Uniformes (Montserrat Fortuny)

Uniformes! De seguida em ve a la memòria l'uniforme que portàvem les nenes del meu col·legi, La Santíssima Trinitat: tot blanc, cordat al darrere, ample, amb dues butxaques al davant i una gran llaçada de color blau marí també al davant, al coll. Igualment recordo els uniformes, ja de més grans, de l'Acadèmia del mateix col·legi, marcant la cintura, amb un cinturó també blanc, de la mateixa roba.

Però, d'uniformes, n'hi ha molts i molt diferents. Els uniformes militars! De cada nació, semblants, però diversos.

Aquí estem acostumats a veure'n molts i diferents: de guàrdies civils amb el tricorni, de policies nacionals, "els grisos", de guàrdies urbans, de mossos d'esquadra, de militars espanyols (sobretot en les desfilades), de soldats rasos, de legionaris. Els de bombers...

Recordeu els antics serenos? I els vigilants? I els escombriaires...?

Com anaven els soldats de la República durant la nostra guerra civil? El meu pare va fer la mili, als 21 anys, de soldat de cavalleria, i anava amb l'uniforme de color caqui, pantalons i casaca, i polaines de xarol negre fins als genolls, gorra de plat i sabre a la cintura. Però el maig del 1938, quan tenia 32 anys, va haver d'anar a la guerra amb la lleva dels "vells", i llavors ja s'havien acabat els uniformes. Ja no hi havia diners per a comprar-ne.

Recordava que portava una bossa amb dues camises, uns pantalons de recanvi, una samarreta i uns calçotets. I, posada, una jaqueta de pell, de color beix, la que va quedar foradada per la metralla que el va ferir. Res d'uniformes, no. Com he dit, ja no tenia diners per a comprar-los, la República.

I la Guàrdia Suïssa, la que fa el seguiment del Papa de Roma, que van ara tal com anaven als segles XV o XVI i que fa la mar de bonic, tan acolorits!

I les casaques dels soldats del Canadà, que hem vist en pel·lícules dels Estats Units d'Amèrica? I els uniformes dels soldats i militars alemanys, en aquesta última guerra? I els uniformes dels aliats?

També recordo molt les bates blanques dels metges i de les infermeres i infermers i A.T.S. que llavors sempre anaven blancs, no pas com ara, que van d'altres colors, sobretot, blau cel...

Al despatx on jo treballava, a la Mutualitat, també anàvem amb bates blanques, cordades al davant, de dalt a baix i amb cinturó, igual que les infermeres. A mi m'hauria agradat més anar de color blau, per exemple, però n'hi havia dues que estudiaven per "dames de la Creu Roja", que es deia llavors, i van voler que anéssim blanques, encara que, escrivint a màquina, ens quedaven més aviat embrutides.

De tant en tant, una de nosaltres, en lloc d'anar a treballar els matins, de 8 a 3, hi anava a les tardes. I una vegada, a la que li tocava, la Montse Safont, li vàrem fer una broma una mica pesada: vàrem posar les bates a terra, des de la porta d'entrada fins al despatx, una davant de l'altra, amb un escrit que deia: "Murieron con las batas puestas" (imitant aquella pel·lícula d'indis que es deia Murieron con las botas puestas). I la seva feina va ser recollir totes les bates, abans no vinguessin els homes que treballaven a les tardes.

Encara ens en recordem i riem, però va ser una broma una mica pesada!

Els uniformes (Antònia García)

Els deien uniformes perquè es veien tots iguals, el mateix color de cabells, les mateixes faccions, el mateix vestit... Després hi havia els multiformes, que es caracteritzaven per la gran varietat que presentaven, físicament i per la manera de ser. Uns eren geniüts, uns altres, pacífics; n'hi havia de bruns, de pàl·lids, d'alts, de baixos... Uns tercers eren els disconformes, que mai no acceptaven res, vingués d'on vingués, ni coses ni idees ni propostes. D'entrada ja deien: “No hi estic d'acord! De què es tracta?” Els espongiformes era un curiós grup que absorbia tot el que li arribava però era incapaç d'oferir res en justa correspondència. En general, els individus eren de mena grossa, flonjos i porosos. També hi havia els campaniformes, que feien servir vestits de pell llisos, en forma de campana invertida, tots iguals, tret dels vestits que usaven els principals, que estaven decorats amb motius geomètrics. Un altre grup, els filiformes, tenien l'estrany costum de fer danses rituals, agafats de les mans, caragolant-se al voltant d'un primer que s'estava quiet, com si fossin un fil que es va cabdellant. I els napiformes, caracteritzats pels òrgans olfactius en forma de nap. La llista podria ser molt llarga, els arboriformes, els estratiformes, els cruciformes, etc., etc.

Pel que fa als que hem citat en primer lloc, els uniformes, n'hi havia tants que es van haver d'organitzar per poder reconèixer-se entre ells, donada la seva forma tan igual. Així que van diversificar el gran conjunt en una sèrie de subconjunts, i aquests en nous subconjunts, identificables per marques numerals. D'aquesta manera es van crear els uniformes de grans càrrecs, amb joies, puntes, insígnies, roba exclusiva... Uniformes de bombers, de soldats, d'esportistes, de presos, d'obrers de la construcció, de personal sanitari, de cuiners, d'escolars... Tot un gavadal!

Els uniformes, doncs, van seguir un procés en què la distinció unipersonal anava des de les més altes jerarquies (capes, corones, etc.) fins a les condicions més humils (davantals dels cansaladers, granotes dels mecànics...). També hi va haver aquelles distincions unipersonals que es diuen d'anada i tornada. Per exemple, el cas dels pantalons texans, també coneguts com a jeans, blue-jeans o vaquers, creats el 1872 per un senyor que es deia Levi Strauss. Eren de roba de cotó, resistent, de color blau, pensats inicialment per a ser roba de feina d'obrers de la construcció i de minaires, de vaquers anomenats sovint en anglès, cowboys. Amb el temps els van anar fent servir altres col·lectius, sobretot la gent jove, que els duia com a senyal identitari. A poc a poc, també els ha anat utilitzant gent de totes les edats i condicions, de tal manera que ara ja sembla que sigui l'uniforme de la major part de la societat.

Els deien uniformes perquè es veien tots iguals. Costava d'identificar-los. Les mateixes faccions, els mateixos pantalons, els mateixos instruments informàtics a les mans... El mateix instint de pertinença global i, alhora, de particularitzar-se, de tenir alguna marca personal, unipersonal, dintre del món dels uniformes, i poder-se sostreure a la seva força abassegadora per uniformar.