Sóc aquell poblet
que, fa pocs dies, em lamentava de la meva solitud. Ara, alguna cosa s'ha
despertat en mi. Fa uns quinze dies, a la posta del sol, va arribar a les meves
portes un grup de nois i noies molt estrany.
Ells portaven els cabells retallats, afaitats dels costats i llargs i
tesos pel mig del cap, com si fossin crestes de galls. Pantalons ajustats i
camises multicolors. La part dels braços que quedaven al descobert, plena de
dibuixos negres i de coloraines, que em van recordar els dels pirates que
antigament desembarcaven a les platges de la meva mar menuda i que alguna
vegada havien arribat fins ací.
Les noies, amb “calces” com les del segle XI, ajustades de la cintura
als turmells, amb els cabells enredats en llargs tirabuixons, amb anelles a les
orelles i, algunes, al nas, els braços curulls de braçalets de llauna.
I uns quants infants, un total de quinze, entre nens i nenes de
diverses edats, també disfressats d'aquesta manera, acompanyats d'uns quants
gossos.
Es van establir a la vella masia de Can Flacià, la que encara conserva
senceres les teulades de llicorella, amb les golfes plenes de trastos antics,
dins de grans baguls de fusta treballada.
Van trobar-hi un munt de llavors i, al dia següent, van posar-se a
sembrar-les i regar-les amb l'aigua del pou, que encara surt neta i
cristal·lina.
Al cap de deu dies, a la sortida del sol, pel costat oposat va
aparèixer un grup d'homes i dones també molt estrany, ells amb bruses de colors
clars i pantalons ajustats, i elles amb faldilles amples i vaporoses i bruses
blanques brodades de colors.
Vaig recordar converses del senyor rector amb el batlle i el metge, que
deien que, així abillats, eren “magiars”, de cabells i ulls negres com els
gitanos. També hi havia un grup de dotze nens i nenes , amb dos gats i sis
gossos, molt ben avinguts. Es van fer seu el mas La Mata, amb la seva torre de
guaita, tota quadrada i tan ben conservada al cap dels segles.
A mi no m'havien fet gens de gràcia els primers, doncs aquests encara
menys.
De seguida que van coincidir les dues, diem-ne tribus, van començar a
creuar-se males mirades, alguns gestos d'amenaça i paraules malsonants.
Fins que aquest matí, prop del migdia, van córrer tots dos grups, ben
carregats de pedrotes, cap a la riera, que era allò que partia els dos
territoris, amb la intenció de tirar-les pel cap dels veïns no desitjats.
Però van quedar quiets, immòbils, bocabadats, mirant-se els uns als
altres, a les dues bandes de la riera. A dins de l'aigua, nus, nens i nenes,
“ocupes” i “gitanos”, estaven jugant, nedant, agermanats, feliços, agafant-se
de les mans, caçant granotes, tots amb cares rialleres i satisfetes. Fins i tot
els gossos de les dues bandes omplien l'aire de lladrucs enjogassats.
Les pedres que portaven els grans, van anar caient a terra i, de mica
en mica, tots es van anar girant, retirant-se, amb mans abaixades i tímids
somriures.
Em sembla que en tinc per
temps d'aquests nous veïns. No és que m'agradin gaire, no, amb aquestes llengües
forasteres i costums estranys, però val més això que aquell silenci de mort que
m'envoltava.
