser com vaig arribar a les mans d'un perillós delinqüent. Els seus ulls resplendien d'avarícia quan somrient em va dir:
—Amiguet, de deu en deu, tu em faràs milionari!
Jo no entenia res. M'havien creat per fer feliços els homes, no per alimentar els seus vicis ni la seva ambició. Començava a pensar que m'havien enganyat.
De cop, el mafiós em va empresonar enmig d'una màquina que després de prémer el botó “on” va iniciar el procés de reproducció. El meu cos es va multiplicar sense treva, fins que els colors de la cara se’m van anar esvaint. Només llavors va desconnectar aquella estranya andròmina i, tot somrient i amb un cigarret entre els llavis, va dir:
—Ja no em serveixes per res.
Després d’ encendre un llumí em va calar foc. Aquell miserable no sabia que la meva petita ànima havia tornat, feia estona, a la seva casa bressol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada